Bé, doncs... obriré jo el foc :-) si no se m'avança ningú.
Avans de res, us diré que no penso fer la típica crítica "meravellós,
sensacional, collonut, increible" de torn... ni repàssaré els temes un per
un perquè desconec el títol de la majoria d'ells, encara que vaig
identificar força bé els que eren del "Up". Segur que hauran d'altres que ho
faran molt millor que jo, això.
MERAVELLOS! SENSACIONAL! COLLUNT! INCREIBLE!
Bé, i ara ens posarem objectius :-)
Hi ha una cosa que va quedar ben clara: pel cos d'en Gabriel poden passar
els anys, però no per la seva veu i el seu carisma dalt de l'escenari. En
alguns temes, això sí, evita pujar massa, bucscant línies vocals per sota de
la melodia original (com per exemple al començament quan va tocar tot solet,
al piano, "Here comes the flood", el seu acostumat bis de fa anys).
L'espectacle va ser magnífic, companys. Jo m'atreviria a dir que
l'espectacle visual i l'atractiu d'en Gabriel a l'escenari juntament amb
l'estètica (un pèl massa) a lo Matrix de la banda va superar l'aspecte
purament musical. Cada tema era una sorpresa, "a veure què farà ara", què
ens depara la inventiva d'aquest geni del nostre temps. Cantar caminant boca
per avall (ell i la seva filla), el numeret dins la bombolla de plàstic (que
em va recordar de retruc el que ja feia als 70 a "Slippemen"), la bicicleta
per marxar a casa a "Solsbury Hill", la manera de presentar la banda (fent
que tothom cantés la melodia de "Animal Nation" per cada músic jo diria que
de manera espontània), el numeret del bot, l'increible desplegament de
mitjans humans (i materials, és clar)... en fi.
El so, però, no em va semblar tot lo bo que es podia esperar d'un muntatge
tan fi. El vaig trobar una mica poc matisat de vegades; per exemple no vaig
poder aïllar res del que feia Tony Levin -quina llàstima - , de vegades els
plats de la bateria gairebé no es sentien... a risc de fer-me pesat, tornaré
a dir que el millor so en directe per mi -dels concerts que he presenciat,
és clar - segeix sent el d'en Waters.
Per últim, una reflexió que potser algú em contesta, però m'arriscaré (per
això estem, no?). Mentre ens movíem frenètics al ritme de Sledgehammer no
vaig poder evitar enrecordar-me de les paraules d'en Ferran sobre els discos
de Gabriel, el progressiu, etc etc, i vaig pensar que probablement part o
molta de la gent que ballava posaria a parir Sledgehammer - vagi per
endavant que a mi em sembla un temàs, fruit d'una gran musicalitat - si per
exemple l'hagués tret un altre, per exemple... no sé... en Phil Collins.
Vam sortir del Sant Jordi cansats, però molt feliços d'haver vist per fi en
escena uns dels grans. Dels grans amb majúscules.
Salut