[article publicat a La Vanguardia i traduït al català per membres de
l'associació d'Estudiants per la Llegua de l'EOI de València, a
petició d'ANNA]

Balança fiscal: economia i política
>LA PUBLICACIÓ DE les balances fiscals entre les autonomies
augmentaria la transparència en el debat i seria un instrument
pedagògic
>LA REFORMA DEL finançament autonòmic des del punt de vista de
Catalunya ha d'assegurar que les regions més dinàmiques no seran
penalitzades
XAVIER VIVES - 08/04/2005

Les balances fiscals entre les comunitats autònomes a Espanya són i
seran objecte de debat amb el rerefons polític de l'organització de
l'Estat. En el procés de reforma de l'Estatut, el finançament de
Catalunya no serà un tema menor, donada la percepció de la seua
insuficiència en el sistema actual. La balança fiscal d'una comunitat
és la diferència entre els impostos pagats pels ciutadans d'esta
comunitat i els serveis, inversions i transferències que reben. Les
regions riques tindran dèficit fiscal, perquè paguen més del que
reben, per contra les regions pobres tindran excedent fiscal.

Hi ha dos raons fonamentals per a això. La primera és que la
redistribució personal de la renda fa que paguen més impostos les
persones més riques, i açò serveix per a finançar pensions i subsidis
de desocupació, per exemple. Les regions més riques tenen més
població amb major nivell de renda i menys aturats, i per tant
paguen més i reben menys. Aquest component explica un percentatge
molt elevat dels saldos fiscals (fins a tres quartes parts).

La segona raó és que les regions pobres poden rebre més
transferències i inversions per una preocupació de cohesió
territorial. Per exemple, els fons d'ajuda regional a Europa van cap
a les regions menys desenvolupades.

El debat sobre els saldos fiscals posa en primer pla la solidaritat
entre les regions. I ací hi ha una decisió prèvia i implícita sobre
en quin àmbit s'exerceix la solidaritat. En efecte, a la Unió Europea
i al nostre món globalitzat no és evident que el marc de referència
únic de la solidaritat es done en l'àmbit estatal. Es pot pensar que
els ciutadans d'una determinada regió europea volen ser solidaris en
primer lloc amb els seus propis conciutadans menys afavorits, després
amb les regions d'un mateix Estat, amb altres regions europees, amb
els països de la conca mediterrània, amb el Magrib, etcètera. No
obstant això, el principal mecanisme actual de redistribució es dóna
en el marc dels estats. Cabria distingir, no obstant, entre els
estats federals com Alemanya, on la sobirania fiscal és compartida a
partir del pacte de constitució de l'Estat, i els estats unitaris com
França, on aquesta sobirania no es comparteix. A Espanya hi ha hagut
un procés de descentralització important en les autonomies en l'àmbit
d'un Estat unitari.

Una primera pregunta és si, donada la sobirania fiscal a nivell
estatal, el sistema autonòmic proporciona un finançament equilibrat,
suficient i equitativa a les distintes autonomies. La resposta és que
no. De fet pareix que les regions més dinàmiques, Catalunya, la
Comunitat Valenciana, les illes Balears i, fins i tot, Madrid s'han
vist tradicionalment perjudicades, tant en finançament per habitant
com en inversió pública (encara que en el cas de la capital el
dèficit inversor s'haja corregit posteriorment). Euskadi i Navarra
han estat afavorides pel sistema de la quota. El sistema en el seu
conjunt ha estat massa redistributiu. En efecte, la utilització de la
inversió pública com a mecanisme d'igualació regional podria haver
anat massa lluny a Espanya, disminuint les possibilitats globals de
creixement.

El cas de Catalunya és clar en termes de dèficit històric d'inversió
pública en infraestructures, amb conseqüències palpables en
l'existència de col-lapses en el creixement de la regió. Això no
solament perjudica òbviament els ciutadans de Catalunya, sinó que,
paradoxalment, també perjudica els ciutadans de les regions menys
desenvolupades, que a causa d'un menor creixement de les rendes en
les regions més desenvolupades com Catalunya disminueix les
possibilitats de redistribució a través del sistema impositiu
general. De fet, a causa de l'ampliació europea, els fons regionals
(estructurals i de cohesió) per a les regions espanyoles disminuiran
de manera important. Això afectarà regions menys desenvolupades i
també a desenvolupades com Catalunya. Implicarà açò que augmentarà la
pressió redistributiva de la regions més riques espanyoles envers les
més pobres?

Una primera conclusió, per tant, és que, dins del sistema actual, el
nou finançament ha de corregir les disparitats en finançament per
habitant i en inversió pública. I haurien de ser corregides partint
de zero, és a dir, eixugant-hi el dèficit acumulat a causa d'un
finançament insuficient i compensant pel dèficit històric en inversió
pública.

Aquest plantejament es pot donar mantenint un objectiu d'igualtat de
prestacions en els serveis públics a Espanya. No obstant, la
insistència en què tots els espanyols tinguen assegurades unes
mateixes prestacions -sanitàries, pensions i de desocupació amb
independència del seu lloc de residència pot plantejar,
paradoxalment, tractaments injustos i problemes d'incentius.

En efecte, una pensió no té el mateix poder de compra a Barcelona que
a Sòria, per exemple. A més, el Govern d'una comunitat autònoma que
veu garantit el finançament igualitari de les prestacions als seus
ciutadans, és a dir, que rep transferències només a partir de la
població, no tindrà l'incentiu de recaptar impostos de manera
eficient ni possiblement de prendre decisions d'inversió de llarg
termini adequades. Un sistema de finançament autonòmic eficient
haurà désser més flexible amb les distintes circumstàncies de les
autonomies i permetre un grau de diferenciació significatiu.

Un segon plantejament va més enllà del perfeccionament del sistema
actual i planteja la sobirania fiscal compartida segons principis
federals. Aquest és el cas dels drets forals a Euskadi i Navarra i el
seu concert econòmic. Ací entren de ple els càlculs de les balances
fiscals, típiques d'estats federals o de confederacions com la Unió
Europea.

Les balances fiscals tenen una forta càrrega política per la qüestió
subjacent de la sobirania fiscal compartida. Amb independència del
mètode emprat per a calcular-les, una qüestió clau és fins a quin
punt els ciutadans d'una comunitat estan disposats a ser solidaris
amb els de la resta de l'Estat.

El sistema de la quota basca és compatible amb graus molt diferents
de solidaritat, la qual cosa no vol dir que el grau de solidaritat
implícit en el càlcul actual de la quota basca siga generalitzable a
altres comunitats sense canvis radicals. Ara bé, sí que es pot
pensar, a partir de la situació actual i en un marc de creixement, un
plantejament de finançament més ambiciós per a Catalunya sense que
altres comunitats patisquen minva en el seu finançament en termes
absoluts. No obstant això, s'hi requereix l'acceptació a Espanya
d'una especificitat de Catalunya semblant a les d'Euskadi i Navarra.
En tot cas, la publicació de balances fiscals entre les autonomies,
amb una explicitació clara dels criteris sota els quals es realitza
el càlcul, augmentaria la transparència en el debat i seria un
instrument pedagògic per a contribuir a corregir la fal·laç imatge de
la Catalunya explotadora. No hi cap el fet d'argumentar que la
publicació d'altres balances, com ara les comercials, hi donarien
una altra perspectiva. En efecte, les balances comercials deriven
de decisions d'empreses i consumidors en el lliure mercat, mentre
que les balances fiscals deriven de les decisions de les
administracions públiques sobre impostos i gastos.

En resum, ha de plantejar-s'hi la reforma del finançament autonòmic
Des del punt de vista de Catalunya, hauria de tenir com a objectiu
assegurar-ne el tracte equitatiu en termes de finançament per
habitant i inversió pública dins del marc actual, amb la garantia
que les regions més dinàmiques no seran penalitzades en termes
d'inversió, i amb la correcció del dèficit històric. És un objectiu
realista i de conformitat possible per a la resta d'Espanya. D'ací
endavant, els plantejaments impliquen temes de sobirania compartida
en un marc federal. En esta direcció, la invocació repetida a la
limitació de la solidaritat catalana no sembla haver estat dissenyada
per experts en màrqueting per a aconseguir augmentar l'acceptació
dels plantejaments federals en la resta d'Espanya.

XAVIER VIVES, investigador sènior d'Icrea-UPF i professor d'Insead