EL RASCLET
La 'mascletà' del Bloc
David Miró
davidmiro@...

El congrés del Bloc Nacionalista Valencià d'aquest cap de setmana ha
estat un espectacle lamentable amb un resultat decebedor. El que
havia de ser el congrés de la renovació després del fracàs electoral
del 25 de maig, en què tot i obtenir el millor resultat de la seva
història (114.000 vots, un 4,7%), el Bloc va quedar de nou fora de
les Corts, ha quedat en un episodi digne dels Borgia que deixa el
partit greument ferit i dividit. Però no dividit per idees, projectes
o qüestions d'estratègia, sinó dividit a causa d'una lluita de poder
plantejada en termes personals tot i que amagada sota d'un debat naïf
sobre el model del partit. Perquè sobre el paper tothom estava
d'acord que calia una renovació. Però quina renovació? Anem a pams.
Les dues alternatives que s'enfrontaven no aportaven res
d'interessant per a l'electorat. Els uns, els continuïstes
encapçalats per Enric Morera, pretenien salvar la cara del líder
històric, Pere Mayor, que els havia beneït. Els altres, els
pretesament renovadors, planejaven un assalt al poder amb l'excusa de
la renovació necessària després del fracàs electoral del qual ells
eren en part responsables, sobretot a la ciutat de València. A l'hora
de la veritat, però, a la llista que presentaven els renovadors hi
havia més persones que estaven a l'anterior executiva que en la
suposadament continuista. Total, que un observador imparcial no
hauria entès res del que passava ahir, i hauria pensat que era tot
una disputa familiar entre el pare (Pere Mayor) i els seus fills (els
joves de la ciutat de València). Mayor ha volgut pilotar des de
l'ombra la seva successió i reservar-se un paper important dins
l'estructura del partit, i per fer-ho no ha dubtat a convertir el
congrés en un plebiscit sobre la seva figura. Una figura que, com
totes, presenta un balanç desigual. Mayor ha convertit el Bloc en un
partit implantat a tot el territori, tercera força municipal amb 300
regidors i una vintena d'alcaldies, i un alt grau de coneixement.
Però no ha aconseguit convertir el BNV en el referent inexcusable del
valencianisme, cosa que ha permès un fuita de vots cap a Esquerra
Unida o el PSPV, que no han dubtat a ocupar el lloc que correspondria
al Bloc en actes organitzats per Eliseu Climent (enfrontat amb Mayor)
per esgarrapar quatre vots.


Més ferides sense curar
El resultat final del congrés deixa més interrogants oberts i més
ferides sense curar que les que hi havia abans. Ara bé, els
renovadors poden estar satisfets. Han aconseguit la victòria moral de
posar contra les cordes la vella guàrdia i deixar tocada la figura de
Mayor. A més a més, han quedat com uns senyors retirant una
candidatura que tenia possibilitats reals de guanyar en una segona
votació. I, sobretot, tenen tot el temps del món per esperar i
llançar-se contra la iugular de Morera, el nou secretari general, a
les primeres de canvi. La primera prova de foc seran les eleccions
generals del març, i després les europees del juny. El nou secretari
general ha de governar un partit en què una meitat es malfia de
l'altra amb un executiva que només representa una d'aquestes dues
meitats. Mal assumpte, Morera.
Però el pitjor de tot no és això. El pitjor és la imatge de
ganivetades i divisió que s'ha donat a un electorat que vol respostes
als reptes que el país té plantejats. El transvasament de l'Ebre, el
projecte d'Euroregió, les agressions al litoral, l'Estatut,
l'autogovern...
En definitiva, la renovació ha quedat en foc d'encenalls. O millor,
en una mascletà de resultat incert.