Quan creus que ja s'acaba torna a començar

`Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Potser una nit
l'ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d'obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
-haurem d'obrir-:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d'obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar. `

La vella cançó de Raimon, escrita el 1969, va tornar a escoltar-se el
dilluns, 10 de març de 2003, a l'església del Pi de Barcelona. Sonava
estrany, massa estrany, el recitat. De fet, tot sonava estrany,
insòlit. Una església que durant anys va ser refugi de perseguits
tornava a ser-ho. Les seves despullades parets gòtiques tornaven a
escoltar demandes elementals com `llibertat d'expressió' i frases
òbvies que fa dècades eren igual d'òbvies: la tortura no és tolerable
en cap cas.
La nau era plena de gom a gom. Literalment. Sobre l'altar, davant
seu, una taula acollia els qui parlaven. A baix, una primera fila per
als polítics de tots els partits (excepte el previsible i còmplice
PP) que hi donaven suport. Darrere seu, centenars de ciutadans que
s'ho miraven tot amb ulls d'incredulitat, incapaços de llançar cap
crit, però amatents a deixar-hi les mans aplaudint, sobretot a
Martxelo Otamendi, periodista basc.
Sobre la mateixa trona on es diu missa van desfilar els oficiants de
la decència.
Antoni Reig, en nom del Col·legi de Periodistes, va recitar la poesia
de Raimon i va esmentar per primera vegada Jesús de Natzaret i el
seu `la veritat us farà lliures'. Al seu darrere, Robert Sabata, en
nom del Col·legi d'Advocats, va posar molts punts sobre les lletres
i. Va apuntar directament contra la llei antiterrorista i contra
l'Audiencia Nacional espanyola, assenyalant l'origen manifest del
problema. Va retratar l'Audiencia Nacional com un tribunal d'excepció
i va lamentar que la divisió de poders hagués quedat malmesa amb
l'espectacular nota de premsa redactada a mitges pel govern i pels
jutges. El tercer orador que va prendre la paraula va ser Aureli
Argemí, del Ciemen. Ho va fer relacionant, sense anomenar-lo, el
conflicte de l'Irac amb el d'Egunkaria. Va farcir la intervenció de
llenguatge bèl·lic, va parlar de `guerra contra Egunkaria i
l'euskera' i va cridar a tothom a esdevenir `escut humà' contra
aquesta agressió. De la seva boca va venir el primer record als
independentistes i periodistes catalans detinguts el 1992, poc abans
dels Jocs Olímpics de Barcelona, torturats i posats en llibertat més
tard sense cap explicació fins avui. Va fer saber a l'Audiencia
espanyola que el Tribunal Europeu d'Estrasburg just ara acabava de
conèixer els fets i hi prenia posicions. Millor tard que mai.
Salvador Cardús, col·laborador d'Egunkaria, va dir que sols volia
repetir obvietats. I ho va fer amb contundència. Era una nit on
planaven tantes i tantes obvietats arrapades a la pell dels
assistents que es van agrair. Primera: el tancament d'Egunkaria
és `una esquerda en les garanties de l'exercici del dret a la
llibertat d'expressió'. Segona: `Ès una agressió directa contra la
cultura basca'. Després va dir que ell no es creu un antisistema i
que, per això, reclama un esclariment a fons del que ha passat i un
depuració concreta de responsabilitats. Aleshores, girant-se cap a
Otamendi, va afirmar amb un cop sec sobre el faristol que la
qüestió `no és si crec o no crec en Martxelo. No hem vingut a demanar
fe. Hem vingut a exigir justícia'.
I aleshores es va aixecar Joan Smith per parlar en nom del Comitè
dels Escriptors Empresonats o Repressaliats del PEN club. En anglès,
traduït per Carles Torner als assistents, va dir que no s'ho podia
creure. I que llibertat d'expressió i democràcia són indestriables.
No tenen sentit l'una sense l'altra. A la mateixa hora, un grapat
d'eurodiputats, de diversos partits i països, mostrava a la cambra de
Brussel·les exemplars d'Egunkaria a la cara d'un diputat del PP
espanyol que escampava el fem, com és habitual.
Alguns exemplars van ser mostrats també a l'església del Pi per a
donar la benvinguda, com un `ongi etorri', al director d'Egunkaria
quan va prendre la paraula. Otamendi va relatar el que havia estat i
el que era el diari, i el que va patir ell personalment durant els
cinc inacabables dies a les dependències de la Guardia Civil. Va
tenir esma per saludar els polítics catalans pel seu nom. Saura,
Carod i Macias, entre altres. A l'església hi havia també el
conseller de cultura i audiovisual del govern a l'ombra de Pasqual
Maragall, Josep Maria Carbonell. Però va voler aclarir que hi era a
títol personal. Marina Bru, Carles Campuzano, Jordi Portabella i Imma
Mayol, barrejats i barrejades entre el públic, semblaven moure's amb
més llibertat. Otamendi va enfilar un relat sever i alhora rotund.
Paraula a paraula. Va anar desmuntant les presumpcions de
culpabilitat i no d'innocència. Li van recriminar que parlava massa
de pressa i això li va permetre una rialla reconciliadora. I va
dirigir aleshores un tret de raó contra el ministre Acebesm que
l'havia acusat hores abans de seguir un histriònic `manual d'ETA' a
l'hora de denunciar tortures. Otamendi va respondre: `Jo només
segueixo la consigna de la meva consciència, de la meva dignitat
personal i de la dignitat del meu país'. I aleshores la ràbia
continguda dels assistents va donar pas a un enorme aplaudiment, tots
dempeus. Van aparèixer senyeres, exemplars d'Egunkaria i algun
tímid 'visca!'.
Eren dos quarts de nou del 10 de març de 2003. Podia haver estat,
segurament, cinquanta anys abans. Però no.