Visca la República, mori el Borbó! declaracions de Joan Tardà
http://blocs.esquerra.cat/joan-tarda/bloc/hem-daconseguir-que-lero-temporal-no-e\
s-mengi-la-prestacio-datur

Amb els companys/es de la JERC denunciant la Constitució
Bona agitació la que han dut a terme avui a la tarda els companys i
companyes de la JERC pels carrers del centre de Barcelona, tot
passejant el taüt de la Constitució Espanyola que, més tard, han
cremat. Bona escenográfica per a una representació teatral del
compromís de resistència i denuncia assumit fa trenta anys per part
del republicanisme i l'independentisme. Justos els mateixos anys que,
des de l'altra banda, ho són de celebració. A casa nostra, una
història dissortada ens ha fet tal vegada diferents. I de la mateixa
manera que mai no hem negat els avenços democràtics quant als
reconeixement de les llibertats púbiques que garanteix el marc
constitucional español (no només perquè seria estúpid, sinó també
perquè seria negar-nos l'aportació de la lliuta antifeixista catalana
sense la qual possiblement la intensitat del canvi democràtic hagués
estat encara menys pregona), com a independentistes hem basat relats i
estratègies en la no legitimació de la Constitució de 1978. D'aquí
que, certament, sorprèn a altres forces polítiques catalanistes i, no
cal dir-ho, a l'esquerra espanyola i a la socialdemocracia europea,
que encara trenta anys després ens limitem, en accedir a un càrrec
institucional, a deixar explícit que l'acatem per imperatiu legal. I
només, per imperatiu legal.
Aquesta actitud coherent, però dura i alhora compartida pel conjunt
dels militants, deu obeir al fet que tenim ben clares les raons i no
pas a un posicionament estètic, oi? Evidentment, no es tracta de res
superflu. Al contrari, les raons de l'estricte acatament són
profundes. N'hi ha prou a esmentar el no reconeixement de la
ciutadania catalana com a subjecte de sobirania i, en conseqüència, la
impossibilitat d'exercir el dret a decidir o a la seccessió; la
preeminència de la llengua espanyola sobre altres llengües a les quals
ni tan sols s'esmenta pel seu nom; la prohibició d'articular els
distints territoris de la nació o la imposició de la institució
monárquica. En definitiva mancances i cotilles en un text
constitucional que al llarg de trenta anys ha impedit un deplegament
de les potencialitats del nostre país i que, en l'actualitat, es posen
de manifest de manera descarnada en haver assolit la nostra societat
un escenari de un cul-de-sac econòmic davant dels ingents reptes que
caldrà superar per fer possible la cohesió social i nacional.

I pr acabar-ho d'adobar ens pretenen guanyar la batalla ideológica,
tot convertint la Constitució Esapnyola en un producte de qualitat. I,
aquí, ens la juguem. Per això, és imprescindible aixecar el testimoni
de la nostra coherencia: són ells, els qui no poden metabolitzar que
un dels pares del text sigui corresponsable d'execucions a garrote vil
i morts de treballadors a mans de la policía. Són ells, els qui que no
són capaços de fer justicia a totes les víctimes del Franquisme. Són
ells, els qui han de fer mans i mànigues per amagar que l'actual Cap
de l'Estat va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento i no
va fer res per salvar els cins antifeixistes afusellats l'any 1975 dos
mesos abans que morís el Dictador. Són ells, els qui s'omplen la boca
de modernitat i no admeten que la llengua catalana ha de tenir els
mateixos drets que l'espanyola. Són ells, els qui han de reconèixer
que en el món postindustrial on la democràcia ha esdevingut el primer
valor de civilització no hi ha major mostra d'incultura que posar com
a garant de la unitat de l'Estat la força de l'exèrcit.
I contra tot això ens hem nanifestat avui. I, sortosament, ho ha fet
gent jove, perquè és evident que les noves generacions no tenen per
què asumir passivament els errors de qui els ha precedit.

Nota: Hi ha qui considera que acabar un miting cridant "Visca la
República, mori el Borbó" és freaky. Ultra la voluntat d'ofensa que
pugui contenir l'ús de la paraula freaky, ja és hora de qüestionar la
raó per la qual ens hem deixat robar les paraules. Es curiós, més
academia, més cultura, però menys espai per a la metàfora. Quina seria
l'adequació als nostres dies de l'altra exclamació popular en la
història del país: Visca Macià. Mori Cambó! Es clar, més enllà de la
curiositat de saber quin cognoms els reemplaçarien, ben segur que qui
ho cridés seria acusat de freaky. I els joves que al cap de pocs hores
d'aturar els feixistes a Barcelona el juliol del 36 ja eren a l'Aragó.
N'eren, també, de freaky?