[ANNA notícies, davant de la dificultat per obtenir la Ponència
Política del Bloc per al seu proper Congrés, i pel seu interés, ha
decidit publicar-la]

BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ
PONÈNCIA ESTRATÈGICA
Un compromís polític amb el país

Rafael Castelló Cogollos (coord.)
Joaquim López Camps
Rafael Xambó Olmos

Taula de continguts

El valencianisme polític al voltant del 2003 3
La fulgurant carrera d'UV 5
Un lent avanç electoral: el del BLOC 6
La construcció d'una identitat política 10
L'estructura social valenciana i el BLOC 11
La societat global i el valencianisme polític 12
Economia i valencianisme polític 15
El model de societat i el BLOC 18
Estructura comunicativa i valencianisme polític 21
La societat de la informació 22
El sistema comunicatiu valencià 24
La comunicació: eix central de l'acció política 27
L'espai polític del valencianisme 28
El nacionalisme, un fenomen polític 29
El valencianisme transversal d'esquerra 30
La transversalitat política conservadora 32
El valencianisme polític: el BLOC 33
El BLOC, el compromís progressista amb la societat valenciana 35
La construcció de l'espai polític valencianista 37
En conclusió 38

PONÈNCIA ESTRATÈGICA
UN COMPROMÍS POLÍTIC AMB EL PAÍS
Els resultats de les Eleccions Autonòmiques celebrades el dia 25 de
maig de 2003 han deixat la candidatura BLOC–Esquerra Verda a uns
escassos 5.600 vots d'obtindre representació parlamentària a les
Corts Valencianes: els 114.122 vots obtinguts representen un 4,8% del
total dels emesos (2.394.150), la qual cosa significa que el 5% se
situava en 119.708 vots. Donades les expectatives generades durant el
procés, estos resultats poden ser qualificats de fracàs electoral, i
així és com van ser viscuts durant la nit electoral i les setmanes
posteriors.
Tanmateix, els resultats de les Eleccions Municipals del mateix dia
consoliden la candidatura BLOC–Esquerra Verda com la tercera força
política municipal amb els 298 regidors atorgats pels 139.098 vots
obtinguts, que suposen un 5,8% del total dels emesos (2.408.678) en
estes eleccions.
Així doncs, mentre el vot autonòmic creix entre 1999 i 2003 un 11%,
el vot municipal ho fa un 25%; això significa que, si el vot
autonòmic al BLOC haguera crescut al mateix ritme que el municipal,
s'hagueren obtingut uns 128.000 vots i el 5,3%.
Esta diferència de resultats entre eleccions, demana una anàlisi i
reflexió sobre les línies d'acció requerides per tal d'aconseguir que
l'opció electoral del valencianisme polític arribe a quotes de suport
social que li donen dret, segons la Llei Electoral vigent, a la
constitució d'un grup parlamentari propi a les Corts Valencianes, la
qual cosa suposaria un canvi qualitatiu, nacionalment molt
significatiu, en la política valenciana.
EL VALENCIANISME POLÍTIC AL VOLTANT DEL 2003
La societat valenciana va viure una transició democràtica en la que
el debat sobre la pròpia identitat política va estar hegemonitzat pel
debat sobre la identitat lingüística, tot arribant a confondre
comunitat política i comunitat lingüística. Este predomini del
discurs lingüístic sobre el polític va tindre com a conseqüència una
concepció del nacionalisme com a fenomen només de cultura, i va
provocar la construcció d'un nacionalisme exclusivament cultural.
Això deixava el debat polític en mans del tradicional conflicte dreta–
esquerra, propi de les identitats nacionals ja consolidades, i el
nacionalisme polític restava com una oferta aparentment irrellevant.
La delimitació de la identitat política valenciana quedava en la
indefinició, tot promovent la continuïtat de la seua integració poc
conflictiva i subordinada a l'Estat espanyol. Esta confusió va ser
afavorida pel fet que, només estrenada la democràcia, els dos
referents polítics del valencianisme amb major suport social van
desaparéixer: la UDPV es dissolia i el PSPV s'integrava/entregava al
PSOE. Però també per la activitat de les associacions del
nacionalisme cultural, deleroses de monopolitzar els continguts del
discurs nacionalista al País Valencià i preocupades per l'aparició
d'un valencianisme polític potent que els restaria protagonisme i
capacitat d'iniciativa davant les forces polítiques estatals que
usaven i usen el valencianisme de manera tàctica segons el convé.
Des del nostre punt de mira, el nacionalisme, per tant també el
valencianisme, és un fenomen d'abast fonamentalment polític que té
com a objectiu central la consecució de les majors capacitats de
poder possibles per al poble que representen. El major poder del qual
es pot disposar és la capacitat de decisió autodeterminada, sobirana,
que en l'actual model residix a l'Estat i es distribuix
democràticament segons l'elecció dels ciutadans. Ara bé, estes
capacitats de poder no són absolutes, sinó relatives: del que es
tracta és d'anar definint espais de decisió amb competències
exclusives. Són els mateixos partits polítics els que reproduixen, en
les seues estructures internes, els models de decisió política que
postulen per la societat i l'estructura de l'Estat. De manera que un
partit que desa la seua sobirania en una executiva amb seu a Madrid,
centralitzada per l'Estat, mai no pot ser un partit políticament
valencianista.
Des d'este plantejament, podem dir que els ciutadans valencians han
disposat, des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia l'any 1982, de
dues opcions electorals socialment significatives, d'obediència
política estrictament valenciana, i per tant sobiranes. Tanmateix,
estes dues forces polítiques han presentat unes diferències de
projecte col·lectiu molt marcades: d'una banda, la del valencianisme
progressista orientat a la consecució d'espais de poder valencians,
representada ara pel BLOC, i d'altra banda, la del valencianisme
conservador regionalista orientat a satisfer clienteles, representada
per UV.
Ambdues forces han tingut una gestació i una trajectòria molt dispar.
Podem mantenir que UV és una formació política que es genera de dalt
cap a baix (i, per tant, tal com està l'estructura política, lligada
a la construcció de l'Estat). Es una formació política nascuda de la
separació de dirigents de l'antiga UCD i d'AP, amb l'objectiu
d'aprofitar l'adhesió de sectors de la ciutadania vinculats a la
construcció d'una identitat valenciana conservadora i regionalista
espanyola. Per la seua banda, el BLOC, que arreplega la tradició del
valencianisme de la tradició, es construix per la suma de xicotets
grups ideològics i territorials, des de la base cap amunt. Es
comença, en temps d'UPV, per aconseguir l'adhesió de la ciutadania
vinculada a la construcció d'una identitat valenciana progressista i
sobiranista, amb una marcada referència a l'espai cultural i
lingüístic català, i es continua amb el progressiu creixement
territorial i eixamplament ideològic dels seus col·lectius.
En el camí, mentre UV s'ha ancorat al passat i al regionalisme
espanyol, el BLOC ha donat passos endavant per tal de superar el marc
regionalista de relacions polítiques (propi del nacionalisme
cultural) i oferir una proposta política nacionalment valenciana: les
diferents trajectòries recorregudes per ambdues forces són una
conseqüència inherent a les diferents formes de construir-se, i la
seua confluència, en tant que organitzacions polítiques, se'ns
apareix com a pràcticament impossible.
Una altra cosa és el que puga ocórrer amb els votants d'una i d'altra
formació. En la política democràtica representativa, com en tants
altres camps de relació social, l'oferta d'oportunitats regula les
opcions preses pels agents socials: es molt difícil que la ciutadania
prenga la iniciativa i genere la seua pròpia opció política –només es
produix en moments crítics de canvi social accelerat (transicions i
revolucions)–, de manera que sol limitar-se a triar entre les
candidatures partidàries ofertades. La trajectòria dels partits
polítics no coincidix necessàriament amb la trajectòria del seus
votants, efectius o potencials; la major o menor coincidència de
trajectòries dóna pas a l'èxit o al fracàs de la força política en
qüestió.
LA FULGURANT CARRERA D'UV
La primera vegada que UV apareix, en solitari, en una contesa
electoral és a les Eleccions a Cortes Generales de 1986, encara que
els primers resultats significatius són els de les Eleccions
Autonòmiques de 1987, en obtenir els 183.541 vots que suposaren el
9,1% del total. Amb tot, des de 1991, any en què va obtindre els seus
millors resultats autonòmics amb 208.126 vots i el 10,5%, el suport
social a esta opció política no ha parat de descendir fins el punt
que, en les Autonòmiques de 1999, va perdre la representació
parlamentària, en obtenir només 106.119 vots i el 4,8%, i en les
darreres, les del 25 de maig de 2003, s'ha quedat amb 72.594 vots i
el 3%.
Esta fulgurant carrera cap al cim i ràpidament cap el forat, tot en
poc més d'una dècada, es pot explicar per diverses raons que, sense
cap ànim d'orde d'importància, podríem resumir en les següents:
1) L'opció política d'UV es va constituir sobre la base d'un
liderat fort i carismàtic entre determinats sectors socials populars:
Vicente González Lizondo. La seua desaparició va dispersar els
referents dels diferents grups que conformaven inicialment esta
alternativa política.
2) Esta desaparició del liderat ocorre, a més a més, en un
context en què UV participava en el Govern Autonòmic de la mà del PP,
mitjançant un pacte que va tindre un gran cost polític per a UV: no
podem oblidar que els components que elaboren esta opció política
havien sorgit del mateix PP, i a ell tornaven.
3) En eixe context també coincidix el creixement imparable del
suport social al PP entre els sectors socials que anteriorment havien
donat suport, circumstancialment hem d'entendre, a UV. Un creixement
que el PP aconseguix, parcialment, de resultes d'una progressiva
assumpció de gran part dels postulats regionalistes fins el moment
mantinguts per UV.
4) I tot això acompanyat per la progressiva superació del
conflicte lingüístic sobre el valencià entre els particularistes o
secessionistes i els partidaris de la unitat lingüística del valencià
i el català: conflicte que havia servit per dotar de contingut la
proposta política d'UV liderada per Lizondo i que, en la darrera
campanya, s'ha demostrat ja pràcticament inoperant. Una lenta
superació del conflicte que resulta de la progressiva escolarització
en valencià dels nostres xiquets i xiquetes, de la desarticulació de
l'anticatalanisme i dels petits avanços locals i sectorials en l'ús
del valencià en un context de polítiques lingüístiques oficials
d'aparador que revelen la seua incapacitat i falta de voluntat per
impulsar els usos socials i públics del valencià. Amb tot, la
conveniència dels dos grans partits estatals per a desactivar el
conflicte pot afavorir un paper més actiu i normalitzador per part de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Com a conseqüència de tots estos processos, a hores d'ara, UV porta
ja dues eleccions fóra de les Corts Valencianes i en continu
retrocés, circumscrita als 131 regidors obtinguts en les darreres
Eleccions Municipals. En el moment d'escriure este paper, UV acaba de
tancar un pacte de govern amb el PP a la Diputació de València, la
qual cosa augura una prompta reintegració d'esta oferta política en
el PP, tot deixant l'espai social valencianista amb una única opció
electoral possible: la del BLOC.
UN LENT AVANÇ ELECTORAL: EL DEL BLOC
Des de 1983, el valencianisme social progressista ha disposat d'una
oferta electoral, amb l'excepció de les Autonòmiques i Locals de
1987, en les que UPV va concórrer coalitzada amb EU. Des d'aquelles
primeres Eleccions Autonòmiques de 1983, en les que UPV va obtindre
58.712 vots i el 3,1%, fins les del 2003, en les que el BLOC ha
obtingut 114.122 vots i el 4,8%, esta opció política ha experimentat
un creixement bastant desigual en el temps i en l'espai: globalment
considerat, un creixement molt lent.
Des del punt de vista temporal, podem establir un punt d'inflexió en
les Eleccions de 1995, en les que amb 64.253 vots i el 2,7%, esta
oferta electoral patix un dels pitjors resultats de la seua història.
Durant esta primera etapa (1983-95), el debat polític i la proposta
resultant estan hegemonitzades pel debat dreta–esquerra (propi d'un
nacionalisme estrictament cultural), i culmina amb les fortes
pressions experimentades durant la precampanya i campanya de les
Eleccions de 1995: pressions orquestrades des del PSOE i ACPV per tal
d'evitar que el PP guanyara aquelles eleccions. Una operació política
que va fracassar però que va tindre un cost molt elevat per al
valencianisme polític.
A partir d'este moment, UPV inicia una important revisió estratègica
que centra el debat sobre l'eix valencianisme–espanyolisme, i
transforma els seu discurs ambigu, a cavall entre el pol regionalista
català (propi del nacionalisme cultural) i l'afirmació nacional
valenciana, a un discurs nacionalista valencià, políticament
definit: un procés que culmina en la conformació del BLOC i que dóna
com a resultat un creixement del suport social molt rellevant (60%
més vots que en 1995) en les Eleccions de 1999, amb 102.700 i el
4,6%.
Per altra banda, el suport obtingut per esta opció electoral a les
Eleccions Municipals no ha parat de créixer des de 1983, quan es van
obtindre 29.393 vots i l'1,5%: així, en 1991 es van aconseguir 54.804
vots i el 2,8%; en 1995, 84.462 vots i el 3,6%; el 1999, 111.304 vots
i el 5,0%; fins el 2003, quan s'obtenen 139.098 vots i el 5,8%. Un
creixement aconseguit sobre la base de l'expansió territorial i
l'ampliació ideològica cap el centre–esquerra local.
Este diferencial de creixement entre el suport autonòmic i el local
pot explicar-se, en part, per les diferències de creixement espacial
que esta opció política experimenta al conjunt del territori
valencià. Entre les raons podem assenyalar que la pràctica
inexistència d'esta oferta electoral en els territoris valencians
castellanoparlants d'origen, suposa un entrebanc qualitatiu
important a l'hora de percebre el BLOC com una opció global per al
conjunt del país. I també podem argumentar que hi ha comarques
valencianes més proclius a assumir, i fer seu, un discurs i una acció
política com la que proposa el BLOC, gràcies a l'existència d'una més
dilatada tradició valencianista i a la ràpida superació del conflicte
lingüístic. Tanmateix, les darreres eleccions, les de maig de 2003,
ens han ofert una informació molt valuosa per entendre quin és el
procés pel qual creix, o no creix, el suport social a esta opció
política; i pràcticament totes apunten a diferències en les
estratègies polítiques, internes i externes, seguides per la pròpia
organització política: dispersió que dificulta la percepció del BLOC
com una opció política vàlida més enllà del propi municipi, on
l'oferta política apareix nítidament identificada, d'una manera o
altra. En este sentit, les raons que expliquen el trencament de les
expectatives electorals del BLOC, podríem agrupar-les en les
següents, sense cap ànim d'ordenació jeràrquica:
1) Durant el període 1995-99, com acabem d'assenyalar, el
valencianisme progressista està immers en un procés de coordinació,
de reconstrucció i reunificació d'esforços, centrat en l'elaboració
d'una proposta política valencianista que supere i vaja més enllà
dels debats tradicionals dreta–esquerra en què s'havia vist immers en
el període 1983-95. I eixe procés culmina amb uns resultats
electorals que suposen un creixement del 60% respecte als obtinguts
en 1995, tot elevant les expectatives davant les següents eleccions,
les de maig de 2003. Tanmateix, entre 1999 i 2003, el BLOC enceta un
debat intern sobre la conformació d'un partit polític a l'ús i
tradicional (reapareixen en primer pla de la discussió el termes
dreta–esquerra —Primer i Segon Espai—, la centralització i
jerarquizació del poder dins el partit, etc.) que obliga a dedicar
gran quantitat d'energies a la seua resolució, energies que es
consumixen cap endins, tot deixant la tasca electoral i d'inserció en
la xarxa social valencianista en un segon terme.
2) La resolució d'este inoportú debat es tanca en fals i genera
una fragmentació de posicions irresolta que té uns efectes nefastos
sobre la precampanya i la campanya. De fet, podem assenyalar, si més
no, tres fractures del discurs electoral:
n En primer lloc, el discurs dominant als mitjans de
comunicació de masses: dirigit a sectors socials establerts
(professionals liberals, autònoms, treballadors) amb cert contingut
social, econòmic i medioambiental, però ambigu en la seua concreció
política respecte a la relació amb la resta de partits, com ara amb
expressions com «equidistant del PSOE i del PP» o «ni d'esquerra ni
de dreta», amplament difoses pels mitjans.
n En segon lloc, el discurs dominant en les candidatures
locals: igualment dirigit als sectors socials establerts
(professionals liberals, autònoms, treballadors) amb contingut
social, econòmic i medioambiental, i també clar en la seua concreció
política bastant enfrontada al PP i posicionada en un espai de centre–
esquerra.
n En tercer lloc, el discurs dominant a la candidatura
municipal de València, Cap-i-Casal del nostre país: dirigit a sectors
joves pre-establerts, relativament radicalitzats i més marginals, més
centrat en qüestions d'imatge i valors, i políticament enfrontat al
sistema tradicional de partits, més antisistema.
El primer i el segon coincidixen en els sectors socials als quals es
dirigixen, però discrepen en la seua concreció política. El segon i
el tercer discrepen totalment en els sectors socials als quals
s'adrecen, i tan sols podien coincidir en el discurs contrari al PP
que se'n deriva del dos, encara que per motius també totalment
diferents. El primer i el tercer, els més difosos als mitjans de
comunicació, divergixen absolutament en tot, però.
Estes fractures lleven credibilitat a qualsevol dels tres discursos,
ja que, a la vista dels altres dos, els possibles votants d'alguna
d'estes ofertes no acaben de creure's el contingut de cap d'ells. En
qualsevol cas, amb els resultats obtinguts, resta evident que és el
segon discurs, el dominant a les candidatures locals, el que obté
millors resultats; mentre que el de les locals de València n'obté els
pitjors.
3) Esta dispersió denúncia la manca d'una suficient coordinació
discursiva derivada d'un sistema de lideratge que, fins el moment, ha
concentrat tots els seus esforços en una figura unipersonal. En eixe
sentit, l'experiència demostra que les direccions democràtiques més
efectives i duradores són col·lectives, mai unipersonals, és a dir,
són equips de persones, amb diferents característiques i capacitats
de treball, amb possibilitats de connectar amb sectors socials
diversos, solidàries en les seues decisions, i equilibrades en la
representació del que significa l'oferta política concreta i, per
tant, amb autoritat sobre ella.
4) A banda d'estes consideracions, que depenen molt directament
de la pròpia acció política del BLOC, i que haurien de resultar de la
pròpia capacitat autocrítica, també han confluit d'altres factors que
expliquen que el BLOC no arribara als seus objectius electorals en
maig, però que depenen de forma més indirecta, o no en depenen gens,
de l'acció del BLOC. En destacarem tres:
n En primer lloc, els esdeveniments preelectorals aparentment
adversos per al govern del PP (Vaga General, Prestige, Guerra
d'Iraq), degut a la mobilització social generada al seu voltant, van
aconseguir transmetre credibilitat a la possibilitat que el PP
perdera les eleccions, la qual cosa va provocar, en primer lloc,
l'existència d'un vot ocult al PP a les enquestes publicades (la qual
cosa feia millorar falsament les expectatives de la resta de partits)
i, en segon lloc, una major mobilització dels votants del PP que va
incrementar la participació per damunt de l'esperada i no va permetre
una pèrdua significativa dels seus vots: el PP ha passat del 48,6% de
1999 a l'actual 47,9%, és a dir, només perd 0,7 punts percentuals.
Per altra banda, estos mateixos esdeveniments, especialment els
relacionats amb la Guerra d'Iraq, donaren major capacitat de maniobra
i expectatives a l'oferta electoral d'EU.
n En segon lloc, en estes eleccions, l'estratègia del PSOE (no
hi havia candidatura del PSPV, en elles) no ha estat la pròpia d'un
partit que vol guanyar les eleccions. De fet, no només el seu liderat
és feble, sinó que l'oferta electoral que construixen no va dirigida
a la recerca del suport dels sectors socials situats al centre de
l'arc ideològic, que és pel lloc per on es treuen les majories. Ans
al contrari, l'estratègia del PSOE consistix a girar-se cap a
l'esquerra i cap el valencianisme, per tractar de guanyar suport, amb
la qual cosa deixa en mans del PP l'ample espai del centre, i limita
el creixement de les forces de l'esquerra (EU) i del valencianisme
progressista (BLOC). Hem de destacar que EU mimetitza esta
estratègia, i dirigix la seua oferta a la captació de vot
valencianista, tot assenyalant el BLOC com l'adversari a batre al
llarg de tota la campanya.
n Finalment, assenyalar la presència d'una candidatura d'ERPV
amb 7.553 vots que, per pocs que semblen per al conjunt del País,
també té els seus efectes quan al BLOC li'n falten 5.600 per obtenir
un grup parlamentari. Una oferta electoral, la d'ERPV, que a més a
més no afig cap especificitat a l'oferta ja existent, i més
concretament a la del BLOC, ja que centra el seu discurs amb el seu
posicionament d'esquerra (L'esquerra que esperaves, vés per on) sense
cap referència, en els materials de campanya, a la catalanitat
lingüística o nacional, ni cap proposta sobiranista. Tot plegat, amb
independència de la bona voluntat que puguen tindre alguns dels seus
candidats i militants, aguditza la sospita que forma part d'una
estratègia per guanyar vots a Catalunya, en presentar-se com un
partit d'implantació al conjunt territorial catalanoparlant, i per
desplaçar la imatge del BLOC, en restar-li el suport d'algun sector
de l'anomenat nacionalisme cultural, o en qualsevol cas evitar que
obtinga grup parlamentari amb una estratègia valencianista,
valencianitzadora de la nostra societat.
LA CONSTRUCCIÓ D'UNA IDENTITAT POLÍTICA
L'evolució del vot segons territoris, durant la dècada dels anys
noranta, ens indica que, en termes generals, els vots municipals
precedixen els vots autonòmics, és a dir, que l'èxit municipal és
previ a l'èxit autonòmic. Això és coherent amb allò observat a
l'apartat anterior sobre la fragmentació discursiva i el major èxit
del discurs dominant a les candidatures locals, més coherent entre
les seues propostes socials i econòmiques i la seua concreció
política.
Però és coherent sobre tot amb les característiques pròpies de totes
les forces polítiques de base territorial, com les nacionalistes. El
suport social creix a mesura que l'oferta política s'amplia
territorialment i eleva la seua escala del municipi a la comarca, i
de la comarca al país. I això és així perquè el fonament de la
reivindicació política nacionalista és el govern sobre el propi
territori. En eixe sentit, la generació d'una proposta nacional
alternativa requerix de la construcció política del propi territori,
que si partix del no-res, implica començar per l'escala territorial
més menuda (municipi–barri) per anar elevant-la de forma progressiva
(a la comarca, al país). El fet que políticament es treballe sobre el
conjunt del territori no pot fer oblidar este aspecte fonamental: el
BLOC està construint, per la seua pròpia existència, una identitat
nacional des de baix, des de la base, des de la societat i el
territori, ja que des de dalt la construix l'Estat, que en fa una de
diferent, d'identitat nacional.
En qualsevol cas, només es poden utilitzar els instruments de
l'Estat, per construir des de dalt, en la mesura que es forme part de
les seues institucions de govern territorial, i entre elles per als
objectius del BLOC, participar de les institucions de la Comunitat
Autònoma n'és un d'indefugible. Ara com ara, el BLOC només participa
de l'escala municipal. És amb este poder municipal, per tant, amb el
qual el BLOC ha de treballar per tal d'arribar a participar en les
institucions de poder territorial de major escala: siga comarcal,
nacional o estatal.
El BLOC s'ha de plantejar la necessitat d'utilitzar tots els mitjans
al seu abast per tal d'aconseguir interessar sectors socialment
rellevants en una proposta política que conjuge respostes a
problemàtiques molt diverses. Per això, és fonamental reconéixer
quins són els grups socials que, per les seues característiques i
posició en l'estructura social valenciana, puguen tindre interés en
una oferta política com la del BLOC; i també saber mitjançant quines
xarxes associatives i mitjans de comunicació arribar a connectar amb
ells. Però a més a més, tot això es mostrarà inoperant si no es troba
una concreció política que siga coherent amb allò que la societat
valenciana, els seus grups i xarxes de relació, els votants efectius
i potencials d'una opció política com el BLOC tenen interés en
defendre i proposar per al desenvolupamet de la seua identitat, de la
seua forma de viure i entendre el món.
L'ESTRUCTURA SOCIAL VALENCIANA I EL BLOC
Si la principal funció d'una reivindicació nacionalista és una funció
política lligada a la pràctica (no a la teoria) de la identitat
col·lectiva, aleshores del que es tracta és de dilucidar com resolem
els valencians els reptes que l'evolució històricosocial ens
planteja: si els abordem des d'una perspectiva pròpia o ens deixem
conduir pel punt de mira dels demés; si assumim les pròpies
responsabilitats o deixem que siguen altres els que resolguen els
nostres problemes.
En eixe sentit, els ciutadans i les ciutadanes només mostraran la
seua adhesió electiva a una força valencianista, si esta transmet la
confiança suficient en la seua capacitat per tal d'articular un model
polític, en la seua dotació de recursos públics i en els mecanismes
de decisió, que conduisca a una millor resolució de les demandes
col·lectives, en un moment històric concret. Unes demandes que venen
determinades, en primer lloc, per la garantia en la cobertura de les
necessitats materials del nivell de vida, del desenvolupament
econòmic, de la capacitat productiva i de consum, i en un segon
terme, per la cobertura de determinats valors inmaterials relacionats
amb la qualitat de vida, la resolució de conflictes i l'assumpció de
riscos, etc. La tradicional dualitat entre posicions en favor de
demandes materialistes i demandes postmaterialistes oblida massa
sovint que les segones només són possibles quan ja estan cobertes les
primeres.
Les forces polítiques vinculades a la construcció i defensa d'una
identitat política espanyola que homogeneïtza la diversitat interna
que, ara com ara, conviu al sí de l'Estat espanyol (el PP i el PSOE),
utilitzen les tendències globalitzadores, econòmiques i culturals de
l'actual context internacional, per tal de desprestigiar les
propostes i ofertes polítiques del valencianisme, tot acusant-les de
retardatàries i de lligades al passat. Tanmateix, les principals
reflexions i treballs respecte al significat i tendències dels
processos de canvi que experimenta la societat mundial en les
darreres dècades, apunten precisament que són les forces polítiques
tradicionals, les que lluiten en l'espai polític només des de la
lògica del conflicte dreta–esquerra i mantenen una
institucionalització política basada en el model d'Estat-nació propi
del segle XIX, les que són propostes polítiques desfasades i fóra de
context.
LA SOCIETAT GLOBAL I EL VALENCIANISME POLÍTIC
La novetat històrica del moment que vivim rau en què els processos de
transformació de les capacitats organitzatives, tecnològiques i
institucionals, totes elles molt relacionades amb els avanços
aconseguits en el tractament, emmagatzematge i processament
d'informació, ens conduixen cap un sistema social que funciona a
escala planetària en temps real. Un procés que ha vingut a denominar-
se «globalització».
En paralel, però, es produix també un procés, igualment
sociohistòric, segons el qual els valors, les creences, les actituds
i els comportaments es basen cada vegada més en l'elecció personal i
depenen menys de la tradició i les institucions socials. Este procés
ha estat batejat com a procés d'«individualització».
Ambdós processos confluixen en els països més desenvolupats de la
societat global i generen un série de tendències, que afecten la vida
quotidiana dels ciutadans i ciutadanes, i que podríem resumir en què:
1) Les transformacions tecnològiques, sobre tot les vinculades
al tractament de la informació i als mitjans de comunicació,
provoquen una revisió de les formes de fer les coses, de les
pràctiques socials, econòmiques i polítiques, de manera que la
introducció de noves tecnologies afecta no només les esferes de la
producció, sinó també les del consum. Estos canvis requerixen que
les societats afectades reestructuren les seues formes de fer
tradicionals en la producció econòmica, però també en els processos
d'acció política, en la vida familiar o en les relacions culturals.
2) Els avanços en la individualització, pel que fa als drets de
les persones, també posen en crisi els models tradicionals de
relacions interpersonals, i més concretament les relacions entre
gèneres, de manera que institucions com el matrimoni, el patriarcat,
la maternitat, etc. inicien processos de revisió i experimenten
canvis en les seues concrecions pràctiques: progressiva feminització
de la societat amb la creixent incorporació de les dones al mercat
laboral, retard en l'emancipació del joves, nous models familiars...
3) L'avanç de la societat del coneixement també posa a l'abast
de les societats gran quantitat d'informació, de manera que qüestions
que abans podien passar desapercebudes per l'absència d'informació,
hui per hui, poden generar importants mobilitzacions col·lectives en
passar a formar part de la consciència dels agents socials. I açò
afecta de manera molt directa el creixement de la consciència de risc
associada a formes de producció concretes en relació amb la natura:
els efectes ecològics de la producció econòmica (construcció i
urbanització progressiva de tota la costa, la composició química dels
aliments, les aigües que bevem i l'aire que respirem) són qüestions
que formen part ja de la consciència d'amples sectors de les
societats avançades.
4) La generació de problemàtiques d'abast planetàri, com ara el
problema ecològic (que acabem d'esmentar) o la circulació a escala
planetària de capitals i de persones, s'afegix als tradicionals
problemes de l'actual model polític de l'Estat-nació, i genera una
tendència a la seua superació per tal de solucionar els problemes
d'eficiència i legitimitat que presenta esta escala territorial de
gestió política. Així, els processos de regionalizació mundial
supraestatal, amb la progressiva constitució de la Unió Europea i la
multiplicitat d'unitats aduaneres que comencen a existir arreu del
món, suposen la progressiva cessió de competències estatals als nous
ens supraestatals, i són acompanyats també de processos de
regionalització subestatal, que demanden que una altra part de les
competències estatals siguen transferides a entitats polítiques
d'escala territorial més menuda, per trobar-se la resolució dels
problemes vinculats més pròxima al ciutadà.
Estes tendències no ocorren massa lluny de casa nostra. De fet, els
sectors industrials valencians veuen com les seues formes
tradicionals de produir cauen en haver de competir amb territoris on
els costos socials i medioambientals són considerats d'una altra
manera; les empreses del comerç tradicional valencià veuen com les
formes de consum es modifiquen i proliferen grans superfícies, al
temps que són cada vegada més importants els serveis a empreses. En
pocs mesos els valencians i valencianes haurem d'opinar respecte a
una Constitució Europea de la qual, a hores d'ara, poca cosa en
sabem. Les famílies valencianes també experimenten els canvis en les
formes d'autoritat pròpies del patriarcat i veuen com les filles i
fills tarden en emancipar-se o ho fan de maneres diferents a com es
feia abans.
Evidentment, tots estos canvis són viscuts de manera conflictiva per
les societats que els experimenten (i també per la valenciana), ja
que posen en qüestió les principals institucions que doten de sentit
el funcionament de les societats occidentals dels darrers dos segles,
al temps que revisen els seus models de desenvolupament econòmic. És
per això que les anàlisis socials mostren com determinats sectors
s'oposen a estos canvis i d'altres en son favorables; unes posicions
que no sempre són totalment encontrades, sinó que troben camins
intermedis.
Des del nostre punt de mira, abordar socialment i política la
resolució de totes estes qüestions, per tal de donar resposta a les
inquietuds de la societat valenciana, significa plantejar-se quin és
el projecte col·lectiu dels valencians i valencianes, quin projecte
social defensem, i per tant s'ha d'abordar des de la construcció
d'una identitat col·lectiva, i de la seua definició nacional. En la
pràctica, estos processos generen la desterritorialització d'una part
important de la producció i de la titularitat de drets, però no poden
evitar que les coses continuen ocorreguent en algun lloc en l'espai:
és el nostre fatum, som éssers que ocupem espai i, per tant,
construïm territoris. I, al contrari del que se'ns vol fer creure, el
que provoquen tots els processos esmentats és un increment de la
importància de la capacitat i del poder dels territoris per dotar-se
(i reproduir) els recursos pertinents per garantir les condicions de
vida de les seues poblacions, de manera que junt als processos
vinculats a la globalització apareixen associats processos de
relocalització, de reterritorialització.
Efectivament, la mobilitat planetària no afecta tots els recursos per
igual. Podem distingir almenys entre els capitals financers i els
capitals productius, públics o privats, i els treballadors, públics o
privats. La mobilitat d'uns i d'altres no és la mateixa i, per tant,
la seua vinculació al territori tampoc.
Els capitals financers i els capitals productius seguixen una lògica
territorial molt diferent: mentre els primers poden mobilitzar-se, i
abandonar uns territoris per anar a d'altres, sense pràcticament
patir cap cost; els capitals productius es fixen al territori, siga
en forma de capital immobilitzat (edificis, xarxes de
comunicació...), siga en forma de capital circulant (stocks de
mercaderies). La mobilització dels capitals productius implica
l'assumpció d'importants costos. A més a més, si als capitals privats
productius afegim els capitals públics (escoles, hospitals,
carreteres...), veiem com, per a una part important del capital,
aquell que s'hi troba fixat al territori, el bon funcionament, la
cohesió social i la dotació de recursos de la societat que viu en el
territori concret suposen importants taxes d'interés que milloren els
seus rendiments. Desinvertir els recursos immobilitzats a la
indústria tèxtil de la Vall d'Albaida, per exemple, no només suposa
importants costos econòmics per als propietaris de les empreses, sinó
que també implica importants pèrdues socials i culturals per al
conjunt de la població.
De fet, la mobilitat de treballadors té els seus costos, no només de
caràcter econòmic, sinó també de contingut cultural. No podem oblidar
que la capacitat de treballar és un producte cultural, el valor del
qual varia d'un context cultural a d'altre. Així, també als
treballadors d'un territori determinat els interessa que el
seu `saber fer', propi de la cultura on s'han socialitzat i del
territori on viuen, tinga un desenvolupament que garantisca el seu
futur amb els menors costos possibles: entre ells els costos
associats a l'emigració. I és evident que els processos de
substitució d'unes poblacions per altres (al sector agrícola, per
exemple, o a la construcció) o els directament despobladors (a les
comarques d'interior, per exemple) provoquen una pèrdua neta de les
inversions fetes en recursos humans, tant dels immigrants com dels
emigrants: tots dos han de refer el camí ja recorregut al respectius
territoris.
Així doncs, el valencianisme polític és una eina que la societat
valenciana ha de saber aprofitar per tal d'aconseguir que el
territori valencià (amb els capitals incorporats, públics i privats,
socials i naturals), i la població que hi viu, aconseguisca
desenvolupar-se en les millors condicions possibles, donat el context
sociohistòric del moment. Ara bé, per tal que la societat valenciana
perceba el valencianisme polític com una eina pròpia, el
valencianisme polític ha de reconéixer quines són les necessitats de
la seua societat i assumir-les com a pròpies: ha d'haver una relació
de reciprocitat.
ECONOMIA I VALENCIANISME POLÍTIC
Hui en dia ningú pot negar que l'economia valenciana presenta les
característiques pròpies d'una economia capitalista, que funciona
mitjançant la inversió de capitals privats i la contractació de mà
d'obra assalariada. Amb les dades a la mà, hui podem mantenir que el
funcionament d'este model econòmic patix si no d'una salut de ferro,
sí almenys de ciment. Tant és així que l'stock de capital privat s'ha
multiplicat quasi per dos en les dues darreres dècades, al temps que
la taxa d'assalarització supera el 80% (més de 80 de cada 100
persones que treballen al País Valencià són assalariades), en els dos
casos per damunt de la mitjana espanyola. Tanmateix, tot i compartir
estes característiques generals, hem d'assenyalar que el model
econòmic valencià presenta algunes especificitats pel que fa a l'ús
dels recursos disponibles: capital, treball i territori.
Respecte als usos del capital productiu, direm que es tracta d'un
recurs que, al País Valencià, s'organitza per mitjà de xicotetes
empreses (més del 85% de les empreses valencianes tenen 5 o menys
treballadors). Si bé és cert que este tamany reduit proporciona certs
avantatges de flexibilitat, també ho és que genera greus problemes
d'escala. Problemes d'escala que són especialment rellevants quan es
tracta d'aconseguir els recursos necessaris per la investigació i
l'aplicació de noves tecnologies, relacionades sobre tot amb la
informació i la comunicació, per tal d'integrar-se en l'economia
europea i global. Una economia en la que, com acabem d'assenyalar, el
valor depén cada vegada més dels intangibles, en part dotats per les
activitats del sector serveis lligades a la informació i el
coneixement (disseny, qualitat,...), però en part també pel propi
context sociocultural i mediambiental.
La connexió de la investigació, el desenvolupament i la innovació
(I+D+I) demana grans inversions de capital que superen les capacitats
aïllades i individuals de les xicotetes unitats de producció amb les
que s'organitza la producció valenciana. Esta especificitat demana de
l'acció estratègica del capital privat per tal d'organitzar-se en
xarxes de col·laboració i per tal d'implicar-se més en el disseny de
polítiques territorials que, fins ara, els governs del PP i del PSOE
han deixat bastant abandonades. Només posar l'exemple de l'escàs
suport institucional aconseguit per iniciatives tant interessants com
les desenvolupades per les associacions d'empresaris de les Comarques
Centrals Valencianes o la implantació de grans superfícies
multinacionals i l'escas suport rebut pel sector comercial
tradicional. En eixe sentit, és indefugible la major implicació del
sector públic, tant pel que fa a l'aportació de capitals col·lectius
per a les accions d'I+D+I i de dotació d'infrastructures físiques i
socials, com pel que fa al reconeixement institucional a les
iniciatives privades que tinguen com a objectiu la coordinació
d'esforços amb un caràcter territorialitzat o sectorial. No negarem
que és cert que, a hores d'ara, la disposició de recursos de la
Generalitat Valenciana per dur endavant este tipus de polítiques són
escassos, però també afirmarem que la revisió del sistema de
finançament de la Comunitat Valenciana per tal de dotar-la de majors
recursos públics, és una línia d'acció poc practicada pels governs
del PP i del PSOE, i que el BLOC ha de mantindre com un dels seus
objectius centrals.
En estes condicions, no és d'extranyar que, encara que el sector
serveis aporte al voltant del 55% del Valor Afegit Brut de l'economia
valenciana (la industria el 30%, la construcció el 10% i
l'agricultura el 5%, estructura productiva molt similar a la del
conjunt europeu) i les seues inversions siguen molt importants, cap
rama d'activitat d'este sector, excepte la inversió residencial,
supera la mitjana espanyola. I allò més destacable, però, és que les
més retardades respecte al capital acumulat al conjunt espanyol
siguen les activitats estratègiques per la incorporació de l'economia
valenciana a Europa: noves tecnologies, innovació, comunicacions,
informació..., activitats en les que la Comunitat Valenciana s'hi
troba bastant per baix de l'acumulació mitjana espanyola i, per tant,
també europea. De fet, més del 60% del capital privat acumulat en
territori valencià correspon només al sector residencial, ni que dir
que bastant per damunt de la mitjana espanyola, la qual cosa és
coherent amb els importants creixements del consum de ciment dels
darrers vint anys (s'ha consumit a un ritme de 204 tones per Km2 i
any) i amb les dades de l'Enquesta de Pressupostos Familiars que
assenyala la Comunitat Valenciana com el territori espanyol amb major
proporció de població amb segona residència. Per contra, sectors
industrials tradicionals de la nostra economia, com ara el tèxtil, el
moble o el joguet experimenten crisis importants, degudes a la
competència salarial dels països menys desenvolupats, i el cablejat
informàtic de les principals àrees urbanes valencianes patix de
retards molt rellevants o les connexions ferroviàries amb Europa
continuen sent les pròpies del segle XIX.
Les conseqüències d'este model de creixement poden ser greus si, a
més a més, tenim en compte la pressió mediambiental que genera
(demanda d'aigua i energia, generació de residus sòlids urbans,
destrossa paissatgística,...), ja que s'està aconseguint cobrir de
ciment les zones més dinàmiques del nostre territori, i molt
especialment a la costa, on confluixen el creixement residencial
autòcton (segona residència) i el turisme de masses, al mateix temps
que d'altres àrees inicien processos de recessió. Però, a més a més,
si pensem en termes històrics, ens adonarem que si durant molt de
temps la rendibilitat dels capitals invertits en l'agricultura (que
exploten el territori) van retrassar l'entrada de l'economia
valenciana en el capitalisme industrial, ara pot ocórrer que la
rendibilitat residencial (que també explota el territori) pot
retrassar l'entrada de l'economia valenciana en el que s'ha anomenat
capitalisme informacional, propi del moment sociohistòric en què
vivim.
Així, pel que fa a l'ús de recursos naturals, el saldo ecològic de la
societat valenciana és clarament negatiu, ja que tant l'absorció de
recursos, com el vessat de residus han crescut a un ritme bastant
superior al creixement de la població i també superior al creixement
econòmic, la qual cosa situa la societat valenciana en una senda de
creixement insostenible. De fet, la petjada ecològica de la societat
valenciana supera molt amplament la superfície que territorialment li
correspon: segons els càlculs realitzats, per mantenir l'actual model
de creixement ecològicament equilibrat, el País Valencià necessitaria
sis vegades i mitja més territori del que ara disposa.
Finalment, respecte al treball, hem d'assenyalar que junt al
creixement de la taxa d'assalarització, també es dona un creixement
de les taxes de temporalitat i de precarització. La qual cosa redunda
en una pèrdua neta de qualitat de treball. De fet, el procés
d'assalarització amb el creixement de l'oferta de treball provocada
per l'arribada de generacions encara molt nombroses (les de finals
del setanta) al mercat laboral, així com la progressiva feminització
de la mà d'obra i la seua precarització fan que els salaris mitjans
percebuts pels treballadors valencians siguen més baixos que la
mitjana espanyola. La participació dels assalariats valencians en la
renda del conjunt espanyol és, per tant, menor que la participació
mitjana dels assalariats espanyols. I si tenim en compte que la
Comunitat Valenciana és líder en quant a discriminació salarial a les
dones, és evident que la participació de les assalariades valencianes
encara és inferior. En definitiva, amb este model de relacions
laborals, la Comunitat Valenciana genera gran quantitat de llocs de
treball de baixa qualitat, poc dotats de contingut cultural (la qual
cosa pot servir de coartada perfecta per oblidar la pròpia cultura),
llocs de treball que així són molt atractius per la població
immigrada (capacitada i disposada a acceptar treballs d'eixes
característiques), però poc atraients per la població autòctona, que
massa sovint es veu forçada a sortir fóra (a Madrid, a Catalunya, a
Europa) per trobar activitats acordes amb les expectatives generades
per la seua formació. És un model que no encaixa amb el propi d'una
societat que basa en el coneixement i la formació el seu
desenvolupament, més bé el contrari: es dedica a consumir i exhaurir
els seus propis recursos, socials i naturals.
En definitiva, la producció econòmica valenciana avança més sobre la
base dels preus baixos de la mà d'obra i de la externalització dels
costos ecològics, que com a resultat de la incorporació de valors
intangibles a la producció, que milloren la seua qualitat. Es tracta
d'un model que es fonamenta en el consum dels recursos territorials,
humans i naturals, sense parar esment en la seua reproducció. Un
model que facilita la fugida dels millors recursos humans cap a
territoris amb estratègies econòmiques més acordes amb els temps que
corren, així com l'esgotament d'un territori intensivament explotat.
I tot plegat perquè al remat resulte que, malgrat la pressió intensa
sobre la població i sobre el territori, la Comunitat Valenciana s'hi
trobe bastant per sota de la mitjana de renda europea (al voltant del
80%): ocupa el lloc 149é, del total de 180 regions que composen la
Unió Europea.
A més a més, l'Estat del benestar tampoc no és especialment generós
per la societat valenciana. De fet, la proporció d'inversió de
capital públic sobre la inversió de capital privat és menor que la
mitjana espanyola, el que significa que l'stock de capital públic,
aquell que dota d'escoles i d'hospitals, però també de millors
carreteres i de transports públics, en la Comunitat Valenciana és
relativament inferior al del conjunt espanyol. I quan s'han projectat
o fet grans inversions públiques, com ara l'autovia a Madrid o l'AVE,
la participació de l'Estat en el seu finançament ha estat molt menor
a la que ha tingut en altres territoris espanyols. És més, les
despesses en protecció social de l'Estat espanyol han disminuit, i si
ja eren per sota de la mitjana europea, a hores d'ara encara ho són
més. Una tendència en la qual la Generalitat Valenciana tampoc
introduix cap correcció: ara com ara, només Portugal s'hi troba per
darrere d'Espanya pel que fa a despessa en protecció social. I ens
tornem a trobar amb l'escassetat de competències i de recursos propis
del govern autonòmic per implementar mesures que situen la societat
del benestar valenciana al costat de les més avançades d'Europa. I
torna a ser evident la necessitat de revisar l'estructura de
finançament i de competències establerta fins ara al si de l'Estat
espanyol, per tal de fer-la més coherent amb la nova estructura
política que naix amb la Constitució de la Unió Europea.
Després d'estes ratlles, resta clar que, encara que l'economia
valenciana presenta una tendència de creixement que provoca la
sensació d'eufòria i creixement de l'ocupació entre amples sectors de
la societat, les condicions en què s'està aconseguint este creixement
no asseguren la seua continuïtat a mitjà o llarg termini, i menys
encara la seua sostenibilitat. Es tracta d'un model promocionat pel
PP i amb el qual el BLOC no pot estar d'acord, ja que posa en perill
la continuïtat i sostenibilitat del nostre país. I de ben segur que a
la societat valenciana hi ha sectors socials que poden compartir esta
preocupació.
EL MODEL DE SOCIETAT I EL BLOC
L'anàlisi de l'estructura social valenciana, globalment considerada,
ens permet de distingir entre sectors socials en funció de la seua
major o menor proximitat al funcionament de les institucions que
regulen les relacions socials i, per tant, els intercanvis més
importants en la societat valenciana. Es tracta de comprovar quins
sectors socials valencians poden ser més favorables a les propostes
polítiques generades des del BLOC i quins altres es poden oposar, en
funció de la seua major o menor adhesió estructural a determinades
institucions que són les que garantixen o limiten les seues
condicions de vida.
Es tracta d'aconseguir una mena de retrat social, definit en funció
de les posicions respecte a les principals institucions socials. Un
retrat que forçosament ha de ser esquemàtic i que, en qualsevol cas,
ens dóna una informació en termes relatius que, per tant, no pot ser
entesa de manera absoluta. És a dir, la identificació d'estos sectors
socials es fa en termes majoritaris i tendencials, la qual cosa
implica que els seus limits són borrosos i que es dona certa
permeabilitat. Això, en termes politics, significa que la
identificació d'un dels sectors com a més procliu a votar BLOC no
implica que dels altres sectors no ens vote ningú, ni tampoc que en
este sector ens voten tots. Ha de servir-nos, per tant, com una guia
estratègica flexible.
D'esta anàlisi obtenim quatre grans sectors socials:
1) Un primer sector social majoritàriament composat pels qui
estan directament interessats en el manteniment del sistema econòmic
capitalista, amb el Mercat com a institució central de regulació de
les relacions econòmiques; que, en l'àmbit de la política, no es
veuen perjudicats per la progressiva reducció dels beneficis de
l'Estat del benestar i en són promotors d'ella; que també mantenen
una posició que es veu afavorida pel funcionament tradicional de la
institució de la Familia, com a reguladores de les relacions entre
gèneres i generacions; es tracta, a més a més, d'un espai social que
manté una Identitat preferentment espanyola.
2) Un segon sector social que no qüestiona el sistema econòmic
capitalista, ni per tant el Mercat com institució reguladora de les
relacions econòmiques, però que està composat per col·lectius que
ocupen posicions que es veuen afavorides per un model de
desenvolupament informacional, és a dir, basat en el coneixement, la
cultura i la informació. Es tracta d'un espai social que, en l'àmbit
polític, s'interessa per la superació del model d'Estat-nació, com a
institució reguladora de les relacions polítiques, i pel manteniment
de la intervenció pública, per tal de corregir les desigualtats
generades pel funcionament del Mercat. Mantenen una Identitat
preferentment valenciana, no essencialista, i un elevat grau de
permissivitat en el comportament privat, el que es torna favorables a
la superació de les formes tradicionals de relació en la Familia.
3) Un tercer sector social que tampoc no qüestiona el mode de
producció capitalista, però que, a diferència de l'anterior, es manté
pròxim a un mode de desenvolupament agrari o industrial; en les
relacions de gènere, sosté posicions favorables a les institucions
tradicionals de la Familia; aposta també pel model d'Estat-nació
vigent; i culturalment, manté posicions morals religioses i una
abstenció identitària (tan valencià com espanyol).
4) Finalment, un quart sector social, crític amb totes les
institucions socials de l'estructura social vigent: són
les "víctimes" del Matrimoni i del Patriarcat, les `'víctimes" del
Mercat i les "víctimes" de l'Estat, i no expressen cap especificitat
identitària.
Les conclusions que podem extreure semblen bastant evidents. Si
exceptuem el quart sector que, per la seua posició, és un espai
profundament crític amb el conjunt del sistema social, amb totes i
cadascuna de les seues institucions, i que, per regla general, opta
per l'abstenció electoral, els altres tres mantenen posicions
institucionals diverses que ens poden permetre identificar els
interessos dels potencials votants del BLOC.
En primer lloc, hem d'assenyalar que cap dels sectors, excepte el
quart, seria favorable a un model econòmic alternatiu al model
vigent, és a dir, que al País Valencià el model de producció
capitalista no té cap alternativa i, per tant, podem considerar este
debat com a inexistent al si de la societat valenciana. De fet, el
conflicte que apareix entre el segon i el tercer dels espais
observats està relacionat amb el model de desenvolupament, no amb el
sistema: el segon sector és favorable a un creixement basat en els
recursos intangibles (coneixement, formació, cultura, disseny,
qualitat, cohesió social...) i el tercer sector és defensor d'un
creixement fonamentat en els tangibles (territori i força de treball,
quantitat, recursos naturals...). Cal assenyalar que al primer dels
sectors socials assenyalats tant li fa un model desenvolupament o
l'altre, sempre que es garantisca el funcionament del mercat com a
institució reguladora.
En segon lloc, en l'àmbit de la política, al primer dels sectors,
tant li fa la pervivència del model d'Estat-nació (per això són
favorables a la constitució de la Unió Europea, per exemple), sempre
que es garantisca la reducció de les despesses generades per la
solidaritat de l'Estat del benestar. Una posició que, ara sí, és
clarament conflictiva amb la presentada pel segon d'estos sectors
socials, que és favorable al manteniment de la cohesió social
mitjançant sistemes públics de solidaritat. Per la seua part, el
tercer d'estos sectors socials és favorable a la conservació del
model polític de l'Estat-nació, amb la qual cosa també s'hi troba en
oposició a les propostes del segon, defensor d'una superació d'este
model polític. Així, en l'àmbit de la política, el segon dels sectors
exposats discrepa del primer en la defensa dels mecanismes de
solidaritat social i respecte al tercer pel que fa al model de
l'Estat-nació.
En tercer lloc, en l'àmbit de la cultura, tenim un primer sector
social majoritàriament decantat per la identificació espanyola i amb
uns usos lingüístics fortament castellanitzats, el segon que
s'identifica preferentment com a valencià i que els seus usos són
bilingües, i el tercer que practica l'abstenció identitària, amb
l'opció d'identificar-se de les dues maneres, encara que usa
majoritàriament el valencià. La diversitat de posicions també es dóna
respecte a les consideracions morals, de manera que mentre el tercer
dels sectors manifesta una elevada adhesió a la moral religiosa, el
segon es manifesta molt tolerant al respecte.
En definitiva, ens trobem que dels sectors socials analitzats, el
segon se situa en un espai social més pròxim al progrés, acorde amb
les tendències generals observades arreu del món desenvolupat. Es
tracta de grups socials majoritàriament composats per professionals
(prof. liberals, professors, funcionaris...), administratius,
estudiants, és a dir, assalariats de coll blanc, però també per
propietaris de capitals productius fixats al territori en forma de
xicotetes empreses (autònoms). Són col·lectius que es consideren
d'esquerra o de centre-esquerra, i que assumixen els processos
d'integració política europea sense cap mena de dubte, al mateix
temps que són favorables a la conformació d'un Estat espanyol més
descentralitzat i socialment solidari. Es consideren bilingües i
s'identifiquen preferentment com a valencians. Generacionalment són
nascuts, molt majoritàriament, després de 1950.
En definitiva es tracta de generar un Tercer Espai en la política
valenciana, que supere el tradicional debat dreta-esquerra espanyola,
però crear-lo políticament, i ocupar-lo, amb una clara definició i
amb totes les conseqüències derivades respecte a les propostes
econòmiques, culturals, polítiques i socials. Un Tercer Espai que no
es pot confondre amb el quart dels sectors socials analitzats
(globalment antisistema), encara que en alguns aspectes puntuals s'hi
puga coincidir. Ni tampoc amb el tercer, clarament tradicional i
dividit entre el PSOE i el PP, encara que també en alguns aspectes
s'hi puga coincidir. De fet, es tractaria de crear un espai polític
de mediació entre ambdós.
Des del nostre punt de vista, és en este segon gran bloc social, en
el que el BLOC ha de guanyar suport social. No significa això que ens
haguem de negar a aconseguir el suport de membres dels altres sectors
esmentats. El que volem assenyalar és que, en termes generals, este
és el sector social més procliu a entendre un discurs polític com el
del BLOC, de manera que a escala nacional és a estos sectors als
quals hem de dirigir les nostres propostes polítiques: una altra cosa
és que, en les relacions microsocials, en el cara a cara a escala
municipal, on podem tindre l'oportunitat d'introduir matisacions, no
pugam aconseguir el suport de col·lectius pertanyents als altres
sectors socials esmentats amb propostes polítiques més concretes.
De fet, si analitzem les dades respecte als votants del BLOC, que
venen a coincidir a grans trets amb les característiques socials dels
propis militants d'esta força política, resulta evident que és este
l'espai social al qual el BLOC ha de dirigir la seua oferta
electoral: hi ha una gran coincidència entre militants, votants i
projecte polític. Esta coherència entre posicions socials i propostes
polítiques és la que li pot donar credibilitat a l'oferta electoral
del valencianisme polític. Una credibilitat absolutament necessària
per incrementar el seu suport social a l'escala del conjunt
territorial valencià.
ESTRUCTURA COMUNICATIVA I VALENCIANISME POLÍTIC
La construcció d'un nou espai polític, d'una identitat col·lectiva,
requerix de l'existència d'un sistema comunicatiu que integre els
elements socials de la col·lectivitat, mitjançant sistemes de
codificació compartits. Un sistema de comunicació que siga capaç de
transmetre i posar en contacte la proposta política del valencianisme
polític amb la societat valenciana. Així resulta que l'estratègia del
BLOC ha de descansar, necessàriament, sobre la construcció d'este
sistema comunicatiu. Una estructura comunicativa que afecta els
fluxos d'informació interns de l'organització, així com les relacions
amb el conjunt de la societat. En eixe sentit és fonamental
reconéixer quines són les característiques del sistema comunicatiu
valencià, per poder derivar-ne les conseqüències pràctiques que
puguen aconsellar determinades línies d'acció comunicativa.
LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ
En els darrers anys, sobre tot del 1995 fins ara, s'han produït molts
canvis que afecten directament la comunicació social. En l'àmbit
polític, l'accés al poder del Partit Popular, primer al País Valencià
(1995) i després al govern central (1996) es va traduir en un intens
intervencionisme respecte als mitjans i en la promoció de reformes i
normatives en el marc regulador. En l'àmbit econòmic, es van
intensificar les lluites i les aliances entre els grans grups de
comunicació, tot prolongant i accentuant els processos de
concentració de les infrastructures telecomunicatives i de la
industria cultural, que s'havien promogut en l'ambient desregulador
de la dècada dels vuitanta amb els governs del PSOE.
El desenvolupament i abaratiment de preus de la tecnologia digital ha
suposat també una intensa acceleració del creixement d'usuaris de la
xarxa de xarxes (Internet) i de l'oferta de serveis dels mitjans
tradicionals (premsa, ràdio i televisió) a través d'Internet, alhora
que hi han emergit noves fòrmules comunicatives i la interactivitat
esdevé el concepte central de les tecnologies avançades de la
informació i la comunicació, en un context de predomini del discurs
de la globalització. L'oferta dominant de continguts en els usos més
estesos socialment, per part dels difusors i dels productors, s'ha
centrat en l'entreteniment de tota mena, tant en els mitjans
audiovisuals convencionals com en els nous mitjans.
Els processos en relació amb el desenvolupament de les tecnologies
avançades de la informació i la comunicació són al cor de les
transformacions actuals. Vençuts els obstacles polítics, la nova
infrastructura tecnològica ha permés el desenvolupament de l'economia
global. Un món cada vegada més interdependent, alhora que
creixentment assimètric.
No es cap casualitat la intensa correspondència d'interessos entre el
món de les finances i el desenvolupament de la tecnologia de la
informació. D'una banda, perquè les institucions financeres en són
usuàries principals: millorament i abaratiment de la gestió, recapte
i acumulació de dades estratègiques per a la presa de decisions,
control del processos, informació a la velocitat de la llum. De
l'altra, perquè permet una nova i creixent font de beneficis a través
de la construcció de noves xarxes i la difusió de continguts de tota
mena. Finalment, de manera indirecta i complexa, perquè a través dels
continguts informatius hegemònics es difon una visió del món acorde
amb els interessos estructuralment dominants, indestriablement unida
a la promoció de la ideologia i dels valors de la societat de consum,
la manipulació de les emocions i les relacions entre els gèneres, a
través dels productes de ficció i publicitat transnacionals.
Allò que s'ha etiquetat com la societat de la informació es deu a la
integració de tots els suports per a la informació i la comunicació
(escrits, orals i audiovisuals) en un sol sistema: el digital. La
dècada dels 90 del segle passat ha estat la de la generalització de
les xarxes i l'emergència de la televisió digital i el multimedia.
Els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió)
han hagut de fer front a un procés de profunda reestructuració,
atenent les innovacions tecnològiques i les estratègies empresarials
(fusions, concentració), per tal d'ocupar una posició d'avantatge i
liderar els canvis.
La televisió, la qual havia esdevingut el centre cultural de la
societat dels anys 60 ençà, experimenta un fort sotrac per a encarar
el qual calen estratègies de diferenciació, segmentació,
personalització i individualització en la seua relació amb els
receptors. L'audiència es fragmenta per ideologies, valors, estils de
vida, gustos, pràctiques de consum i referències culturals i
identitàries. I, a pesar que el futur de la televisió exigix la
descentralització, diversificació i personalització actualment
emergent, la forta concentració empresarial l'ha conduït al predomini
de les pràctiques comercials massives amb una tendència creixent a
l'oligopoli en l'ambit mundial. Missatges i programes circulen a
escala global en un conjunt de mitjans interconnectats, guiats encara
per una lògica unidireccional que es retroalimenta sobretot a través
de la investigació de l'audiència.
D'altra banda, la multiplicació de l'oferta exigix que s'adapten a
una audiència com més va més diferenciada. Audiència que, tot i
acceptar generalment els productes globals –procés d'homogeneïtzació–
, demanda també de manera creixent continguts que remeten a la pròpia
tradició cultural i a l'entorn social de referència, no
necessàriament més pròxim en l'espai. En este sentit, la comunicació
ja no es definix per l'àrea de cobertura –global, almenys
potencialment- sinó per les marques de la producció. Els
continguts "de proximitat" esdevenen, doncs, l'eix fonamental per al
manteniment i enriquiment dels trets identitaris i de la diversitat
cultural i lingüística. El contrapés als processos d'homogeneïtzació
de la cultura global tenen, per tant, una clau imprescindible en la
capacitat de cada cultura per a "audiovisualitzar" –més encara,
digitalitzar- el seu patrimoni. El procés indeturable
de "pantallització" de la comunicació exigix de les cultures no
hegemòniques un esforç d'adaptació al ràpid procés de canvi a què
estem assistint, si no volem entrar en una espiral accelerada
d'increment de la dependència.
Al País Valencià i a l'Estat espanyol, la lluita econòmica per
l'hegemonia en la reconfiguració dels mitjans de comunicació, en la
qual la intervenció política juga un paper determinant, es va
explicitar en la pugna per les concessions administratives del
cablejat del territori i en la implicació d'importants mitjans de
comunicació en la batalla de les plataformes digitals. L'escàs
control, més aviat nul, que té el poder polític de la xarxa de cable
i dels seus operadors, l'afinitat actual entre governants i
concessionaris, posa en relleu que estem assistint a la construcció
de poderosos instruments de comunicació i, per tant, d'influència en
l'opinió. Ens trobem, per tant, davant la posta en marxa d'una
infrastructura que serà clau durant tot el segle XXI, xarxa en mans
de grups privats que pot posar en perill els trets culturals
distintius del País Valencià.
La lluita pel poder en els mitjans de comunicació i a través dels
mitjans de comunicació ha esdevingut eix fonamental de la lluita
política en un procés de devaluació dels mecanismes democràtics i amb
una concepció conspiratòria i manipulativa dels mecanismes de creació
i funcionament de l'opinió pública, en la qual es posen en qüestió
els principis més elementals de la comunicació pública en llibertat.
Rau al fons un cert menyspreu cap a l'audiència, cap a la societat,
com a fàcilment manipulable, i un menysteniment de la necessària
vitalitat democràtica.
Tanmateix, el fet de la primacia de la ideologia empresarial front a
la lògica política dels estats, el fet de valorar els continguts a
transmetre en funció de les eleccions dels usuaris, la pervivència
més o menys sòlida d'espais socials articulats culturalment, la
creixent demanda de continguts de caràcter local i de referència
simbòlica a la pròpia tradició, permet evitar una mirada apocalíptica
davant els canvis en curs. Les capacitats dels destinataris, no gens
menyspreables, per a llegir, interpretar i apropiar-se
diferencialment els productes mediàtics, la vitalitat dels mateixos
espais socioculturals de referència, obren escletxes a la proclamada
i anorreadora homogeneïtzació, i permeten el manteniment de la
dialèctica entre el global i el local. Tot i això, sense un
aprofundiment en els mecanismes de participació de la societat, sense
una revitalització dels processos democràtics col.lectius i, en este
sentit, sense polítiques culturals i de comunicació social àmpliament
discutides i assumides, no aconseguirem superar els límits de
l'hegemonia mediàtica actual.
El valencianisme polític ha de mantenir una clara posició respecte a
la construcció d'estes xarxes comunicatives globals, i promocionar la
participació d'agents socials valencians, públics i privats. Només la
presència del valencianisme polític que representa el BLOC a les
institucions polítiques d'abast nacional, estatal i europeu, pot
garantir que els continguts culturals propis, la creació pròpia,
tinguen una difusió que dote de sentit la identitat política
valenciana. I tot comença per l'existència d'un sistema comunicatiu
valencià.
EL SISTEMA COMUNICATIU VALENCIÀ
De la transició ençà, el País Valencià ha construït un sistema
comunicatiu en què perviuen, segons que es tracte de premsa, ràdio o
televisió, sectors de major autonomia amb altres més dependents.
El sistema de la premsa continua tenint una estructura provincial,
tot i l'expansió interprovincial d'algun diari, el creixement de la
difusió ha estat comparativament més baixa que a la resta de l'Estat
i, això mateix, permet considerar que continuarà creixent en els
propers anys. La dependència de la premsa estatal continua sent alta
en comparació a d'altres comunitats autònomes amb llengua pròpia, i
també quant a la resta de comunitats, cosa que perfila el manteniment
d'un sistema de premsa autònom alhora que una presència significativa
de la premsa estatal. Tampoc no sembla que esta situació puga
experimentar canvis remarcables, més enllà dels que depenen de la
dinàmica de concentració de mitjans que podria conduir a la venda de
capçaleres o a la penetració de més capital forani. D'altra banda, el
paper orientador, i de vegades rector, quant a la informació que té
la premsa respecte als altres mitjans, li atorga una posició
d'influència sobre la resta que marca l'agenda informativa del
conjunt del sistema.
El desenvolupament de la ràdio al País Valencià ha seguit les pautes
marcades pels governs centrals i s'ha conformat d'acord als
interessos de les grans cadenes comercials i les empreses afins que
han estat les principals beneficiàries de les concessions de la
Generalitat. Així, l'espai radiofònic valencià que contenia a
principis dels vuitanta importants possibilitats de desenvolupament
autònom, ha estat neutralitzat en gran mesura per la dinàmica
desreguladora a nivell d'Estat i la manca de voluntat política del
govern autònom per potenciar l'espai propi, tant en l'àmbit públic
com en el comercial. El notable increment de l'oferta ha augmentat,
en canvi, la concentració de l'audiència en les grans cadenes, mentre
l'espai radiofònic valencià no arriba a concentrar un 10 per cent del
total d'oients. El sistema radiofònic valencià apareix, doncs,
actualment, en una situació d'alta dependència del sistema espanyol.
No obstant això, s'hi contenen encara importants possibilitats, les
quals es relacionen principalment, d'una banda, amb una reorientació
de la ràdio autonòmica i el desplegament en esta de totes les seues
possibilitats; i de l'altra, amb el creixement que es puga produir en
l'àmbit local. També, l'èxit assolit per algunes emissores comercials
independents d'abast comarcal són una petita mostra d'allò que es pot
arribar a aconseguir. En qualsevol cas, la diferència lingüística,
que en este mitjà oferix òptimes possibilitats de desenvolupament per
les característiques específiques de la situació comunicativa, no ha
estat aprofitada i es manté sota mínims. La forta interrelació que
estes potencialitats tenen amb dinàmiques externes al sistema
comunicatiu, fonamentalment polítiques i econòmiques, remet
l'evolució futura del sistema a les polítiques d'infrastructures i de
comunicació que s'hi despleguen: així les estratègies de cablejat o
l'estructura de repetidors són una eina fonamental.
El sistema televisiu valencià es troba actualment en una cruïlla de
gran transcendència per a la seua evolució durant els propers anys.
En primer lloc, s'ha produït un creixement important de la televisió
local privada a l'empara del Partit Popular, alhora que s'han
perseguit, des de la Generalitat i el govern central, televisions
locals públiques o se n'ha impedit la seua posta en funcionament.
El futur de Canal 9 mostra una gran incertesa. Les fluctuacions de
l'audiència, la manipulació informativa, l'increment del castellà, la
degradació -encara més- de la programació des que el PP va accedir a
la Generalitat, i la privatització pendent d'adjudicació, fan
preveure un periode intens de denúncia, debat i tensions, mentre la
TVV seguirà sense complir la Llei de Creació.
En qualsevol cas, urgix configurar un nou sistema de control que li
permeta actuar amb independència com a mitjà informatiu i de
participació social. D'altra banda, seria gravíssim per al pervindre
de l'audiovisual valencià i un expoli a tots els valencians que
l'ingent arxiu audiovisual que ha creat Canal 9 i, més recentment,
Punt Dos; el paquet de pel.lícules doblades al valencià, de
documentals i reportatges sobre la nostra realitat present i
històrica, d'entrevistes a personalitats, de programes de tota mena,
tot realitzat amb diners públics, restara en les mans exclusives dels
adjudicataris.
El desenvolupament de les xarxes de cable permet un increment
important de la difusió de les emissions via satèl.lit, la
distribució de canals temàtics que reforcen la segmentació dels
públics, a més de les cadenes espanyoles i autonòmiques. El fet que
les Corts Valencianes no s'hagen plantejat establir uns mínims de
presència del valencià en les emissions de producció autòctona
comporta notables perills per al present i futur del valencià en els
mitjans audiovisuals.
Finalment, les empreses de producció audiovisual que no han gaudit de
massa oportunitats en els anys de funcionament de Canal 9 i tenen una
talla mitjana baixa, amb predomini de la petita empresa, seguixen
esperant que la Generalitat Valenciana traduisca en fets les promeses
de considerar objectiu prioritari i estratègic el desenvolupament del
sector i mantenen els recels pel comportament marcadament
propagandístic i clientelista del govern autònom.
En definitiva, la construcció d'un sistema comunicatiu valencià és
molt directament dependent dels processos polítics i les dinàmiques
socials que els acompanyen. És per això que el BLOC, en tant que eina
política del valencianisme, no pot ser aliè a la seua construcció. A
hores d'ara, el sistema comunicatiu valencià està constituit de
manera mixta per la xarxa dependent de l'espai espanyol i la xarxa
específicament valenciana i, encara que el predomini global dels usos
continua sent favorable a la xarxa espanyola, s'observa una evolució
favorable als mitjans valencians, associada a la creixent demanda
d'informació de proximitat, d'accés a les opinions sobre els efectes
que les polítiques espanyola i europea, així com els processos de
globalització de l'economia, tenen sobre el territori valencià. Esta
necessitat de comunicació de proximitat s'estén, més enllà del gènere
informatiu, a d'altres formats i genera noves oportunitats comercials
i publicitàries a l'àmbit local, comarcal i autonòmic. Per altra
banda, ni que dir que la presència del valencià al conjunt dels
mitjans és molt baixa, de manera que la diferència cultural no s'ha
aprofitat, encara, com un bé de mercat per a competir amb els mitjans
del sistema espanyol.
D'esta caracterització del sistema de mitjans predominant al País
Valencià, se'n poden extraure alguns elements fonamentals per a la
nostra accció política. La primera, que ens trobem amb un sistema
generat sota el control de les dues grans forces polítiques estatals,
primer el PSOE i després el PP, que es troba subordinat a les
estratègies polítiques, econòmiques i informatives dels grans grups
espanyols de comunicació. Això implica que la nostra capacitat
d'intervenció continuarà sent reduïda, quan no menystinguda. La
segona, que sota el domini del Partit Popular s'ha incrementat el
control polític sobre el conjunt de mitjans i les pressions contra
els pocs mitjans que no accepten la subordinació. Tot i això, s'han
de mantenir els esforços que ja es realitzen en la gestió
d'informacions del BLOC cap al conjunt de mitjans que actuen al País
Valencià. I la tercera, que ninguna altra força política es troba
interessada com el BLOC en el desenvolupament autònom del sistema
mediàtic valencià.
Hi apareix com una tasca urgent contribuir, tant com puguem, a
l'emergència de mitjans autòctons, especialment en l'àmbit local i
comarcal. Això vol dir, prendre la iniciativa o donar suport als
projectes de ràdios i televisions locals, preferentment de caràcter
públic, en tots els ajuntaments i comarques on tingam capacitat
d'intervenció. Com més mitjans autònoms dels grans grups hi haja al
País, més possibilitats d'accés i de reconeixement trobarem.
LA COMUNICACIÓ: EIX CENTRAL DE L'ACCIÓ POLÍTICA
El disseny de qualsevol línia d'acció política descansa sobre les
capacitats d'obtindre informació de l'entorn i de retornar-li
informació pròpia.
Pel que fa a l'obtenció d'informació, els canals més habitualment
utilitzats són: per mitjà de la pròpia inserció en els àmbits socials
on es genera la informació, a través de les xarxes electròniques de
comunicació, a través dels mitjans convencionals d'abast local i
comarcal (premsa, ràdio i televisió) i recorrent als mitjans de
comunicació de gran difusió.
De l'anàlisi del sistema comunicatiu valencià que acabem de
desenvolupar, hem de concloure que l'element central del nostre
treball polític per traure el millor profit de la comunicació rau en
el grau de connectivitat que se'n deriva de la inserció en els espais
socials de referència, la implicació i participació, és a dir,
l'arrelament. En la mesura que sigam capaços de participar en els
mitjans d'abast local i comarcal, la primera eina comunicativa, la de
l'arrelament, es vorà reforçada.
Pel que fa a l'emissió de les pròpies informacions, cal remarcar
també la potència del model de proximitat i de la vessant pragmàtica
dels discursos. És a dir, la vinculació efectiva amb els grups
socials als quals s'adreça la informació, la participació directa, es
mostra com el mitjà més efectiu de comunicació, en ser una
comunicació basada en la relació cara a cara, en el coneixement mutu
i la confiança. A més a més, la comunicació a través de la pròpia
acció també apareix com més efectiva que la realitzada per mitjà de
recursos publicitaris.
Pel que fa al treball recent del BLOC, el fet de concentrar el
treball de projecció i intervenció a través dels mitjans hegemònics –
recurs habitual de decantament en les grans ciutats– a còpia de
declaracions, notes de premsa i posicionaments, ha tingut com a
conseqüència una minva del treball quotidià en les organitzacions
ciutadanes i els moviments socials. La legitimitat i credibilitat, en
el cas de les reivindicacions vinculades als ciutadans o a
col.lectius concrets, deriva de la participació en els problemes i en
els debats sobre les mesures a prendre, les accions a realitzar, el
posicionament davant altres col.lectius o respecte a l'administració
pública corresponent. Només participant en els moviments socials i
associacions amb què compartim problemes i propostes (veïnals,
mediambientals, empresarials, sindicals, culturals, educatius...)
podem mantenir l'arrelament a la realitat que ens permeta conéixer i
compartir les preocupacions ciutadanes, oferir programes i obtenir
legitimitat, alhora que la nostra intervenció en els mitjans de
comunicació –tot i els entrebancs, silencis i manipulacions que patim
i patirem per a fer-nos sentir– obté més reconeixement, en aparéixer
com més informada i pròxima a la font principal.
En este periode, després d'haver aconseguit la consolidació de
nombrosos col.lectius del BLOC arreu del País, s'ha de considerar
objectiu estratègic central la vertebració comarcal del BLOC.
L'experiència ens ha demostrat que allà on el partit es troba ben
organitzat i treballa des de la perspectiva comarcal es fa més
visible i rep més adhesions en superar el marc local de relacions
polítiques. És a dir, se'ns percep com una proposta més sòlida i amb
més possibilitats d'oferir respostes i resoldre els problemes dels
ciutadans. De fet, una gran part dels problemes que preocupen o
haurien de preocupar els ciutadans ultrapassen la localitat i, en
molts aspectes pràctics (aigua, residus, energia, salut, educació,
oferta cultural, mitjans de comunicació...), troben respostes més
econòmiques, coordinades i solidàries en l'àmbit comarcal.
En eixe sentit, és fonamental desenvolupar una bona comunicació en
xarxa a través dels webs del BLOC, potenciar la comunicació entre els
afiliats (xat interna, per exemple) per a intercanviar idees,
propostes, experiències de treball, documents, per tal d'enriquir i
millorar les capacitats d'actuació política, suprimir al màxim la
producció centralitzada de papers en tot allò que es puga distribuir
per correu electrònic i editar en paper, si cal, localment.
En definitiva, l'estructura organitzativa del BLOC s'ha d'orientar a
facilitar l'acció social i política dels seus afiliats als diversos
nivells i evitar que la major part de l'esforç del partit es
consumisca en tasques internes.
L'ESPAI POLÍTIC DEL VALENCIANISME
Vist l'espai social on ha reeixit i on pot avançar el valencianisme,
i analitzats els condicionants que les xarxes de sociabilitat i
comunicació imposen a l'acció política del nacionalisme que el BLOC
representa, és moment de plantejar quin és el contingut de la
proposta política valencianista, de quina manera es diferencia esta
de les que oferixen els partits d'esquerra i dreta espanyoles, i
quines són les oportunitats que té obertes el nacionalisme al País
Valencià per a incrementar la seua quota de suport electoral.
EL NACIONALISME, UN FENOMEN POLÍTIC
Anteriorment hem fet referència a la manera com es va desenvolupar la
proposta política nacionalista al País Valencià durant els anys de la
transició democràtica. Una proposta, hereva dels postulats de Joan
Fuster, que recolzava sobre un seguit de veritats considerades
inqüestionables:
§ Les nacions eren comunitats humanes aplegades al voltant
d'elements culturals i, més en concret, al voltant d'una llengua
comuna. Com que la llengua dels valencians era catalana i la
identitat col·lectiva venia definida per la llengua, la nació dels
valencians no podia ser altra que Catalunya o, en versió rebaixada,
els Països Catalans.
§ La història valenciana havia estat marcada per una
progressiva "desnacionalització" (en el sentit de pèrdua de la,
suposada, catalanitat original) propiciada per unes elits polítiques
sistemàticament traïdores a aquella essència originària, sobretot per
haver abandonat la llengua pròpia en benefici del castellà.
§ L'única possibilitat de re-construir una nació políticament
fragmentada, doncs, passava pel foment de la llengua comuna com el
pas previ que permetria una progressiva presa de consciència de la
pertinença a una comunitat nacional catalana. I per a eixa tasca,
evidentment, les elits –independentment del seu origen social,
econòmic o geogràfic– no podien ser les protagonistes, sinó
el "poble", veritable dipositari de la fidelitat a la llengua i, per
tant, de la llavor nacional.
Esta lectura dels plantejaments teòrics fusterians, apareguda durant
la crisi final del franquisme, tenia un corol·lari polític evident:
la re-construcció del País només es podria fer des de l'esquerra.
Tanmateix, la indefinició de Fuster en qüestió d'opcions polítiques
concretes va afavorir que la seua proposta es convertira en un més
dels elements del magma ideològic de l'esquerra antifranquista
valenciana; va ser així com partits internacionalistes, anarquistes o
socialistes espanyols van convertir-se, alhora, en defensors del
País, la qual cosa, en la pràctica, els representava ben poca cosa:
calia emprar la llengua (en determinades circumstàncies), recordar
amb vehemència la història col·lectiva, acudir (físicament i en el
discurs) a un seguit d'espais comuns i sumar-se a la defensa de
l'Estatut d'Autonomia (després d'haver rebut, això sí, el vist-i-plau
de Madrid)
Les nacions no són altra cosa que un model de construcció política
aparegut a Europa a les darreries del segle XVIII, lligat íntimament
a la idea de ciutadania i al convenciment que l'Estat ha de ser
l'única instància de poder polític i la Nació, la dipositària de la
sobirania. El Regne de València, o la Corona d'Aragó, no mai van ser
nacions. I tampoc no ho van ser els Països Catalans, ja que la
llengua, per se, no fa nació, i entre els territoris catalanòfons no
va existir, fins a temps ben recents, una voluntat política comuna de
construcció estatal sobirana.
De tot això es conclou que el projecte polític valencianista no ho
és, en cap cas, de re-construcció, sinó de construcció d'una nació
que els valencians mai no hem tingut. I també es conclou que la
construcció nacional, al País Valencià i a qualsevol altre territori
del món, sols és possible des de la política i cap a la política. I
com es pot construir una identitat nacional a principis del segle
XXI? Doncs, en un estat democràtic, mitjançant la tasca dels
nacionalistes, la comesa principal dels quals consistix a convéncer
la resta de la població del seu territori de la plausibilitat de la
proposta política nacional i de la necessitat que exercisquen el dret
democràtic al vot en favor de l'opció política que representen.
Construir una forta xarxa social i cultural és solament el pas previ,
o simultani, necessari en la majoria dels casos, però insuficient si
no es fa el salt a la política, l'àmbit exclusiu de presa de
decisions en les societats democràtiques.
EL VALENCIANISME TRANSVERSAL D'ESQUERRA
De la transició ençà, després del fracàs i desaparició de les
primeres opcions polítiques estrictament valencianes, el
valencianisme (i fins i tot el catalanisme) s'ha integrat en el
discurs polític dels partits de l'esquerra espanyola emprant el famós
tòpic de la "transversalitat", mitjançant l'acceptació d'algunes de
les propostes provinents del nacionalisme cultural (principalment
d'ACPV) i la legimitació obtinguda a canvi. Vegem com:
§ ACPV, partint del convenciment que la llengua fa la nació i
que mitjançant la defensa d'uns mínims culturals s'afavoriria la
progressiva nacionalització (catalana) dels valencians, no ha reeixit
(probablement perquè no mai ho ha volgut) a trencar el debat entre
esquerra i dreta o, si més no, a introduir en l'agenda política el
debat valencianisme–espanyolisme, la qual cosa ha enquistat les
relacions polítiques nascudes durant la transició en les quals el
valencianisme havia jugat un paper mobilitzador de les forces
democràtiques. La conseqüència d'això ha estat una defensa ferotge,
per part d'ACPV, de l'essencialisme cultural i lingüístic,
acompanyada de postures pragmàtiques dins, això sí, de l'oferta
política d'esquerres; i pragmatisme i esquerra en este País,
lamentablement encara vol dir suport al PSOE, com es va posar ben de
manifest durant la campanya electoral de 1995.
§ El PSOE, després de la dissolució al seu sí del PSPV, ha
mantingut durant anys una ficció de compromís amb el País, limitada,
en la realitat, a mantindre les sigles PSPV i a donar suport a una
certa política de normalització lingüística que va tindre resultats
positius des del punt de vista quantitatiu, però que qualitativament
ha convertit el valencià en poca cosa més que una assignatura escolar
i una llengua que s'empra en els impresos de l'administració. De tot
això n'és la millor prova la RTVV dels anys de govern socialista, que
va perdre una oportunitat històrica per a normalitzar i dotar de
prestigi social l'ús del valencià, o les constants reticències al
reconeixement del requisit lingüístic per accedir a l'Administració
pública valenciana. En els darrers anys, el valencianisme del PSOE ha
anat esdevenint més i més marginal, tant per les clares instruccions
rebudes de Madrid, en donar protagonisme als intel·lectuals
partidaris del que han anomenat `patriotisme constitucional', com pel
progressiu creixement electoral del BLOC, que va afeblint la posició
del PSOE en un espai polític que, potser, mai no els va agradar del
tot
§ El conglomerat EUPV ha mantingut també una imatge de
compromís "valencianista", tot i les contradiccions internes que això
genera amb els sectors més clarament espanyols del PCE i amb una
ampla part dels votants tradicionals. El "valencianisme transversal"
d'EUPV no és incoherent amb la proposta conjunta de la coalició
perquè el seu ideari polític està format per un ample ventall de
tòpics esquerrans, nostàlgics de l'esperit de la transició. A EUPV,
però, continua defensant-se la transversalitat, fent cas omís a les
posicions clarament polítiques que defensa IU-EB en la qüestió
nacional basca. A més, EUPV ha actualitzat el seu discurs en este
àmbit limitant-se a acusar el BLOC de feblesa, de dretanització i
d'apropar-se al "blaverisme", tot acomodant-se a la influència
ideològica del discurs d'ACPV.
L'única iniciativa socialment rellevant que ACPV ha dut a terme en
els darrers anys ha estat la creació de la xarxa de Casals Jaume I,
que representaven un pas més enllà en el procés de construcció
nacional (catalana) i, sobretot, podrien haver-se convertit en
importants referents culturals a través dels quals donar suport a la
cultura valenciana en català a totes les comarques del País. Això,
però, no ha estat exactament així: la pretesa neutralitat dels casals
ha fet que s'hi apleguen persones que defensen postures polítiques
dispars (la qual cosa ha generat no pocs conflictes); militants i
simpatitzants del BLOC han participat molt activament en la formació
i el funcionament de molts dels Casals Jaume I, però a pesar d'això
l'oposició d'ACPV al valencianisme polític majoritari, representat
pel BLOC, no s'ha reduït, ans al contrari alguns dels Casals han
afavorit l'aparició de col·lectius d'Esquerra Republicana del País
Valencià (ERC). A més, la majoria dels casals s'han convertit en
punts de trobada de la mateixa gent, amb una voluntat mínima
d'eixamplar el seu públic i la seua base social (la qual cosa hauria
permés, probablement, ampliar els suports al projecte polític
nacionalista) Tot això, però, no deixa de ser coherent amb la manera
com, des d'ACPV, sembla haver-se dissenyat el procés de re-
construcció nacional catalana al País Valencià: creant una xarxa
social i cultural nova, deslligada –o fins i tot enfrontada– a les
preexistents i amb pretensions de condicionar l'agenda política, a
través, això sí, de les forces polítiques de l'esquerra espanyola.
El BLOC, màxim representant del valencianisme polític, que hauria
d'haver estat el principal beneficiari de la tasca cultural
desplegada per ACPV, s'ha convertit en el "traïdor" a l'essència i,
per tant, gairebé en un enemic. El procés que va portar el BLOC a
abandonar el regionalisme català i apostar per un projecte de
construcció nacional valenciana progressista ha generat al sí d'ACPV
una barreja d'incomprensió i d'oposició que ha tingut conseqüències
ben dolentes tant per al BLOC, com per a ACPV: catalanisme i esquerra
anaven indissolublement lligades des de Fuster ençà, i la revisió
feta pel BLOC el convertí, a ulls d'ACPV, en un partit "blavero" i de
dreta. Això, no cal dir-ho, ha caigut com una benedicció a les files
socialistes i comunistes i als seus mitjans de comunicació afins, que
hi han trobat la millor manera de desqualificar al BLOC i generar
incomoditat entre els seus propis votants i militants.
LA TRANSVERSALITAT POLÍTICA CONSERVADORA
Al marge del discurs fusterià quedaven els partits polítics de dreta
i, paradoxalment, el regionalisme de tarannà més o menys conservador.
El nou imaginari nacionalista dels anys seixanta i setanta es
presentava com un trencament amb la trajectòria del valencianisme
anterior a la Guerra Civil; a més a més, un nacionalisme que feia de
la llengua l'element definitori de la identitat estava condemnat a
fracassar entre els sectors socials que, des de feia anys, havien
procedit a interrompre la transmissió familiar del valencià en
benefici del castellà com a forma d'inversió en prestigi. El rebuig
al nou projecte nacional es va estendre entre sectors socials urbans,
no necessàriament conservadors, que veien amenaçada una identitat
regional valenciana que s'afanyarien a defensar amb vehemència. Esta
adhesió visceral a la "valenciania" va ser degudament aprofitada per
la dreta espanyola, de la qual va eixir un projecte polític
regionalista que tenia com a leit motiv la militància
anticatalanista: UV.
Com s'ha dit en un apartat anterior, el fulgurant ascens d'UV i la
seua progressiva davallada en els darrers anys van ser, en bona part,
conseqüència d'una intel·ligent estratègia del PP que, en la seua
marxa cap al centre, necessitava acabar amb la crispació
anticatalanista per aparéixer com una opció moderada i centrada i,
també, per a frenar l'evolució dels dirigents més joves d'UV cap a
posicions nacionalistes. Un procés encara obert que ha desembocat en
la pràctica desaparició d'UV i en un seguit de crisis que s'han
resolt amb successives transferències de vots i la incorporació de
dirigents al PP.
Mentre, l'evolució ideològica de la dreta espanyola des de la
coalició postfranquista Alianza Popular fins al neoliberalisme del PP
ha tingut importants conseqüències en relació al model d'estat i, per
tant, en la manera de "defensar" la identitat valenciana. Allunyant-
se progressivament de la crispació anticatalana (que ha aprofitat,
però, estratègicament en algunes ocasions) el PP valencià s'ha
convertit en el màxim defensor d'un valencianisme fort dins del model
de l'Espanya de les autonomies. Este model, que va ser dissenyat per
l'administració Zaplana, sembla haver-se consolidat amb l'arribada al
govern de Camps, que ha fet gestos significatius en este sentit. El
nou discurs assajat pel PP pot afavorir, no cal negar-ho, la difusió
d'un cert valencianisme entre la població valenciana, fonamentalment
perquè compta amb els mitjans de comunicació públics i amb el suport
electoral de la majoria de la població. Tanmateix, les primeres
iniciatives de Camps en este sentit han generat cert malestar al sí
del PP espanyol, i tot fa pensar que hi haurà més declaracions que
fets.
És ben significatiu, però, que en les seues respectives carreres per
aconseguir el suport electoral de la gran bossa de votants situats en
el centre polític, tant el PP com el PSOE han arribat a importants
consensos respecte al model d'Estat. És evident que el cas valencià
no ha estat el que ha provocat eixos acords "d'Estat", però les
conseqüències per al nostre País són clares: ambdós partits han
trobat en la defensa del model autonòmic la millor eina per a
permetre als "barons regionals" un cert discurs territorial, amb el
qual neutralitzar als partits i grups regionalistes, que no siga
incompatible amb els principis constitucionals i, per tant, amb una
idea d'Espanya bastant allunyada, fins i tot, del model federal. Les
propostes d'alguns líders socialistes a Catalunya, Euskadi o Galícia –
a bastament criticada al sí del PSOE, per cert– posen en relleu la
necessitat que tenen de trobar un discurs polític que els permeta
aconseguir algun suport de votants nacionalistes moderats i de
regionalistes.
EL VALENCIANISME POLÍTIC: EL BLOC
Com a conclusió d'estos apartats caldria plantejar quin és l'espai
polític que ocupa el BLOC (que és el dels nostres votants) i cap a on
hauria d'adreçar-se el nostre discurs per a captar noves adhesions en
el futur. Per a fer això, però, no cal perdre de vista tot allò que
s'ha analitzat als apartats anteriors: cal tindre ben present quin és
el perfil sociològic del nostre votant, quin el del nostre
votant "possible", quin és el context comunicatiu i quin el context
polític on s'inseriran les propostes polítiques del valencianisme.
Sols combinant totes estes variables podrem bastir un discurs
internament cohesionat, que transmeta credibilitat i, per tant, siga
útil com a eina per assolir més altes quotes de suport electoral.
Durant la passada legislatura el BLOC va difondre entre els mitjans
de comunicació i la militància una proposta estratègica adreçada a
aconseguir el suport electoral d'un sector de la societat valenciana
que conformaria l'anomenat "Tercer Espai". Sense entrar en detalls,
els trets que s'atribuien a eixe espai sociològic coincidien, curt i
ras, amb el que es va anomenar, fa ja alguns
anys, "postmaterialisme": un fenòmen socioideològic segons el qual hi
hauria hagut, als països de l'Occident ric, una superació de les
preocupacions "tradicionals" lligades a la satisfacció de les
necessitats materials i una aparició de noves inquietuds associades a
valors immaterials (el medi ambient, el temps lliure, l'enriquiment
cultural, la qualitat de vida...) En la pràctica, però, això no
substituix l'eix "tradicional" esquerra-dreta, sinó que, al contrari,
l'ha reforçat i ha permés una renovació del discurs dels partits de
l'esquerra europea, que gairebé han hegemonitzat els valors
postmaterials, mentre que la dreta ha fet seus els elements clàssics
del materialisme: l'ocupació, la seguretat, els salaris... (el PP
n'és paradigmàtic)
Però en el nostre cas encara s'afegix un altre problema per acceptar,
sense més matisos, que el BLOC siga "el partit del postmaterialisme":
la qüestió nacional (o, si més no, identitària) Posicionar-nos en
l'eix postmaterialista no garantix, en cap cas, un posicionament en
l'eix valencianista, la qual cosa provocaria la paradoxa que un
partit que es diu nacionalista ometera la qüestió territorial en el
seu discurs i, a més, no guanyaria la confiança d'alguns dels votants
postmaterialistes, partidaris, molt sovint, d'un cosmopolitisme falaç
com a discurs i del pragmatisme identitari en l'acció quotidiana.
La pretesa estratègia per a la captació d'un Tercer Espai escassament
identificable des del punt de vista sociològic i, sobretot, mal
definit en relació a la qüestió nacional i a l'eix esquerra-dreta, va
contribuir a generar confusió entre la militància del BLOC i, com a
conseqüència de les dificultats per a explicar-ho a l'exterior i la
torpesa d'algunes declaracions als mitjans de comunicació, va
permetre als generadors d'opinió vinculats a l'esquerra difondre una
imatge ambigua i indefinida de les posicions del BLOC.
El superació de l'axioma esquerra=nacionalisme i la indefinició
sociopolítica del Tercer Espai, que es pretenia superadora de
l'oposició esquerra–dreta, han estat utilitzats per determinats
periodistes per a convéncer al seu públic (electorat d'esquerra i,
sovint, nacionalista) que el BLOC avançava a tota velocitat cap al
model Convergència i Unió. I davant d'això, no cal negar-ho, el BLOC
no va tindre suficient capacitat de resposta, sinó que va fer sovint
ús d'un còmode victimisme, amb el qual no es va poder frenar la
pèrdua de credibilitat entre el nostre electorat tradicional i en el
que ens podria haver votat per primera vegada, tot confiant que esta
ambigüitat resultaria avantatjosa.
L'espai de discussió política on el discurs del BLOC obté els seus
millors resultats és en l'eix valencianisme–espanyolisme, i no en el
tradicional esquerra–dreta. Este últim és l'àmbit de discussió propi
d'identitats col·lectives nacionalment consolidades, on el debat gira
exclusivament entorn de les polítiques socials, econòmiques,
culturals etc. que s'hi desenvolupen. Això és el que ocorre a Espanya
i, encara, al País Valencià, on el "conflicte identitari" només és
percebut per l'escàs percentatge de nacionalistes realment existents
(és a dir, els nacionalistes "polítics", no els
pretesament "nacionalistes culturals") Això no és en cap cas una
anomalia, sinó que històricament els processos de construcció
nacional els han engegat sectors intel·lectualment preparats que
han "prés consciència" de l'existència d'un conflicte que podria
resoldre's si la identitat col·lectiva que és considerada
políticament dominada aconseguira majors qüotes d'autonomia política.
La instrumentalitat política del BLOC és la de convertir-se en l'eina
que permeta la valencianització del sistema polític valencià, ja que
eixa és l'única manera d'aconseguir que, des de les institucions, es
plantegen polítiques decididament adreçades a la consecució de majors
quotes d'autonomia per al País Valencià; per aconseguir això hi ha,
però, tot un seguit de passos previs: aconseguir el nombre suficient
de vots, la qual cosa solament és possible incrementant el nombre de
persones que pensen que als valencians ens aniria millor amb una
força territorialment compromesa; però, com convéncer a la societat
valenciana que eixa força és necessària? Doncs construint, amb
seguretat i valentia, encara que als ritmes que ens imposa la
realitat social del país, una nova agenda política que es base en
l'eix valencianisme–espanyolisme, i no solament en l'eix tradicional
esquerra–dreta. Però mentre anem construint eixe nou discurs, la
societat ens demanarà un posicionament en l'únic eix que
majoritàriament entén: l'eix esquerra–dreta, i davant d'eixa
exigència cal situar-se de manera clara i coherent, donant confiança
a l'electorat i, sobretot, donant resposta als problemes que
preocupen la societat valenciana, a més del model d'Estat, i que ja
hem tracta en un apartat anterior.
EL BLOC, EL COMPROMÍS PROGRESSISTA AMB LA SOCIETAT VALENCIANA
Cal recordar contínuament que el projecte del BLOC és nou en la seua
formulació, tot i recollir la tradició del valencianisme dels anys
trenta del segle XX, del valencianisme de la transició democràtica i
dels principals valors de l'esquerra. Però una força política que no
compta amb un suport suficient dels mitjans de comunicació dominants
no pot, al segle XXI, explicar de manera detallada, el contingut del
seu projecte, per la qual cosa ha d'oferir una imatge coherent i
clarament identificable dins del panorama polític valencià. És per
això que la millor manera d'aconseguir credibilitat entre l'electorat
és, en primer lloc, mantenint la lleialtat dels
votants "tradicionals" i, tot seguit, oferint a nous sectors una
proposta suficientment distingible i que, alhora, tinga "ancoratges"
amb allò que forma la cultura política valenciana realment existent:
la diferenciació entre dreta i esquerra.
Una anàlisi del perfil sociològic del votant del BLOC ens el mostra
majoritàriament com una dona, preferentment fadrina o que aposta per
una vida en parella sense matrimoni, nascuda després de 1960,
professional, funcionària o treballadora a temps parcial (estudianta,
si és més jove) que es considera preferentment valenciana i que
defensa un model d'estat descentralitzat. Este perfil es correspon
amb actituds postmaterialistes moderades (el mateix que els votants
d'EU, però molt per damunt dels votants socialistes, materialistes
moderats) i amb un posicionament en l'eix esquerra-dreta que
coincidix amb el dels votants del PSOE. Els nostres són els votants
amb un capital cultural més alt, mentre que els del PSOE són els que
menys en tenen.
Si a tot això sumem la trajectòria política del nacionalisme valencià
arribarem a la conclusió que el valencianisme progressista no ha
deixat mai d'ocupar un espai polític diferent al dels altres partits
d'esquerra. De fet, els nacionalistes vam ser els primers a incloure
en la nostra agenda les preocupacions fonamentals del que s'ha
denominat postmaterialisme (desenvolupament sostenible, increment de
la quantitat i qualitat dels serveis públics, ampli sistema
d'assistència social o defensa de models de convivència en parella
més enllà del matrimoni); el fet que les associacions pacifistes,
culturals, juvenils, d'ajuda al desenvolupament i ecologistes, se
situen ben a prop dels votants del BLOC en combinar els eixos
esquerra–dreta i materialisme–postmaterialisme no deixa de ser
significatiu de, fins a quin punt, el BLOC s'ha mantingut fidel a un
determinat espai polític des de fa bastants anys. Per tant,
l'objectiu immediat del BLOC no està tant en "inventar" noves
fòrmules, sinó en la consolidació de l'espai que venim ocupant (que
encara pot permetre la suma d'adhesions, en donar-li coherència). Un
segon pas serà la recerca de noves adhesions en els marges d'este
espai, i ací és on solament podrem arribar insistint en el discurs
identitari. Este és el projecte realista de construcció d'un Tercer
Espai polític al País Valencià.
Per a la consolidació de l'anomenat vot "tradicional" del
valencianisme progressista hi ha tot un seguit de components del
discurs i el treball polític que cal continuar practicant i convertir-
los en l'eix de l'acció del BLOC. Cal partir de la base que tant la
militància com l'electorat valencianista han vist l'evolució del
discurs exterior del BLOC amb certa perplexitat, la qual cosa s'ha
traduït en una desmobilització de bona part del nostre capital humà,
incapaç de defensar una evolució que, molt sovint, no han arribat a
entendre. Per tant, ens caldrà una primera operació de recuperació de
la confiança i de la il·lusió de militància i electorat; i això sols
s'aconseguix explicant ben bé el fonament de la postura ideològica i
estratègica del BLOC i, alhora, mantenint l'ancoratge amb aquells
elements que han format el nucli ideològic del valencianisme
progressista.
El BLOC es pot presentar com una opció de govern responsable amb tota
seguretat, senzillament perquè ja ho és. Certament el Bloc
Nacionalista Valencià és una partit polític bastant nou, però molts
dels seus militants, els seus líders més coneguts, i la majoria dels
seus càrrecs públics tenen una dilatada experiència en política local
i comarcal, la qual cosa cal saber aprofitar per a transmetre a
l'electorat seguretat i capacitat de govern. La clau, doncs, es troba
en extraure el denominador comú de les polítiques que han vingut
desenvolupant els càrrecs públics del BLOC, i especialment les que
duran a terme durant la present legislatura les quasi 300 regidores i
regidors de la coalició BLOC-EV. Una vegada coneguts els trets
comuns, caldrà difondre'ls i extrapolar els seus resultats al conjunt
del País; es tractaria, doncs, de convéncer a l'electorat que això
que fa el grup municipal és el mateix que farà el grup parlamentari a
les Corts Valencianes.
L'originalitat del projecte polític del BLOC es troba també,
precisament, en l'acció política desplegada allà on hi ha
responsabilitats de govern i on es treballa a l'oposició, però també
on es participa en associacions i moviments socials, no deixant-lo
només en una qüestió d'imatge i campanya, sinó en una possibilitat de
transformar la política des de baix i al sí de les institucions.
La defensa d'un desenvolupament sostenible i més lligat a la
satisfacció de les necessitats reals (que no és el mateix que estar
en contra de qualsevol tipus de projecte urbanístic); una concepció
de l'administració oberta i com un servei als ciutadans (bon exemple
d'això és com es confeccionen les llistes electorals, comptant amb
molts independents lligats al món associatiu local); transparència en
la gestió municipal (hem estat els primers a plantejar la
possibilitat de què els PAI i PGOU es debaten amb els veïns); aposta
per la qualitat més que per la quantitat, i per models de pobles i
ciutats que tinguen com a centre de les preocupacions la qualitat de
vida, que sols és possible mitjançant l'enfortiment dels serveis
públics; defensa ferma de la normalització del valencià, del foment
cultural, de la recuperació de tradicions etc. El "FES-TE SENTIR" de
la campanya electoral de maig de 2003 era bona mostra de la manera de
fer del BLOC: ens presentem com a gent "de casa" i farem de portaveus
de la ciutadania al sí de les institucions.
En síntesi, la qüestió de fons és com combinar credibilitat i
novetat: la primera, necessària per aparéixer com una opció
responsable i amb capacitat de governar, i la segona per a marcar
distàncies amb les ofertes partidistes ja existents. D'una adequada
coordinació d'ambdós discursos, sense caure en incoherències, podrà
resultar un eixamplament del nostre electorat.
LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESPAI POLÍTIC VALENCIANISTA
Fins ara hem plantejat la manera de consolidar els nostres
votants "tradicionals", però amb això no n'hi ha prou. No n'hi va
haver prou el 25 de maig de 2003. Ja s'han fet les anàlisis al
principi d'este document, i es pot concloure que la fidelització del
vot local no és el problema: cal un discurs nacional (autonòmic) que
no siga incompatible amb el que es fa a les eleccions municipals,
però que tinga uns trets propis que permeten captar noves adhesions i
no fer-ho dependir tot de la fidelització.
Analitzant de nou les dades sociològiques ens trobem que l'espai que
el BLOC ocupa se situa molt a prop (massa i tot) del que ocupa EU,
del que ocupen altres (Els Verds i ERC/PV fonamentalment) i un poc
més lluny del PSOE. És per això que no es pot confiar exclusivament
en el vot anomenat postmaterialista, ja que este té diverses ofertes.
La possibilitat de fer avanços va a dependre del desplaçament que
faran (que ja estan fent) altres partits, i allò que el BLOC pot i
deu oferir als votants afectats per estos desplaçaments de les
opcions polítiques és la insistència en el discurs valencianista.
Els votants del PSOE són, dels partits d'esquerra, els que més lluny
es troben del BLOC: moderadament materialistes, amb menys capital
cultural, amb una mitjana d'edat un poc per damunt de la dels nostres
votants, etc. Tot i així, l'única possibilitat que té el PSOE per a
incrementar el seu suport electoral és adreçant-se a la bossa que
dóna les majories a Espanya: la dels votants que es consideren de
centre, que a hores d'ara donen suport al PP, i que sols poden ser
atrets pel PSOE mitjançant la recuperació de l'"oposición tranquila"
amb què Zapatero va començar la seua carrera com a líder socialista,
però que va abandonar arran el Prestige i la Guerra d'Iraq; la crisi
madrilenya (i també la del PSPV) faran més difícil la recuperació de
la confiança de l'electorat, i davant això al PSOE només li queda una
altra opció: insistir en el discurs nacional espanyol, com porta fent
des de fa alguns anys.
La transferència de vots del PSOE al BLOC ha estat mínima, fins ara.
Tot i així, com més s'"espanyolitze" i se centre el PSOE més
desemparat deixarà part del seu electorat, que nosaltres deuríem
poder atraure amb un discurs clarament valencià i un posicionament
progressista, de centre– esquerra. A nivell local les coses rutlen
d'altra manera, i és on hi ha més possibilitats d'arribar a una bossa
important de votants al PSOE i, també, a EU; de fet, allà on creix el
BLOC, EU decreix o pràcticament desapareix, i a les darreres
eleccions això mateix ha passat en alguns llocs en relació al PSOE;
en algunes de les comarques costaneres, per exemple, la preocupació
mediambiental mostrada pels regidors nacionalistes ha permés que els
votants amb esta sensibilitat s'aplegue al nostre voltant, mentre que
el PSOE continua sense definir-se en esta matèria de no ser que li
interesse puntualment i estratègica.
L'altre desplaçament que ens pot portar alguns beneficis electorals –
i en este cas no només quantitatius– és el d'UV cap al PP i la seua
crisi interna accelarada. Com hem explicat anteriorment, cal
distingir entre els dirigents d'UV (dels quals és ben improbable que
hi haja moviments cap al BLOC, amb algunes excepcions) i part del seu
electorat. Superada l'etapa més radical de l'anticatalanisme, i
acceptada pel BLOC l'AVL, el problema lingüístic que allunyava part
dels votants d'UV de nosaltres s'ha anat reduint, a pesar que, no cal
negar-ho, els secessionistes més essencialistes no veuran mai el BLOC
amb simpatia. En qualsevol cas, més que una aportació quantitativa de
vots, l'element clau de la crisi d'UV és que el BLOC pot aparéixer
com l'única opció política nacionalment valenciana; això, degudament
aprofitat, ens pot convertir en un referent vàlid per als votants que
triaven UV perquè defensava "lo nostre", i no tant per militància
anticatalanista.
Tot això no és en cap cas un exercici d'erudició intel·lectual, sinó
que s'adreça a reforçar l'arrelament valencià –i valencià, també, de
la ciutat de València– al nostre projecte, que podria ser percebut
com una cosa pròpia, i fins i tot convertir-se en l'únic referent del
valencianisme polític.
EN CONCLUSIÓ
Hem cregut convenient extreure, d'esta reflexió i anàlisi de la
situació del BLOC, algunes de les idees més rellevants en vistes a
conformar l'acció de la nostra proposta polític en els pròxims anys.
L'eix central del discurs i l'acció política del BLOC és el
valencianisme. Ara bé, és bàsic que, des del BLOC, es definisca el
valencianisme en termes polítics. La nostra és una reivindicació de
major capacitat d'autogovern i de major legitimació social d'este
poder polític. Una estratègia col·lectiva que té com a finalitat
dotar de major capacitat i, per tant, de recursos materials i
culturals, la població que residix al territori valencià. Una major
capacitat que ens permeta, als ciutadans i ciutadanes d'este país,
definir i concretar, en l'acció quotidiana, la resolució dels
problemes que ens planteja cada dia el context sociohistòric en el
que vivim.
En eixe sentit, el valencianisme no pot ser transversal, no pot ser
compartit per aquelles forces polítiques que desen la seua sobirania
i, per tant, la del poble valencià en mans d'altres projectes
col·lectius. La transversalitat només pot ser assumida en termes
culturals, no en termes polítics. La fase en què el nacionalisme
cultural va ser tan útil per transmetre cert contingut identitari
valencià a les forces polítiques espanyoles durant la transició, ha
de concloure ja. Per tant, totes les estratègies que, hui i per hui,
tendixen a confondre cultura i política, com ara les practicades per
ACPV, van en contra dels interessos del creixement i ampliació d'un
espai polític valencianista, i afavorixen la consolidació i
legitimació d'opcions polítiques centralitzades per l'actual
estructura de l'Estat.
A hores d'ara, en el mapa polític valencià, l'únic eix
majoritàriament operatiu és aquell que oposa els discursos i accions
polítiques de dreta i de esquerra. Es tracta d'un conflicte que ajuda
la construcció d'una identitat política consolidada, en el nostre
cas, l'espanyola. Certament, l'absolut predomini d'este debat en la
societat valenciana, obliga el BLOC a ocupar una posició definida que
puga ser percebuda políticament per la majoria de la societat.
Tanmateix, l'objectiu fonamental del BLOC, com a eina política del
valencianisme, és precisament construir i convertir en políticament
rellevant l'eix que diferencia els discursos i accions que subordinen
els interessos de la societat valenciana als del conjunt espanyol
dels de defensa d'un projecte col·lectiu valencià més potent.
En el procés polític de construcció identitària, hem de saber
aprofitar totes les tendències globals observades en el context
sociohistòric del moment. I hem d'aprofitar-les no només per tal
d'aconseguir trobar el camí pel qual el suport social al BLOC
augmente, sinó perquè devem mantindre un compromís ferm amb el
progrés de la societat valenciana, que li garantisca les capacitats
de les quals parlàvem adés. Així els processos de globalització i
individualització que generen problemes de legitimitat i eficàcia en
el model tradicional d'Estat-nació podem ajudar-nos en els nostres
objectius polítics.
En eixe sentit, el suport social a estos canvis en les necessitats de
l'estructura política no són independents d'altres canvis de caràcter
social, dels quals també n'hem parlat: les reestructuracions
econòmiques a favor d'un creixement fonamentat en els recursos
intangibles estan, necessàriament associades a processos de progrés
cultural i, per tant, identitari, la qual cosa significa que el
reforçament dels continguts culturals de les identitats col·lectives
territorials tenen efectes positius sobre els resultats econòmics i,
per tant, poden suposar un avantatge en la construcció d'identitats
nacionals alternatives a les ja consolidades; els processos de
reestructuració dels mitjans de comunicació i les xarxes de
connectivitat (de la informació, com ara internet, però també de les
persones i les mercaderies, com les ferroviàries i les carreretes)
tenen els seus efectes al mateix temps també sobre els resultats
econòmics i sobre la territorialitat de les identitats; les majors
demandes de qualitat de vida, relacionades amb els serveis
col·lectius públics i amb el medi ambient, provoquen la necessitat
d'un redimensionament de les escales d'administració territorial en
la dotació de serveis; etc. En definitiva, la construcció d'un espai
polític valencianista no és contradictori amb les tendències globals
més recents, sinó tot el contrari, el valencianisme polític és
necessari per qualsevol concepció progressista sincerament compromesa
amb la societat valenciana.
I no sols això, sinó que també hem pogut comprovar com existix un
ample sector social que està objectivament interessat en les
propostes polítiques que pot fer-li, i dur endavant, una organització
políticament valencianista. Ara bé, i no insistirem prou, eixe espai
polític s'ha de construir, i l'ha de construir el BLOC, la qual cosa
significa, sense cap mena de dubte una tasca imponent a la qual hem
de dedicar tots els nostres esforços col·lectius, i no defallir: el
poder de l'Estat espanyol és molt de poder, encara. Del que acabem
d'assenyalar es deriva que el BLOC necessita: concentrar i coordinar
esforços dirigits a la societat (el BLOC construix país), millorar la
seua capacitat comunicativa amb la societat (el BLOC fa propostes que
arriben) i fer créixer la seua credibilitat (el BLOC és capaç de fer
allò que diu, capaç de dur endavant).
Per aconseguir estos tres objectius al mateix temps i de forma
coherent, volem destacar que és important que, almenys, el BLOC:
1. Recupere el seu esperit fundacional, com a organització
d'acollida i eina política d'un ample i divers contingut
valencianista. El BLOC ha de ser un lloc on siga possible la
participació política del conjunt del moviment social valencianista.
2. Siga conscient que esta diversitat i amplitud del moviment,
políticament representat en el BLOC, exigix un important esforç de
lideratge, que donada la seua composició, no pot ser, en cap cas,
unipersonal. El lideratge d'una opció política de les
característiques del BLOC ha d'ésser un lideratge col·lectiu: un
equip de persones, amb diferents característiques i capacitats de
treball, amb possibilitats de connectar amb sectors socials diversos,
solidàries en les seues decisions, i equilibrades en la representació
de la diversitat que significa l'oferta política concreta i, per
tant, amb autoritat sobre ella. Una forma de liderat que és, a més a
més, més acorde amb el contingut del projecte polític.
3. Aposte per una estratègia territorial de construcció, basada
en la proximitat i el compromís directe amb els sectors socials dels
qual en forma part. Això significa que el procés de construcció va de
baix cap a munt, del barri al municipi, del municipi a la comarca i
de la comarca al país. Es tracta de formar part de la vida social i
elevar les problemàtiques a l'àmbit de la política a través del BLOC.
Eixa construcció des de la base, i compromesa, és la que pot donar
credibilitat a les propostes polítiques del BLOC.
4. En coherència amb l'anterior, ha de potenciar els espais
polítics comarcals on s'és present, com a pas intermedi en la
percepció del BLOC com a opció nacional. Això significa impulsar el
funcionament de la organització interna comarcal, però també de
l'acció política a esta escala territorial. Els esforços requerits
per posar d'acord els interessos polítics dels diversos municipis (o
barris) són una bona mostra de la capacitat del BLOC per convertir-se
en una opció d'ambit nacional.
5. Per altra part, ha de saber aprofitar la credibilitat que
dóna a una força política la seua capacitat per governar i exercir
l'oposició. En eixe sentit, el BLOC ja acumula una llarga experiència
en l'àmbit municipal i comarcal, una experiència que hauria d'usar
amb major freqüència per fer arribar a la societat les seues
capacitats, i que es troba representada, ara com ara, en l'Assemblea
de Regidors i Regidores Nacionalistes, molt infrautilitzada
políticament fins el moment.
6. Ha d'apostar pels mitjans de comunicació en l'àmbit local i
comarcal, en tant els mitjans d'abast nacional no donen cobertura a
l'acció política del valencianisme. Es tracta, en definitiva, d'anar
construint un espai comunicatiu valencià, progressivament
valencianista, on hui per hui no l'hi ha. I no només amb l'afany de
fer arribar les propostes polítiques del valencianisme a la societat,
sinó també i molt prioritàriament per tal de divulgar un imaginari
col·lectiu valencià que no siga hegemonitzat per les figures
espanyolitzadores: els nostres grups de rock, les nostres companyies
de teatre, etc., és a dir, ens ha de servir també per promocionar la
cultura pròpia.
Per acabar, assenyalar que tots estos esforços han de confluir en el
manteniment d'una coherència discursiva i en l'acció política, a
través del liderat col·lectiu, l'establiment de xarxes comunicatives
fluïdes (internet ajuda), de la construcció i coordinació
territorial, i de l'ampla participació de la diversitat, que se
centre en la construcció d'un espai políticament valencianista,
socialment progressista, que es puga convertir en l'eina d'acció
institucionalitzada dels sectors socials més avançats i compromesos
amb el desenvolupament present i futur de la societat valenciana i el
territori que la sustenta.
El 2007 és una fita important, farà 300 anys que el nostre país va
perdre el seus Furs. I la nostra història, a cavall entre el segle XX
i el XXI, no pot ser més que la història d'un èxit: si després de
tants anys d'exercici del poder de l'Estat per la construcció d'una
identitat espanyola, en tan sols unes poques dècades el valencianisme
polític està on està, això significa que amb un xicotet esforç més
serem capaços d'aconseguir representar parlamentàriament una part
important del nostre poble.