CASTELLANOS
Isabel-Clara Simó

He llegit amb un nus a la gola l'autobiografia de Carles Castellanos,
titulada Reviure els dies. Records d'un temps silenciat. Com bé diu
el prologuista, Josep M. Terricabras, no és una autobiografia, sinó
memorialisme, perquè es tracta no que un autor faci memòria i ens
conti la seva vida -el que recorda, el que embelleix, el que
equivoca...-, sinó que els lectors fem memòria, a través d'un fets
col·lectius narrats per una de les persones que els van
protagonitzar. No crec que existeixi cap altre llibre capaç
d'explicar en viu i des de dintre els moviments polítics als Països
Catalans de signe independentista.
Carles Castellanos és una persona culta i intel·ligent. Així doncs,
el seu no és un llibre enragé, vindicatiu, ni intenta passar comptes -
ni amb la societat ni amb qui s'ha encarregat de desmobilitzar els
intents independentistes-; és, això sí, un llibre que té un to
general d'amargor, si bé està escrit amb serenitat. Carles
Castellanos ha estat un autèntic líder polític i, com a tal, ha patit
presó, maltractaments, exili, persecucions i tota mena de greuges
personals que no exhibeix, com aquell que va d'heroi i ensenya les
medalles i les nafres, però tampoc no amaga res. Castellanos explica
els fets, diu noms, parla de traïcions, analitza estratègies, aporta
dades, explica allò que romania confús -sembrar la confusió és un
estratagema habitual quan el poder, qualsevol poder, es veu amenaçat-
, dissecciona la crònica divisió de l'independentisme català, aporta
reflexions, fa judicis morals. Al llarg de tot el llibre, tens la més
clara sensació que l'autor no fa trampa: que no dissimula ni amaga
res, que no oculta ni distorsiona res. Només això, ja el fa un llibre
ben singular.
A mi em sembla que aquesta és una història oculta que ningú no
explica enlloc i que tampoc interessa que es ventili. Els fets, la
realitat, però, són aquí. Castellanos no és d'aquells que creuen que
el poble català "quan convé" sega cadenes, operació no sols
impossible sinó mancada de cap prova històrica; però tampoc és
d'aquells que creuen que és un poble vençut no sols políticament i
militarment, sinó moralment. Aquests no són els seus records, sinó
els nostres records, perquè, encara que els ignoréssim, aquests fets
han passat en aquest país, i els seus protagonistes són la nostra
llengua i la nostra llibertat. Amagats i confusos, però nostres.
AVUI.03.04.03