Visiteu la nova entrada del Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=2203


Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què
pretén!


La nostra vida, fins i tot la dels que creuen seguir hàbits molt naturals,
està plena d’obligacions rituals que complim sense ser-ne gaire conscients.
Hi ha una part de la litúrgia vinculada al manteniment dels valors familiars,
una altra emmascarada en creences sobrenaturals sobre la vida després de la
mort, una altra relacionada amb la Declaració de la Renda, una altra amb la
identificació nacional, una altra amb l’estructura social… Probablement la
relacionada amb el patriotisme és la principal del segle XX i de
l’actualitat.



Però qui n’és el principal beneficiari? És un Acte de Fe atribuir-ho a la
societat en el seu conjunt, però al llarg de la història hom ha sospitat dels
predicadors. Tanmateix, aquests, que són els nostres líders, han de ser
públics i identificats, la qual cosa els inhabilita per a la divinitat. També,
de tant en tant, algun sacríleg denunciava que tot el muntatge servia sols als
interessos de l’estament dominant.



Els marxistes no som pas els únics que sabem que darrere dels patriotisme hi ha
interessos econòmics. Tanmateix, és un coneixement per a iniciats, és a dir,
elitista. Això vol dir que a l’altre costat hi ha el poble ras, que
simplement se sent lligat a les sensacions de prestigi que identifica amb la
seva identitat nacional.



Tots els polítics, siguin del color que siguin, apel·len a aquesta percepció
popular, esquematitzada en referents simbòlics patriòtics. A Euskadi són els
comunistes d’ETA els que diuen ser el més ferms patriotes; a Espanya és el
PP qui cerca el reconeixement patriòtic després que els “joves nacionalistes
espanyols“ del PSOE han hagut de pagar amb alguna renúncia les seves
necessitats parlamentàries; i a Catalunya, CiU fa un gran esforç per
embolicar-se en la bandera de l’adjectiu “nacionalista�, com si la seva
actuació no tingués més interessos particulars que la nació.



Qui vulgui desenvolupar aquest tema, li proposo aquest article de Josep Guia:
http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB , però jo
no parlaré avui de classes socials, sinó de “noms i cognomsâ€�. Em refereixo
a que cal identificar els individus més poderosos; aquells que belluguen els
fils i romanen en l’anonimat.



Em pregunta un company si no estic fent trampa, intentant simplement novel·lar
la típica paranoia conspirativa que ja és un subgènere literari a
yankeelàndia. Bé, jo no crec que els realment poderosos es dediquin a presumir
de forma petulant a les revistes sensacionalistes, perquè sovint la seguretat
està renyida amb la transparència. Això implica anonimat. A més, és obvi
que dalt de totes les jerarquies sempre hi ha algú. Estem parlant, doncs,
d’un “algú col·lectiuâ€�, encara que poc nombrós, que viu per a mantenir
el poder (atès que no és ruc, perquè si ho fos no estaria dalt de tot) amb
l’ajut de totes les litúrgies i fantasies que el camuflen i li garanteixen
l’adhesió del poble al sistema.



Diuen els savis que les coses no són allò que semblen. Però per a visualitzar
allò què s’amaga darrere de la realitat percebuda cal observar-la des de
fora, com els ascetes, o cal desemmascarar-la per la força.



En el devenir dels segles els humans han gestat una mena de societat dual
físico-simbòlica: vull dir que la realitat sempre s’ha explicat de forma
fantasiosa, tot i ser crua (perquè està basada en l’evolució, en tant que
animals, i en la supervivència a través de la violència en diversos graus).



Aquesta societat ha institucionalitzat la violència, en la justa mesura que fos
tolerable per totes les parts, dissimulant les jerarquies i l’explotació dels
petits pels grans, entre normes, contes i llegendes, religions, nacionalismes,
democràcies… un conjunt simbòlic gairebé sacralitzat que emmascara la
realitat.



Al final hem arribat a un punt que no solament els usurers, sinó fins i tot els
exèrcits, es presenten com allò que no són. Després passa el que passa! Que
quan, de forma “inesperada�, els soldats actuen com a tals, hi ha gent que
s’estranya. A més, després el poble ho somatitza amb formes socials de
neurosi i angoixa. I la gent, traumatitzada, desitja no veure, no saber, tornar
a Disneylandia, a l’homeopatia, a Déu… a la tranquil·litat basada en la
seguretat dels dogmes compartits amb la majoria dels familiars i dels veïns. A
les decisions polítiques normals, preses pels polítics normals i pel bé de la
pàtria en el seu conjunt.



Però la normalitat és un sistema de creences no gens neutral, i a alguns (carn
de presó!) ens pot la intriga de saber qui hi ha realment al darrere de les
polítiques adreçades a la comunitat. Qui n’és l’últim beneficiari amb
noms i cognoms.



El qui belluga els fils, poderós i quasi intangible, no sempre està enquadrat
en el camp de l’enemic, però els seus interessos econòmics sempre estan per
davant dels nostres interessos nacionals i socials. Nogensmenys és un ens
format per persones humanes amb DNI. Nosaltres hauríem de poder trencar el
tabú, identificant-les, per tal de ser capaços d’una major efectivitat en
les estratègies independentistes (sabent de quina manera podem aprofitar per a
la nostra causa les febleses que indubtablement tenen).



Em direu exagerat, però fixeu-vos com fa quatre dies el mateix President
d’Alemanya (poca broma!), en Horst Köhler en persona, ha hagut de dimitir per
haver comès la relliscada de reconèixer allò que la fantasia estructural que
domina la nostra societat obliga a amagar. Ja sabeu a què em refereixo, que
“la intervenció militar a l’Afganistan respon a la necessitat de defensar
els ingressos econòmics de les empreses exportadores alemanyesâ€�.



La desconfiança no és pas un defecte nostre, sinó que deriva sempre dels
errors dels nostres pastorspolítics, perquè si no fan bé la seva feina
se’ls veu el llautó, i per això sovint la seva litúrgia grinyola. Per
exemple, quan CiU dijous 27 de maig, al Parlamento imperial, fa possible la
congelació de 8 milions de pensions, trencant el precepte de revalorització
anual, a quins interessos patriòtics serveix?



Quan de sobte, i “transversalmentâ€�, tothom comença a prohibir una peça de
roba, la burka, pràcticament inexistent a Catalunya (en una polèmica que
“casualmentâ€� coincideix amb un moment de creixement de la consciència
independentista catalana front Espanya) hem de creure que és casualitat?



Més exemples: a quina pàtria serveixen uns i altres polítics quan
s’abstenen de pujar els impostos als relativament pocs potentats que perceben
ingressos immorals? La posterior apel·lació d’aquests polítics a les
classes mitjanes és pura fal·làcia, i el poble s’ho creu perquè necessita
creure. Si, és obvi que sempre n’hi ha un que se n’aprofita més que els
altres, però qui mou els fils del polític i qui està dalt de la jerarquia no
és l’editor de La Vanguardia, ni el pallasso que surt a la revista Hola.



Es veritat que els catalans som molt torracollons, però …pensar que totes les
relliscades que ens estan fent endarrerir anys i panys (des del trencament del
MDT fins molts dels “auto-gols� que hem vist els darrers anys i que
continuem veiem un dia i un altre) responen a incapacitats pròpies, implicaria
suposar que qui té el poder no es gasta ni un euro en la guerra secreta contra
nosaltres, perquè accepta democràticament l’erosió econòmica que pugui
causar-li el nostre alliberament. No, no és creïble!



Malauradament la democràcia és només la façana que camufla aquest poder.
Sapiguem veure més enllà de la litúrgia, identifiquem els interessos dels qui
més se’n beneficien, identifiquem-los amb noms i cognoms i, probablement,
assolirem abans la independència!



.





Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de
l’alliberament!

·



Fantassin Manel

·

————————————————

·

En capítols anteriors:



-De l’independentisme electoral a la nació independentista
(http://blocgran.cat/?p=2113)

-Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ!
Cataloccitans?… (http://blocgran.cat/?p=2006 )

-Atur i Espoli entre Transversals i Carismàtics ( http://blocgran.cat/?p=1970 )

-8 maig a l’ONU (Ginebra) per l’Estat Propi – 9 maig a Europa (
http://blocgran.cat/?p=1891 )

-Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania (
http://blocgran.cat/?p=1830 )

-El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista
( http://blocgran.cat/?page_id=978 )

-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista (
http://blocgran.cat/?page_id=428 )

··







--
Enviat per Fantassin a Reflexions d'en Fantassin a Barcelona el 6/04/2010
12:12:00 AM

[Se han eliminado los trozos de este mensaje que no contenían texto]