JORNADA DE PSICOLOGIA I IDENTITAT NACIONAL
TEMA: L'AUTOESTIMA COL·LECTIVA
TÍTOL: RECUPERACIÓ DE L'AUTOESTIMA I NORMALITZACIÓ NACIONAL
DATA I LLOC: 14 DE FEBRER DEL 2004. CASA DE CULTURA DE SUECA I
BIBLIOTECA SUECANA (Ribera del Xúquer).
MATÍ: Casa de Cultura de Sueca (carrer Mare de Déu, 2)
>09.30 h. Obertura i presentació a càrrec d'ÀNGEL VELASCO I CRESPO
(llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i
soci del Casal Jaume I de Carlet); MERCÉ SORRENTINO (Regidora de
Cultura de l'Ajuntament de Sueca); CRISTINA CASTELLÓ (Regidora
d'Educació de l'Ajuntament de Sueca) i MARC-ANTONI ADELL (membre de
la Societat Valenciana de Psicologia).
>09.45 h. Ponència: "De què parlem quan parlem d'autoestima
col·lectiva?", a càrrec de QUIM GIBERT (psicòleg i ensenyant).
Presentarà: Àngel Velasco.
>10.15 h. Pausa.
>10.30 h. Ponència: "La llengua com a instrument de recuperació de la
dignitat dels pobles", a càrrec de CARME JUNYENT (doctora en
Filologia Romànica i professora titular de Lingüística General a la
Universitat de Barcelona). Presentarà: Quim Gibert.
>11.15 h. Col·loqui/Pausa (esmorzar).
>12.00 h. Ponència: "De la minorització a la normalitat. Anàlisi de
diferents casos europeus", a càrrec de BERNAT JOAN I MARÍ (doctor en
Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears i
catedràtic de Llengua Catalana i Literatura a l'Institut Santa Maria
d'Eivissa). Presentarà: Toni Cucarella (escriptor).
>12.45 h. Col·loqui/Pausa.
>13.15 h. Presentació de VEU PRÒPIA, col·lectiu de nous
catalanoparlants, a càrrec de XAVIER DE LA ENCARNACION I DAVID
LLOBET, membres del col·lectiu. Presentarà: Ferran Suay (membre de la
Societat Valenciana de Psicologia).
>14.30 h. Dinar (Muntanyeta de Sants).

VESPRADA: Biblioteca Suecana (carrer sant Josep, 8)
>17.00 h. "L'espai lingüístic personal", a càrrec de FERRAN SUAY
(doctor en Psicologia i professor de la Universitat de València) i
GEMMA SANGINÉS (llicenciada en Psicologia per la Universitat de
Salamanca).
>18.30 h. Pausa (Berenar)
>19.00 h. Taula rodona: "Els camins cap a la normalització de la
nostra autoestima nacional: quina és l'opció més factible als Països
Catalans?", a càrrec de CARME JUNYENT, BERNAT JOAN, QUIM GIBERT i
GUSTAU MUÑOZ (escriptor i traductor; cap de redacció de la revista
L'Espill). Moderador: Àngel Velasco.
>20.30 h. Col·loqui.
>21.00 h. Sopar.
>23.00 h. Actuació musical: "Territoris amables", d'URBALIA RURANA I
MAURIZIO MARTINOTTI, a la Casa de Cultura de Sueca.

NOTETES:
1.La llibreria sant Pere de Sueca, exposarà i vendrà alguns dels
llibres o d'altra documentació referent als autors o a les seues
obres.
2.El 13-02-04, a les 20 h, es presentarà a la Biblioteca Suecana,
carrer de sant Josep, 8, el llibre: Un únic camí. Aproximació a la
realitat dels Països Catalans, de DANIEL CAMON (llicenciat en
Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona; actualment
treballa al Departament de Cultura Popular de Televisió de
Catalunya).
3.Per al diumenge, si es vol, podria fer-se una excursió i un dinar a
l'Albufera.
4.ORGANITZA: ACPV (Casals Jaume I de la Ribera del Xúquer), Societat
Valenciana de Psicologia i Ajuntament de Sueca. PATROCINA: Ajuntament
de Sueca.
5.INFORMACIÓ: Ajuntament de Sueca (Tel. 961700050)/Vicent Amanç Viel
Martínez, 3r. Tinent d'Alcalde i Regidor d'Acció Comunitària (tel.
635642296, a/e sueca_aco@...).
¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬
[a continuació publiquem tres articles que fan referència global a
les jornades, o a algun dels seus actes]

NO SIGUIS GALLINA
Hi ha una paràbola, en clau didàctica i mordaç, sobre les
repercussions de l'expansió europea en terra africana que parla d'un
caçador que atrapa un aguiló i el tanca en un galliner. El poll
d'àliga creix convençut que és una gallina i que, en conseqüència, no
sap volar. Un amant dels animals que s'adona de la barrabassada, fa
de tot i força fins aconseguir que l'àliga alci el vol entre els cims
més alts de la contrada. James Aggrey (1875-1927), l'autor de L'àliga
que no volia volar, acaba el conte dient: «hi ha hagut persones que
ens han fet pensar com gallines. I molts de nosaltres encara pensem
efectivament que som gallines. Però el nostre cor d'àliga ningú ens
el podrà canviar (...) Obrim les ales i volem. Volem com les
àligues». I és que l'àliga és una au majestuosa. La seva volada
irradia embranzida, elegància, vigor, agudesa visual. Mentre que
l'àliga fa goig de veure-la, el gallinaci és un vol que fa riure de
tan ridícul. Aggrey, un dels pares de la independència de Ghana,
s'empescà aquesta rondalla precisament per tal de desvetllar el seu
poble de la submissió colonial anglesa: «No ens acontentem mai amb
els quatre grans que ens tiren a terra perquè continuem captius».
La gràcia dels contes és que saben connectar amb els sentiments. Tant
és així, que permeten estructurar els pensaments i definir millor les
pròpies emocions. Però, sobretot, acostumen a ser canals per
expressar de manera camuflada allò que no gosem dir de manera oberta.
A més, que hi hagi dificultats que els protagonistes encaren amb èxit
serveix per calmar els propis neguits i veure com resoldre el que
està passant.
Va ser precisament en L'àliga que no volia volar que Leonardo Boff,
teòleg de l'alliberament, es va inspirar per tal d'elaborar una
metàfora de la condició humana: «Es tracta d'aprendre a veure'ns des
de les dimensions que conviuen amb nosaltres: la de l'àliga amb la
seva visió global, utòpica, somiadora, espiritual i la de la gallina
amb una visió focalitzada, puntual, quotidiana, concreta». En aquest
mateix sentit, Boff amplia el plantejament posant també d'exemple els
escacs. En l'esmentat joc podem ser les peces, esperant que un altre
ens mogui o pensi per nosaltres, o bé podem ser el jugador que té una
visió àmplia i integral del que s'esdevé en la partida.
Els pobles als quals la història els ha estat adversa sovint s'han
vist abocats a adaptar-se als desitjos d'altres. Els subjugats no
sempre toleren les frustracions. I de vegades s'estimen més ser
indulgents amb els que els tenen tancats en el galliner. No enemistar-
se amb qui no et respecta per no destapar la capsa dels trons és
posicionar-se des d'una dimensió de gallina. No en va l'expressió
popular «ets un gallina», d'ús corrent entre la canalla, relaciona
l'aire d'aquesta au amb la covardia i la pusil·lanimitat. En canvi,
desadormir les ales i activar l'ànim amb la convicció d'avançar per
tal de ser capaços de dominar les dificultats que la vida ens etziba
és optar per una dimensió d'àliga. Us imagineu una persona que tot i
tenir dos braços només en fes servir un com si l'altre el tingués
amputat? Si tenim totes les extremitats i altres parts del cos sanes
i estàlvies, fer-les servir ens dota de major capacitat d'acció.
Altrament, els oculistes no s'immutarien quan detectessin entre els
seus pacients, per exemple, un ull gandul. De la mateixa manera que
és precís rehabilitar-nos de la vista quan no respon adequadament, no
tenir por a fer volades llargues convertirà els Països Catalans en un
poble respectat. És a dir, per més que se'ns posi la pell de gallina,
res ens ha de frenar a lluitar com una sola persona pels nostres
drets nacionals. Ni galls ni gallines.
En aquest sentit, us convidem a participar a la primera jornada de
psicologia sobre autoestima col·lectiva que el 14.2.04 acollirà la
vila de Sueca (Ribera el Xúquer).
Quim Gibert, psicòleg
Gener-2004
¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬
La submissió lingüística
Ferran Suay*
Gener-2004

La submissió lingüística, és a dir, la conducta de parlar en espanyol
quan el nostre interlocutor s'expressa en aquesta llengua, és la
pràctica més habitual entre els valencianoparlants. Moltes persones
canvien de llengua en el moment en que l'interlocutor respon al seu
bon dia amb un eloqüent (i sovint, emfàtic) buenos días; d'altres ho
fan només en determinades situacions, però pràcticament tots ho fem
en un moment o altre, al llarg de les relacions que mantenim un dia
qualsevol. En moltes ocasions, la submissió lingüística va
acompanyada d'un discurs de submissió general, què inclou
l'acceptació d'una inferioritat de la nostra cultura respecte a la
castellana (i, per tant, de nosaltres respecte als castellans). No
sempre, però, és així. La submissió lingüística també és pràctica
habitual entre persones amb un cert grau de consciència nacional. En
aquests casos, no hi ha darrere una justificació ideològica de la
submissió. Sovint es tracta de persones favorables al nostre
redreçament nacional, i que no sostenen punts de vista favorables a
la substitució lingüística. I tanmateix, tot sovint canvien al
castellà, fins i tot estant al seu poble.
Des del punt de vista de la Psicologia, aquesta és (com moltes
altres) una conducta que s'aprèn i es manté en funció de les
conseqüències que genera. Des de ben menuts hem après aquest
comportament. Els nostres pares i mares, generalment, han practicat
la submissió lingüística, i als actes públics i a la televisió, és el
que hem vist. Per tant, ¿com podríem comportar-nos d'una altra
manera?. Hem après a parlar valencià, però no ens han ensenyat a fer-
ho quan l'altre s'expressa en una altra llengua. Òbviament, si cada
vegada que una persona ens parla en espanyol hem d'acabar canviant de
llengua, resultarà més econòmic parlar d'entrada en castellà; un
fenomen, ja habitual en algunes ciutats valencianes, que amenaça
estendre's a tot el territori, i així, enllestir el procés de
substitució engegat per la corona espanyola fa prop de 300 anys.
Per a canviar aquest procés caldrà intervenir a distints nivells
(educatiu, institucional, legal...), i de tots aquests, el nivell
individual és, potser, el que ens pertoca als professionals de la
Psicologia. Així, es tracta de considerar la submissió lingüística
com una altra conducta qualsevol, i d'establir les condicions
necessàries per a modificar-la. No se'ns escapa, però, que no és
aquest el nivell més decisiu, i que, a l'hora de provocar canvis
importants, les accions de caràcter social, legal i institucional són
imprescindibles. I tanmateix, tota política lingüística ha de passar,
finalment, pel filtre dels parlants. Són els parlants els qui
s'enfronten a la situació comunicativa, i seleccionen la llengua de
relació que hi faran servir. Per tant, qualsevol intent d'augmentar
la presència social del valencià, haurà d'abordar la tasca
d'aconseguir que els valencianoparlants s'expressen en la seua
llengua, també quan el seu interlocutor no ho fa. Des del nostre punt
de vista, com a psicòlegs, això implica la necessitat de posseir
recursos que ens permeten afrontar aquestes situacions sense
experimentar malestar. Aquests recursos són eines de què, els
parlants poden servir-se per tal d'afrontar les situacions de
conflicte lingüístic, i fan referència a aspectes cognitius (què
pensar, com argumentar-ho), verbals i no verbals (què dir i com dir-
ho), i també al control de les emocions (com fer per a sentir-nos
bé). Si no aconseguim això, sentir-nos bé quan fem ús de la nostra
llengua, és ben difícil que la gent s'expresse habitualment en
valencià, encara que les lleis ho autoritzen. El marge de maniobra
individual pot ser estret, però existeix, i ací paga la pena de
recordar la coneguda frase de Gandhi: "Faces el que faces, serà
insignificant, però és molt important que ho faces".

*Societat Valenciana de Psicologia
¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬
ELS PAÏSOS CATALANS, PRIMER
Hi ha companys de fatiga i de batalla amb els quals comparteixes
tantes coses que ni el pas del temps ni els malentesos aconsegueixen
erosionar el contacte. I a la llarga el que semblava una simple
coneixença es converteix en quelcom més. La vida t'apropa a unes
persones amb les quals avances en el mateix vaixell. D'aquesta gent
que estimes perquè és la gent que tens al costat cada dia, el
malaguanyat Georges Brassens en va fer una cançó titulada Les copains
d'abord. No fa massa anys el cantant Miquel Pujadó la va traduir amb
el títol Els amics primer. Si bé d'abord es pot traduir per
l'expressió «en primer lloc», Brassens juga amb aquesta pronunciació
fàcilment confundible amb du bord. Perquè du bord vol dir «de bord»,
és a dir, els amics amb els quals naveguem plegats. Al capdavall, el
cantautor occità ens ve a dir que amb aquells amb qui la vida ens ha
embarcat hem de tenir més cura que amb ningú perquè tenen
preferència. Els primers són els primers.
La receptivitat amb l'entorn i la tendresa amb la pròpia gent és
també el que Woody Allen plasma en molts dels seus films. Així, Allen
eleva a guió cinematogràfic històries quotidianes del seu Manhattan.
L'actor i director nord-americà es fa estimar i és estimat perquè
estima tal com és el barri que l'ha vist créixer, «encara que sóc
petit i jueu» (La Vanguardia, 28-8-03). Per Woody Allen, parlar del
botiguer del xamfrà de sota casa en cap cas és sinònim de
provincianisme. Ans al contrari, més aviat ho viu com un tema
simpàtic i interessant.
La convicció col·lectiva de Brassens i Allen és d'una intensitat
considerable. Tant és així que les seves emocions els han dut a fer
cançons i pel·lícules respectivament que han fet la volta al món. Que
ambdues figures de la música i del cinema no amaguin el seu
enamorament per la realitat que els envolta, els catalans ho veiem
amb bons ulls. Però poques són les vegades que nosaltres ens
expressem artísticament en aquests termes. I és que els nostres
referents tant locals com grupals els acostumem a trobar carrinclons
i defectuosos. Tendim a donar molt més valor a les coses forànies. El
poeta Enric Casassas ho descriu amb un exemple: «si voleu ballar,
conèixer la bellesa i furgar en el misteri, acosteu-vos a la festa
major del poble del costat» (dins el llibre El poble del costat).
Hi ha nacions a les quals els resulta complicat tenir una autoestima
sana i estàlvia quan la història els ha girat l'esquena. L'escriptor
Joan Fuster recalca en els seus llibres que es tracta la cultura
catalana sense tenir en compte que tragina una ferida profunda. I
mentre aquesta ferida no pugui cicatritzar, arran de l'aculturació a
la qual continuem sotmesos els Països Catalans en benefici del fet
castellà i francès, difícilment gaudirem d'una autoestima harmoniosa
en clau nacional.
L'autoestima grupal pren volada quan és transmissora de confiança i
amor envers les pròpies coses. Precisament per parlar d'aquests
factors, que expliquen que es pugui plantar cara a l'adversitat i
refer-se d'un malson, Sueca (La Ribera del Xúquer) acollirà el
dissabte 14.2.04 una jornada de psicologia i identitat nacional
entorn les formes de recuperació de l'autoestima col·lectiva.
Apassionar-te pel teu país també és tant encisador i creatiu com fer-
ho per uns companys de viatge o per uns veïns novaiorquesos. Sobretot
quan aquest país no pot ser ell mateix per manca de sobirania. No
poder-te desenvolupar ni realitzar-te des d'un punt de vista
identitari ha de ser contemplat una prioritat ineludible pendent de
resoldre.
Georges Brassens i Woody Allen no dubtarien a subscriure aquell
refrany que diu: «com a casa no hi ha res».
Quim Gibert, psicòleg, Gener-2004