CAP A LES ELECCIONS GENERALS, O COM NO TIRAR EL VOT
Ni cinc a dos, ni quatre a tres : un altre vot és possible .

[ANNA notícies: aquest article el podeu trobar a:
http://www.espacioalternativo.org/espai/spip/article.php3?
id_article=58 ]


divendres 5 de setembre del 2003,
par Llorenç Buades

Mesos abans de passar per les urnes i quan s'anticipa una nova
decepció convindria veure si es pot trobar una mica de llum dins les
tenebres.

Acaba d'arribar Mariano Rajoy i segons els pitonisos sembla que
s'imposarà per golejada a Zapatero. Els espectacles de l'Assemblea de
Madrid, Marbella i per arrodonir la jugada, el paper de Cristina
Alberdi, han malmenat les petites avantatges aconseguides per el PSOE
a les eleccions autonòmiques i municipals.

A les Illes Balears l'aspiració del PSIB-PSOE es perdre per la
mínima, retrobant-se amb 3 electes per 4 del PP, mentre que el PP vol
repetir el 5 a 2. La resta de formacions polítiques hi concorren per
a perdre.

El mapa electoral sembla poc permeable a les noves tendències contra
la globalització neoliberal i a les possibilitats de canvi. Els
previsibles electes del PP i PSIB-PSOE tenen massa en comú per a
representar a la societat en el seu conjunt: atlantisme, poca estima
pel medi ambient, política tecnocràtica, corrupció, reformes
laborals, espanyolisme ranci, aproximació al capital, i estimació per
un centre que cada cop està més a la dreta. El combat contra el
neoliberalisme, l'extensió dels drets democràtics, com el de
l'autodeterminació, la defensa dels drets de la gent treballadora no
hi caben en els seus programes. A Balears, uns i altres fan estelles
de l'ecotaxa i troben que l'ús de la llengua pròpia ha anat massa
lluny. Set electes amb aquests trets significatius són massa electes
per una política similar que es defineix pel batec neoliberal.

Les diferències que s'obren entre PP i PSOE, s'obren ara de la dreta
cap a la ultradreta perquè la gent creu que la posició del PSOE en la
qüestió d'Iraq rellisca, com rellisca el federalisme, i com l'Otan
d'entrada no. La desconfiança en les promeses electorals es ben
fonamentada. No obstant, una bona part de gent d'esquerra votarà al
PSIB-PSOE tapant-se el nas, tot i que no estigui d'acord amb la seva
política dretana. Aquest fet, que es manifesta en el possibilisme més
estricte ,es produeix perquè es té la percepció que no hi ha cap
força política capaç d'arribar al Congrés Espanyol.

El PSM-EN, per exemple, es planteja les properes eleccions generals
com un encontre de pretemporada on ha de vestir de llarg les noves
cares que els portaran a les autonòmiques i municipals a quatre anys
vista. I Esquerra Unida i els Verds, junts o per separat, ara mateix
no tenen prou entitat i pes social com per situar un diputat al
Congrés. El joc electoral es redueix a la comprovació de la relació
de forces entre si, que servirà per definir l'hegemonia entre les
petites formacions de l'esquerra, o més o menys un consol d'inútils.

L'esquerra social, que hi és, i que està contra les polítiques
depredadores, atlantistes i militaristes, i a favor de l'extensió
dels drets democràtics (autodeterminació inclosa) i socials, contra
les reformes laborals, veu com aquestes tres formacions polítiques,
més ERC-Balears són les que solen donar suport a les mobilitzacions,
però són incapaços de generar un bloc de referència que possibiliti
una política en comú front a l'actual executiu insular i que permeti
generar esperances cap a les eleccions al Parlament Espanyol. Tenen
prou trets d'identitat en comú per fer causa en comú, però cadascú
defensa la seva barraca.

Una iniciativa unitària, oberta socialment a l'esquerra, i
fonamentalment participativa, podria gaudir d'un bon suport entre la
gent. En canvi la presentació per separat de PSM-EN, Esquerra Unida i
Verds, buida de contingut un espai que resta orfe i a la vegada,
empeny per impotència a cada formació en concret a cercar espais a la
dreta que no hi són. Perden fins i tot els perfils propis a la
recerca de la "moderació", i a més pretenen una credibilitat en un
espai que no és el seu.

No tenen massa opcions, sortir del paper subaltern que juguen front
al PP-PSOE exigiria la formació d'un bloc d'aquestes forces. Altra
cosa, condueix només a reforçar el possibilisme expressat en el vot
al PSIB-PSOE i per l'altra, a una abstenció crònica i a un vot
testimonial i militant.

Tot i les limitacions d'aquestes forces polítiques per a constituir-
se en alternativa social, segurament serviria per generar una mica
d'il·lusió de canvi que, ara per ara, sembla massa llunyà.

Per tal d'arribar a aquesta situació desitjable caldria remoure
segurament algunes cadires on s'hi asseuen unes esquerres massa
conformades amb la seva situació actual.
--------------------------------------------

Contestar a l'article
> Ni cinc a dos, ni quatre a tres : un altre vot és possible .
6 de setembre del 2003, par miquel garcia [retour au début des
forums]

A l'article es diu:

"Una iniciativa unitària, oberta socialment a l'esquerra, i
fonamentalment participativa, podria gaudir d'un bon suport entre la
gent. En canvi la presentació per separat de PSM-EN, Esquerra Unida i
Verds, buida de contingut un espai que resta orfe i a la vegada,
empeny per impotència a cada formació en concret a cercar espais a la
dreta que no hi són. Perden fins i tot els perfils propis a la
recerca de la "moderació", i a més pretenen una credibilitat en un
espai que no és el seu"

Les condicions de ser oberta socialment i participàtiva són bàsiques
per a l'èxit d'una proposta com la que planteja Llorenç Buades.
Aquestes són condicions difícils d'acceptar per aquelles
organitzacions imbuïdes d'institucionalisme (com al meu parer són les
tres citades a l'article). A més cal preguntar-se fins quin punt el
PSM pot encaixar un continguts de programa que estiguen
realment "socialment a l'esquerra".

És el que planteja Llorenç una idea purament propagandística o pensa
ell que té alguna possibilitat de consumar-se? Pot existir alguna
pressió "des de baix" que puga forçar a les esmentades forces a
sortir de les seues barraquetes?