NOTA DE PREMSA D'ECOLOGISTES EN ACCIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ
2 MARÇ 2003
ECOLOGISTES EN ACCIÓ DESTACA EL ROTUND FRACÀS DE LA MOBILITZACIÓ DEL
PARTIT POPULAR "AIGUA PER A TOTS" A VALÈNCIA. LA DILAPIDACIÓ DE
DINERS PÚBLICS NO HA COBERT ELS OBJECTIUS DELS ORGANITZADORS
Ecologistes en Acció del País Valencià, a partir dels dades
subministrades per la Xarxa de l'Aigua Clara, vol fer pública la seua
valoració de l'acte celebrat vaig fugir a València en defensa del Pla
Hidrològic Nacional i del seu finançament europeu. Segons aquestes
dades, la xifra de manifestants en cap cas ha sigut superior a
60.000, ja que que el passeig de l'Albereda, de 22 metres d'amplària
i 1000 metres de llarg, no ha omplit en la seua totalitat. En la
primera meitat, on és pot considerar que la densitat era de 4
persones per metre quadrat, hi havia com a molt 44.000 persones; però
en la segona meitat la densitat era sensiblement menor i, a mes, calç
constatar que els laterals estaven pràcticament buits.
Aquestes dades és confirmen amb el nom de racions de paella
preparades. En total han cuinat 380 paelles, amb una quantitat
d'arròs de 15 kg per paella i, per tant, amb 150 racions cadascuna
(100 g per persona), lluny dels 300 racions anunciades. Això fa un
total de 57.000 racions que, segons ha pogut constatar, han sigut
excessives, ja que en molts casos han sobrat i la gent s'enduia
algunes racions de sobra a sa casa.
Una tercera font de comprovació ha sigut el nom d'autobusos que han
entrat en la ciutat de València pels seus accessos rodats. Entre els
8.30 h del matí i els 12.15 h han comptabilitzat un total de 578
autobusos (535 dónes de Castelló i 43 dónes Alacant i Múrcia), encara
que alguns no tenien cap a veure amb la mobilització a favor del PHN.
Una part dels autobusos (20%) anaven quasi buits o mig buits. Si
comptabilitzem una mitjana de 40 persones per autobús, això suma un
total de menys de 25.000 persones de fora de la ciutat de València.
Per tant, la participació valenciana en l'acte
gastronomicoreivindicatiu ha sigut menor un 50% i, per tant, la
valorem com una entitat menor.
Ecologistes en Acció valora com un rotund fracàs la mobilització
preparada pel Partit Popular en favor del PHN. La implicació de la
societat civil valenciana ha estat molt per davall dels previsions
del govern valencià i dels organitzadors. I tot això a pesar de la
intensa campanya de propaganda en tots els mitjans informatius durant
els ultimes setmanes, finançada de forma il·legal i vergonyosa amb
diners d' institucions publiques (Corts Valencianes, diputacions i
ajuntaments) fins a un total d'1,7 milions euros.
Ecologistes en Acció creu que la societat civil valenciana ha girada
l'esquena a la convocatòria del Partit Popular, que no dubta a
demanar a la Va unir Europea el finançament del transvasament de
l'Ebre, però que no dubta tampoc a dinamitar aqueixa mateixa Va unir
quan en política internacional és comporta de manera servil amb
l'amic americà i amb l'imperialisme ianqui i dóna suport a la guerra
i la invasió d'Iraq.
Ecologistes en Acció considera que vaig fugir la societat civil
valenciana ha demostrat amb la seua actitud un grau de coneixement
del problema hídric molt per damunt del que està disposat a admetre
el Partit Popular. Per sort, la Nova Cultura de l'Aigua està
penetrant en la societat i la manipulació que els polítics de la
dreta, constructors, promotors i grans empresaris del camp estan
intentant difondre està sent rebutjada.
Remet: Carlos Arribas, tel. 676048331

Benimaclet, 26 de febrer de 2003
El grup d'agredides al Carnestoltes de Benimaclet de 2003,volem
comunicar a l'opinió pública la nostra versió dels fets ocorreguts el
darrer dissabte 22 de febrer durant la celebració del Carnestoltes de
Benimaclet.
Primer de tot, volem aclarir que aquestes carnestoltes són una festa
totalment popular i espontània, allunyada d'altres més
institucionalitzades (com les falles) i que això precisament és una
causa per a que aquesta siga criminalitzada i s'intente acabar amb
ella. A més, aquest any la festa va ser totalment igual que altres
anys (o inclús amb menys gent degut al deplorable estat del barri),
el que ens fa dubtar sobre les raons per les quals aquest any ha
hagut aquesta actuació policial i altres no.
Volem rebutjar la versió de la policia en quant que va haver un
parany per part de les joves i que, inclús, es prepararen barricades,
ja que les úniques "barricades" que es podien vore eren les que les
veïnes de Benimaclet pateixen ja fa molt de temps: les obres que
inunden el barri de tanques, adoquins, franges, etc. En canvi, si que
es pogué observar que el barri havia estat rodejat per la policia
moments abans del començament de la càrrega, el que ens fa sospitar
de la premeditació de l'actuació policial, de la qual cosa
culpabilitzem al delegat del govern, Juan Cotino.
També volem denunciar la brutalitat indiscriminada amb que la policia
va agredir les joves que ens trobavem passant una pacífica nit de
festa. Uns dels fets més greus són els trets de la policia que podien
haver causat desgracies majors irreparables I que no es veien a la
nostra ciutat des de feia molts anys. Però, tot i això, també volem
exemplificar algunes actuacions de la policia que van ser molt greus
però que cap mitjà ha reflectit. Primer, el fet que la policia estava
obligada a realitzar tres avisos per dissoldre la concentració, sense
que es produïra més d'un.
Desprès, les detencions practicades a les portes de l'hospital quan
diversa gent acudia per acompanyar persones ferides o per ser ateses
personalment. També es veieren actituts policials molt greus com
utilitzar a joves com escuts humans davant el llançament d'objectes
cap a ells, o haver encanonat directament al cap a joves que es
trobaven pels voltants de la plaça. Sobretot, volem també denunciar
l'apallissament i quasi tortura al que forem sotmeses les persones
detingudes dins els furgons policials i el tractament vexatori que
patírem.
Finalment, aclarim que les persones agredides a Benimaclet som només
ciutadanes sense més que passavem una nit de festa. Per això,
denunciem també el tractament informatiu dels mitjans de comunicació
que només han reflectit la versió policial i que han vulnerat el dret
a la pressumpció d'inocència, utilitzant-nos per criminalitzar
diversos grups.
Anunciem que s'està estudiant la possibilitat d'emprendre accions
legals contra les agressions i la negligencia per part de la policia.
A més, molt properament oferirem una roda de premsa conjunta per
ampliar la nostra versió dels fets.

GRUP D'AGREDIDES AL CARNESTOLTES DE BENIMACLET-2003

Comunicat de Maulets
Apartat de correus 12302 - 46020 (València)
Tf.: 699319665
Maulets, organització independentista juvenil, volem denunciar uns
fets ocorreguts al Barri del Carme durant la nit del dilluns 24 de
febrer.
Al voltant de les 2 hores de la matinada, mentre tres militants de la
nostra organització penjavem cartells (utilitzant el nostre legítim
dret de llibertat d'expressió) convocant al judici que es celebrarà
el proper dijous 27 de febrer contra la plataforma ciutadana "Salvem
l'Horta de Benimaclet", vam ser aturades per una patrulla de la
policia local de Valencia. Només baixar del cotxe, els agents
mostraren les seues porres i ens furtaren els cartells que duiem a
les mans.
Amb la frase "Estos son los hijos de puta de Benimaclet del sabado"
procediren a cridar a totes les patrulles de la zona per a què anaren
a "ajudar-los". En pocs minuts, una desena de cotxes arribaren al
Carrer de Dalt i començaren a baixar agents que passaven un per un a
mirar els cartells i a insultar-nos.
Desprès de procedir a la nostra identificació i humiliant escorcoll,
ens digueren que no erem tan valents quan no erem 500 i que en eixe
moment havien canviat els papers. A més, ens informaren que anavem a
anar a acompanyar als nostres companys detinguts.
Desprès, va ser al voltant d'una hora d'insults, provocacions,
vexacions i humiliacions ( tot això en la mesura que el seu
inexistent cervell els ingeniava). Un comentari que també es va
repetir és que teniem sort que en la foto dels cartells no eixiren
policies "locals", sinó que (amb paraules textuals) "son monos",
referint-se al cos Nacional de Policia.
Finalment, trancorrida més d'un hora, el que semblava el cap dels
agents allí desplaçats ens va dir que ens feien el regalet de deixar-
nos anar tot i que si ens tornaven a trobar  "os meteremos unos botes
por el culo y os haremos correr hasta comisaria".
Maulets, volem denunciar aquesta provocació per part de les forces de
repressió, les quals pensen que amb amenaces i abusos van a acabar
amb la nostra lluita per la dignitat i la llibertat de les joves dels
Països Catalans.
Aquests policies podrien ocupar les seues energies en treballar per
acabar les ja odiades obres del marginat barri de Benimaclet, i així
almenys no tindrien temps en perseguir i reprimir les seues joves.
A més, ens neguem a fer un  pas enrere front l'abús i la brutalitat
que estem patint ja fa temps les joves de Benimaclet. La repressió no
s'atura. Nosaltres tampoc.
Qui sembra vents, recull tempestes!
Finalment, Maulets convoquem a les joves de Benimaclet i de la ciutat
de Valencia a les accions contra el judici a la plataforma "Salvem
l'Horta de Benimaclet"
que es celebrarà dijous 27 de febrer i que constaran d'una marxa des
de la facultat d'història a les 9'30 hores i una concentració i
accions de protesta a les 10 hores als jutjats de Valencia.

10 de les 14 persones detingudes surten en llibertat
Deu joves dels detinguts eixen en llibertat sense fiança. Moltes de
les persones detingudes coincideixen en denunciar els abusos,
maltractaments i l'actuació desproporcionada de la policia. Dues
persones més van ser detingudes el dilluns.
14 PERSONES DETINGUDES
Dilluns 24 de febrer a mitja tarda: de les catorze persones
detingudes el passat diumenge al Carnestoltes de Benimaclet, tretze
passaven a disposició judicial al jutjat número 17 de València;
casualment, el mateix que està duent el judici contra els joves de
Benimaclet detinguts fa dos anys a protestes per defensar L'Horta.
Durant tota la vesprada van estar declarant davant del jutge,
començant a quedar en llibertat, sense fiança, a partir de les 23:30
hores, llevat de quatre que restaven detinguts a l'hora de tancar
aquesta edició. Als joves se'ls imputen destrosses i danys de
mobiliari urbà, desordres públics i resistència a l'autoritat. A
banda, als quatre joves que quedaven detinguts el dilluns a la nit,
amb antecedents, se'ls afegia atemptat a l'autoritat, agreujant-se
així la seua situació.
Sobre la situació de les persones detingudes, cal destacar com moltes
d'elles presentaven ferides de diversa consideració a causa de la
contundent càrrega policial. Un d'aquests joves cal dir que va passar
gairebé tot el matí del dilluns inconscient a la cel·la de
comissaria, fins que l'advocat d'ofici es va adonar de la situació en
que estava el jove. Finalment, va ser dut a l'Hospital, per poc
després ser conduït a jutjats.
Per altra banda, un darrer jove va romandre des del diumenge a
l'hospital, tancat amb clau a l'habitació i custodiat per policies
nacionals i sense que els seus familiars puguessen entrar a visitar-
lo. El dilluns per la vesprada, a aquest mateix jove, se li va
practicar un TAC i finalment li van deixar tenir contacte amb els
seus pares.
Assenyalar el fet que una de les persones detingudes fos d'origen
mexicà, va fer que el Consolat de Mèxic a València presentés una
denúncia contra la policia per la violenta actuació.
A banda, afegir que diferents persones de les posades en llibertat
coincidien en assenyalar l'actitud de la policia des que van ser
detingudes el diumenge: forts cops de porres, punyades i altres
agressions es van produir a l'interior dels cotxes durant el trasllat
a comissaria, a l'igual que amenaces verbals com "si me quito el
uniforme te podria pegar un tiro y lanzarte al rio sin que nadie se
entere". Es confirma també com els interrogatoris a comissaria han
estat en la línia de buscar les relacions amb el moviment okupa de
València, quedant més que palès l'interès policial i jurídic de
carregar les culpes dels disturbis del carnestoltes a l'esmentat
col·lectiu.

EL DILLUNS 24: DUES DETENCIONS MÉS
Quan encara estaven detinguts els 14 joves de Benimaclet, tenien lloc
dues noves detencions a la ciutat de València. Dos joves eren
detinguts mentre tornaven la furgoneta que havien llogat per posar
música al Carnestoltes de Benimaclet. A l'hora de "pujar" aquesta
notícia encara es desconeixen els càrrecs que se'ls imputen.

---------------------------------------------------------------
NOVA DETENCIÓ A VALÈNCIA.LA REPRESSIÓ CONTINUA
Aquesta matinada ha estat detingut un jove per la policia secreta
Sense apenes explicacions, sense haver identificat al jove ni donar
explicacions se l'ha introduït en un cotxe i se l'ha portat detingut
a la prefectura de policia on encara es troba detingut. En auqests
moments no se sap la raó de la seua detenció, ni l'acusació, ni si
aquesta té relació amb el muntatge dels quatre detinguts de la
passada setmana. Els col·lectius de suport es temen el pitjor. Fa
unes setmanes es va detenir dues persones a punta de pistola a les
portes d'un centre social, uns dies després es desallotjava aquest
centre social (Malspulgas) sense ordre judicial i més tard es detenia
quantre persones més que encara resten empresonats. Ara un nou jove
ha estat detingut per la policia secreta. Els col·lectius implicats
es pregunten qui serà el o la següent i manifesten que l'onada
repressiva continua a València. Es queixen de la brutal
criminalització dels moviments socials.

Més informació http://www.lavanc.com/

[Pel seu interés, per a que el lector tingue una idea objectiva
d'allò que pensen sobre els esdeveniments del carnestoltes algunes
altres organitzacions del barri de Benimaclet d'aquelles, que ja ANNA
notícies  ha publicat, reproduim els comunicats de l'Assemblea de
Veïns de Benimaclet i el de l'Associació de Veïns de Benimaclet, que
per allò llegit no es diferèncien massa, ni en el fons ni en la forma]
[A continuació, i per a oxigenar-se, un article d'Emili Piera,
traduït al català per ANNA]
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Indignació a Benimaclet
> Comunicat de l'Assemblea de Veïns
Davant la importància dels fets esdevinguts al barri de Benimaclet el
passat dissabte, VilaWeb reprodueix el comunicat de L'Assemblea de
Veïns de Benimaclet on es posicionen davant la situació
creada. 'L'Assemblea de Veïns de Benimaclet davant els esdeveniments
ocorreguts a la plaça del poble la matinada del dissabte 22 al
diumenge 23 de febreres veu obligada a fer una sèrie de
consideracions: Fa quinze anys que l'Assemblea organitza la festa de
Carnestoltes a Benimaclet que ha consistit en una cercavila festiva
amb música, gegants, disfresses... i posteriorement sopar popular i
actuacions musicals a la plaça. Tots aquests actes estan oberts a la
gent de Benimaclet i han comptat des del principi amb la participació
dels veïns, en una celabració feta des de i per a Benimaclet.
L'Assemblea va deixar fa tres anys de convocar actuacions musicals a
la plaça de Benimaclet, per tal d'intentar evitar molèsties al
veïnat, arribant a no demanar permisos per realitzar cap acte a la
plaça, per això mateix els actes festius al carrer acaben davant del
nostre local a les 9 de la nit. Volem deixar molt clar que
l'Assemblea no te cap relació amb qualsevol activitat realitzada a la
plaça de Benimaclet. Com a veïns compartim la indignació que provoca
veure com els darrers anys s'ha produït una ocupació massiva i
descontrolada de la plaça. Tant els veïns com les organitzacions del
barri hem reclamat que s'acabés amb aquesta situació, sense que les
autoritats hagen actuat a temps. Considerem que aquests fets no poden
tornar a produir-se en el nostre barri'.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
[Ara, desprès de la "perla" anterior una altra "perla" d'allò que
pensa l'Associació de Veïns, publicat al Levante-EMV]
Benimaclet cabreado
Francisco Guardeño Sáez - Presidente de la Asociación de Vecinos de
Benimaclet
Benimaclet ha vuelto a ser noticia. Y no lo ha sido por las
características positivas que tiene dicho barrio. Un barrio-pueblo en
el que todos los que se tienen que marchar, por unas causas u otras
de él, desean por todos los medios volver.

Tampoco lo ha sido por las continuas reivindicaciones que los
vecinos, a través de su asociación, realizan para solicitar solución
a la falta de plazas escolares en sus diferentes etapas. A la falta
de un centro cívico-cultural para hacer frente a la demanda de
espacios donde las diferentes entidades sociales, culturales,
etcétera, puedan realizar en condiciones dignas sus actividades. A la
falta de un nuevo centro de salud, ya que el existente se ha quedado
pequeño a los pocos años de su inauguración. En fin, no ha sido
noticia por estas deficiencias y por otras muchas más.

Sin embargo, Benimaclet sí que lo ha sido por los desagradables
acontecimientos ocurridos este fin de semana.

En Benimaclet ya estamos acostumbrados desde hace años a que un grupo
de personas, catalogadas como radicales, aprovechen la celebración de
unos carnavales organizados por una entidad radicada en el barrio,
para organizar todo tipo de molestias y desperfectos en mobiliario
urbano, tanto público como privado.

Estas molestias y desperfectos se han venido sucediendo, con más o
menos espectacularidad, todos estos últimos años, con presencia
policial o no, por lo que no valen excusas de provocación de las
fuerzas de seguridad. Está comprobado que estas demostraciones
revolucionarias forman parte del guión para algunos de los asistentes
a la fiesta.

La Asociación de Vecinos de Benimaclet ha realizado a lo largo de
toda su historia las manifestaciones, concentraciones, encierros,
etcétera, que ha considerado convenientes en aras de conseguir una
mayor y mejor calidad de vida para la sociedad en general y nuestro
barrio en particular. Hicimos campaña en su día en contra de nuestra
integración en la OTAN, estamos en contra de las guerras y los
terrorismos y apostamos por Nunca Máis para muchas cosas, incluidas
las barbaridades que estos grupos realizan año tras año en nuestro
barrio.

Por lo tanto, el adjetivo radical no nos da la gana que se lo apropie
un grupo radicalmente insolidario con el vecindario, radicalmente
irrespetuoso con el patrimonio urbano público y privado y, por lo
tanto, radicalmente fachas. Porque, no lo olvidéis, vuestras
actuaciones denigran injustamente a la izquierda y le dan alas a la
derecha.

Los años sitúan a cada uno en su sitio. Como entidad, nos hemos
llevado muchas sorpresas cuando hemos tenido que mantener contactos
con la Administración para reivindicar algún equipamiento y nos hemos
encontrado con determinados altos cargos que en su juventud montaban
su revolución de fin de semana por las calles de Benimaclet. Después,
cuando sentaron la cabeza, el sistema los absorbió. Eso sí, en su
currículum siempre les queda el acto revolucionario que realizaron un
día cualquiera en uno de los barrios de la ciudad. Por ejemplo:
Benimaclet.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

[publicat també al Levante-EMV]
El cicle carnavalesc
Emili Piera
El carnestoltes de Benimaclet va acabar com el ball de Torrent. Només
la geologia suporta bé aquest lliscament de plaques; per als sers
humans, fets d'impaciència i albúmina, el millor és certa mesura que
no expressen ni les desenes de lesionats que els sanitaris van
atendre, ni els catorze detinguts que van acabar en comissaria. Diu
el delegat del Govern, Juan Cotino, que als agents «les tendieron una
emboscada». No va ser necessari: es van ficar ells a soles al
congost. No és sensat enviar una sola dotació de policia a una
matinada juvenil, festiva, multitudinària i molt probablement tan
impregnada d'aiguardent com les guindes.
El clima del lloc i la mol·lície dels indígenes no ha tornat més
habitable la ciutat de València, on s'ocupen els carrers amb més
freqüència que en qualsevol altre costat, on el sarau sorollós és
gairebé un deure i on tota classe de galls canten cada matinada. El
problema no són els dies de Carnestoltes, que per a això es van fer,
sinó la resta de l'any. A banda, estan les obres, verdadera metàstasi
de la llamborda i l'expectativa de lucre: permanents, repetides,
inacabables, que proporcionen munició als combatents, amagatalls per
a ionquis i dílers i trampes mortals per a la cavalleria lleugera.
No sé com d'alternatiu seria el carnestoltes de Benimaclet, però les
evidents salvatjades que en ell es van perpetrar no es distingeixen
en la forma ni, probablement, en el fons, dels vomitius excessos de
les hordes futboleres. O dels borratxos sense subjecció a horari de
qualsevol sabatina urbana. Per més que esgrimisquen alguna bandera
radical d'açò o d'allò. És fort la temptació de ficar tots els
episodis de rebel·lió juvenil i difusa entre els objectius de la
croada universal contra el terrorisme. Però una cosa són els estralls
i una altra, molt distinta, la kale borroka, que aquí ha sigut kale
barraka: bomba a l'intel·lectual i maçada al catalanista.

PAMFLET D'ESQUERRA VALENCIANA
-------------------------------------
Veïns i veïnes de BENIMACLET:
El PP primer crea el problema
i després el soluciona ... de la pitjor manera possible.
LA RITA HA COMENÇAT LA SEUA CAMPANYA ELECTORAL
I ho ha fet de la millor manera que ho sap fer el PP: escampant la
por, creant confusió, posant fora de la llei una part de la societat
civil, una part de veïnat, per tal de que tingam un enemic al que
odiar i al que témer.
El PP primer crea el problema i després el soluciona ... de la pitjor
manera possible.
El PP (i els cavernícoles, en general) creuen que governar és
prohibir, impedir les iniciatives de la gent, posar-li portes al
camp.
Nosaltres pensem que governar és organitzar el debat social, promoure
el consens, donar un camí legal i segur a les iniciatives ... ¡DE
TOTS!

El PP ha impedit que el Carnestoltes del Califat Independent de
Benimaclet, una festa perfectament consolidada i organitzada tinguera
la seua verbena. En prohibir-la, obligava a que part essencial de la
festa escapara de control dels organitzadors dels Carnestoltes.  És
la seua forma de dinamitar una festa que feia un discurs crític amb
l'Ajuntament Carnestoltenc i la seua proclamació de Independència:
les autoritats del PP han organitzat, des de fa ja quatre anys, el
desordre, obrint portes a la provocació, sembrant la violència.  ¡El
que resulta extraordinari és que en eixes condicions no hagen passat
més desgràcies!

·Per a que no es posen límits artificials al Carnestoltes!
·Els Carnestoltes a Benimaclet han d'arribar, en quant al nivell
de `molèsties', allà on arriben les Falles!  Ni més ni menys.
·Per un Ajuntament democràtic que done mitjans, legals i materials,
per a que l'autoorganització dels veïns siga eficaç i puga estendre's
a totes les esferes de l'activitat pública!

COL·LECTIUS D'ESQUERRA VALENCIANA DE BENIMACLET-CIUTAT VALÈNCIA

PRESENTACIÓ DE LA REVISTA "MARXA POPULAR FALLERA"
Per segon any consecutiu el Club A la Nostra Marxa edita la revista
d'opinió i il·lustracions "Marxa Popular Fallera". La  revista estarà
en tots els quioscs del País Valencià a partir de l'u de març.
Aquest any amb més fotografies, moltes més pàgines i amb les
col·laboracions de Josep Sanchis (Xàtiva), Josep Vicent Bergón, Remei
Miralles, Paco Roca (artista faller - Xàtiva), Vicent Penya
(escriptor - Rafelbunyol), Manuela Trasobares (artista fallera),
Josep Lluís Sirera (escriptor), Rafa Miralles (Falla Arrancapins),
Antoni De La Asunción (Falla Montortal-Torrefiel), Joan Josep
Fenollosa (Falla Montolivet), Albert Poveda (Alacant), Josep Lluís
Giménez (Gandia), Pau Rodríguez (Falla Plaça d'Espanya), Xavi
Martínez (artista faller-Borriana), Artur Tresáncoras (Alacant),
Hipòlit Serra (Vic), Ximo Puig (Borriana), Simó Aguilar, Manuel
Sanchis, Hernan Mir, Bajoqueta Rock (Riba-roja), Vicent Villanueva
(Falla de Pere), Ximo Esteve (artista faller)i Francesc Ferrer.

La presentació oficial tindrà lloc el proper dimecres 26 de febrer a
les 8 de la vesprada al Club Diari Levante (C/Traginers, 6 - Polígon
Vara de Quart) de la ciutat de València. L'entrada és lliure i
esperem la vostra assistència i la dels vostres amics i amigues. A
l'acte es repartirà la revista gratuïtament a tots els col·laboradors
i als membres del Club A la Nostra Marxa que asistisquen. Tots
aquells que vulguen comprar-la també ho podran fer allí.

Per a més informació no dubteu a telefonar al 96 365 68 83. Us
esperem!

CLUB A LA NOSTRA MARXA. http://go.to/alanostramarxa

Crònica d'Andreu Purroi. ANNA notícies
L'Ajuntament de València responsable dels aldarulls a Benimaclet

La política partidista de Rita Barberà, alcaldessa de l'Ajuntament de
València on el PP gaudeix de majoria absoluta, consistent en ofegar
qualsevol festa a la ciutat que no compte amb una filiació o simpatia
pel partit al que pertany l'alcaldessa, són les raons que han portat
a l'actual situació als Carnestoltes del Califat Independent de
Benimaclet.

Aquest Carnestoltes va nàixer en 1989. Va ser conseqüència de la
divisió del moviment veïnal al barri per les lluites pel soterrament
de les vies de l'antic "trenet" que van donar pas a l'actual tramvia.
L'Assemblea de Veïns, des de llavors ha organitzat la vinguda del
Moro Maclet (Benimaclet significa "fills de Maclet") un gegant que és
rebut per un altre, el Tirant Lo Blanc. El Moro Maclet, fundador del
poble, ve tots els anys a proclamar la Independència del Califat de
Benimaclet de la ciutat de València.

La festa des de 1989 s'ha realitzat ininterrompudament, passant per
diverses èpoques i característiques segons les persones que estaven
al capdavant de l'Assemblea de Veïns. Des dels seus orígens va
existir un tarannà nacionalista i llibertari en els antics
organitzadors prou lligat al poble. En els darrers anys es pot dir
que la sensibilitat ha esdevingut independentista i ha coincidit en
el temps amb les majories absolutes del PP a l'Ajuntament de la
Ciutat de València. Des de que Rita Barberà ha estat al capdavant del
consistori els impediments per a la celebració de la festa
carnestoltenca van anar en augment. Impediments que van fer decidir
als organitzadors l'anular la revetlla que després de la proclamació
de Independència (als crits de Califat, califat, independent!!)
s'organitzava en la plaça del poble.

Va ser a partir d'aquests darrers anys que una vegada fet el
cercavila amb els gegants, la festa tradicional s'acabava. Enguany
tot un èxit amb un centenar de dolçainers i tabaleters. Però
paral·lelament de manera espontània i sense cap vincle amb
l'Assemblea de Veïns, una munió de joves prenien la plaça i
organitzaven la seua festa particular.

La desídia, quan no el boicot de l'Ajuntament a donar uns mínims
serveis a una festa que estava totalment consolidada, ha donat pas a
la situació actual. L'administració del PP ha anat construint, al
llarg d'aquest anys, el quadre que ha esclafat la nit del dissabte.
Però a més ho ha fet sense motius per a la contundència com la
policia del senyor Cotino s'ha empleat.

Tot dona a entendre que l'operació estava perfectament planificada
per a carregar-se, amb descàrregues d'armes de foc incloses, una de
les poques festes que a la ciutat de València es mantenia fóra del
discurs oficial.

La situació física del barri, un veritable escàndol d'obres,
canalitzacions de tot tipus i pavimentacions de baixa qualitat, que
porten anys inacabades i que a simple vista es percep la baixa
qualitat dels materials i acabats, ha propiciat els gran nombre de
ferits producte del pànic que s'ha produït al sentir-se els primes
trets de la policia.

Per al meu criteri el responsable d'aquests esdeveniments està clar.
L'administració conservadora del Partit Popular. D'un costat
l'Ajuntament per la seua acció passiva i boicotejadora de la festa. I
per activa, la delegació del govern central en mans del senyor Juan
Cotino. Caldrà tenir present tot això el 25 de maig de 2003.

ANNA notícies.Benimaclet (L'Horta)
EL CARNESTOLTES ALTERNATIU DE BENIMCLET DISSOLT PER LA POLICIA
El tradicional Carnestoltes del Califat de Benimaclet que des de 1989
es celebra amb l'arribada del gegant el Moro Maclet i que es rebut
pel gegant el Tirant lo Blanc, en els darrers anys ha anat cedint
l'espai festiu a un multitudinari Carnestoltes Alternatiu que a
poqueta nit plena de gom a gom la plaça de Benimaclet i els carrers
adjacents, amb una festa totalment espontània i sense cap estructura
organitzativa.

Enguany els organitzadors del carnestoltes tradicional, l'Assemblea
de Veïns, que havia prescindit per primera vegada de la participació
de la Banda del Centre Instructiu Musical de Benimaclet que tots els
anys rebia al Moro Maclet amb els sons de la marxa mora "Ximo", ha
rebut aquest any al gegant amb la marxa "Xavier el Coixo"
interpretada per quinze Colles vingudes d'arreu dels PPCC amb un
total de noranta cincs dolçainers i tabaleters. El cercavila del Moro
Maclet va començar a les 6.00 i acabava a les 21.30 amb un sopar
privat dels organitzadors i participants en els seus locals del
carrer Masquefa.

A partir d'aquest moment el, ja també tradicional, multitudinari
Carnestoltes Alternatiu començava a agafar cos i la plaça s'omplia de
cartells i pancartes penjades pels balcons que feien referència als
joves "okupes" detinguts a Picassent, el rebuig a la guerra
imperialista i amb pancartes que feien referència a l'altres tipus
de "terrorisme". La festa discorria amb tota normalitat i al voltant
de les 4 de la matinada va fer irrupció en la plaça un xicotet
escamot de policies que començaren agressivament a dissoldre la
concentració d'aquest carnestoltes, que fins aquest moment
transcorria com una  festa  pacífica. Immediatament policies
emboscats en els carrers Murta i Mistral rodejaren, a manera
d'emboscada, als joves festers que van fugir de manera desesperada
quan van sonar els primers trets.

Cal saber que l'Ajuntament que presideix Rita Barberà del PP, manté
al barri de Benimaclet com si d'una ciutat palestina bombardejada per
l'exèrcit del govern sionista de Sharon es tractés, pel fet que fa
més d'un any que tots els carrers de Benimaclet estan alçats i
oberts -els han tancat i obert varies vegades- per a canalitzar ara
el gas, ara el cable d'Ono, ara el paviment de carrers que suposem
seran peatonals i tot amb la desídia de les empreses contractades,
els amics de Rita, amb pocs treballadors per realitzar les obres.

L'atac violent de la policia va suposar que el servei del proper
l'Hospital Clínic ha informat que pel servei d'urgència han passat
més de cinquanta joves amb contusions i trencament d'extremitats. Els
joves amb el parts mèdics van procedir a denunciar en el jutjat de
guàrdia les agressions de la policia.

Fonts de Canal 9 -que avui era denunciada amb una manifestació per la
seua parcialitat i per a evitar  la seua privatització de fet- han
manifestat per declaracions de Cotino, -ex-cap estatal de la Policia
i actual representant del Govern central a València- de la detenció
de catorze joves acusats d'haver agredit a la policia, declaracions
que feia en la mateixa plaça on la policia va irrompre violentament
per a dissoldre el Carnestoltes Alternatiu de Benimaclet. ANNA

Interior va redactar la nota del jutge per al tancament d''Egunkaria'
El magistrat Del Olmo es va limitar a donar-hi el vistiplau perquè la
distribuís la fiscalia.
Tots els partits catalans, llevat del PP, critiquen contundentment la
decisió de tancar el diari basc.
El ministeri d'Interior va redactar la nota que la fiscalia del
jutjat d'instrucció número sis de l'Audiència Nacional va repartir a
la premsa sobre el tancament d'Egunkaria. Ho va confirmar ahir el
fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, que va
explicar que la nota "es va redactar" al ministeri i que Juan del
Olmo, titular de l'esmentat jutjat, es va limitar a donar-hi el
vistiplau perquè la fiscalia la distribuís. L'impacte polític i
social del tancament d'Egunkaria també es va deixar sentir en la
sessió del Parlament de Vitòria, amb Batasuna i el Partit Popular al
centre d'escenes de forta tensió, quan un diputat de la coalició
abertzale va intentar que els diputats del PP agafessin un
exemplard'Egunero, el diari que substitueix Egunkaria.
---------------------------
GORA EUSKADI
Isabel-Clara Simó
Jo em pensava, de bona fe, que quan les autoritats espanyoles
explicaven que al País Basc no hi ha llibertat es referien a la bona
gent que, per culpa d'una situació política no resolta i de la
pressió del terrorisme, temien per la seva vida i miraven de passar
desapercebuts, fins i tot renunciant a actuar en política per por a
un atemptat. M'ho creia, de debò. Tanmateix els fets demostren una
altra cosa ben diferent: no estaven parlant de la llibertat dels
ciutadans bascos, sinó de la llibertat de determinats ciutadans:
aquells qui es consideren espanyols i no bascos. La cosa, en un Estat
de dret, és paorosa, escruixidora, perquè implica una intencionada
divisió d'una societat en bons i en dolents i implica la
criminalització activa de més de la meitat de la població.
Aquesta horrible parcialitat, d'una lletjor esfereïdora, ara ha
tingut una traducció en fets: tancar l'únic diari en euskera,
Egunkaria, fet insòlit a Europa propi només d'Estats totalitaris; per
ser encara més explícits, el ministre de l'Interior, Ángel Acebes,
se'n felicita i encara diu una dada tan contradictòria amb la
realitat que sobta fins i tot venint del govern del PP: aquest
tancament, ha dit, s'ha fet "en defensa de la cultura basca, del seu
pensament i de l'expressió de la seva llengua en llibertat". Tinc
munts de textos del franquisme que diuen el mateix del partido único
i de la democracia orgánica: són per salvaguardar la llibertat,
l'autèntica llibertat, és a dir, la llibertat dels franquistes. En
aquesta ocasió, s'ha tancat un diari per defensar el concepte
espanyol de las cuatro provincias vascongadas, trepitjant la
llibertat dels qui creuen que el País Basc és un país i la seva
llengua una llengua com totes les del món. A sobre, el ressentit
Mayor Oreja, aquell a qui van derrotar les urnes basques, ja ha fet
de jutge i ja ha emès veredicte, acusant un diari famós per la seva
independència de ser un cau de terroristes.
L'atac a l'euskera és un atac al català i un atac al gallec. El fet
ha de sublevar qualsevol que cregui en els drets civils i en les
llibertats. Em pregunto si la protesta del PSOE serà prou sonada. I
la de tots els partits que detestin veure Euskadi en estat
d'excepció. La dels ciutadans que creguin que la llibertat val la
pena. I que llibertat vol dir la de tothom, no sols la d'uns quants.

---------------------
INTERIOR VA ELABORAR LA NOTA DEL JUTGE DEL OLMO CONTRA 'Egunkaria'
L'acte que ordena el tancament sosté que el diari dóna difusió a
l'ideari terrorista d'ETA "amb l'euskera com a cobertura cultural"
Ferran Casas
AVUI.MADRID
La nota que, en nom del jutjat d'instrucció número sis de l'Audiència
Nacional, que dirigeix Juan del Olmo, va repartir dijous a la premsa
la fiscalia sobre el tancament del diari Egunkaria i la detenció de
10 dels seus responsables va ser redactada pel ministeri de
l'Interior.
Tal com informava ahir l'AVUI, després que cap a la una de la tarda a
l'Audiència es repartís sense cap capçalera aquesta nota en què
s'acusava l'empresa editoria d'Egunkaria d'estar integrada en la
xarxa de finançament d'ETA, cap a dos quarts de tres, i ja amb la
capçalera del ministeri, se'n va fer arribar una altra a les
redaccions amb contingut i disseny gairebé idèntics.
Que la nota havia estat elaborada per Interior ho va confirmar ahir
el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, que va
explicar que el text "es va redactar" al ministeri i que, un cop va
arribar al jutge Del Olmo, aquest hi va donar el seu vistiplau perquè
la fiscalia el distribuís "de cara a preservar el secret de les
actuacions".
Ahir Del Olmo no va explicar personalment la seva visió dels fets i
ho va fer a través del portaveu del Consell General del Poder
Judicial, el conservador Enrique López, que va afirmar que el jutge
no havia intervingut en la difusió de la nota. Va explicar que el seu
company "ni ha consensuat cap nota ni ha participat en la seva
difusió".
També es va referir a l'assumpte el portaveu de l'executiu espanyol,
el seu vicepresident primer, Mariano Rajoy, que en roda de premsa
ahir, després de la reunió del consell de ministres, va negar que
Interior hagués redactat la nota de l'Audiència, informa Anna Grau.
Però fonts del govern central van admetre després que aquesta mena
d'informacions sempre són pactades entre el jutjat pertinent i el
ministeri i advertien que, en aquesta ocasió, el problema era "que
s'havia vist".
El controvertit assumpte, que qüestiona el principi constitucional de
separació de poders, va ser rebut de forma desigual en àmbits
judicials. Mentre els jutges conservadors hi passaven de puntetes,
els vocals designats pel PSOE, IU i CiU ho denunciaven. Dilluns
demanaran que la comissió de disciplina de l'òrgan de govern dels
jutges o el ple ordinari de dimecres acordin obrir diligències
informatives sobre el comportament de Del Olmo. Cosa que pot acabar
en un expedient disciplinari contra el jutge.
El vocal designat pel PSOE José Antonio Alonso va indicar que les
opinions dels jutges s'han de publicitar "a partir de les seves
resolucions, ja que en cas contrari se'n pot qüestionar la
parcialitat" i va advertir que, en qualsevol cas, el poder judicial i
l'executiu "no poden anar de la maneta". El vocal de CiU, Alfons
López Tena, va lamentar la circumstància "que afecta la independència
del poder judicial" i va confirmar que farà pinya amb la minoria del
CGPJ per actuar "i si cal obrir expedient a Del Olmo".
Ahir finalment, Del Olmo va fer públic, a través de l'agència Efe,
l'acte judicial de tancament del rotatiu, que considera ETA el
veritable "consell d'administració del diari". Així sosté que el
mitjà euskaldun afavoreix "l'estratègia terrorista d'ETA, tant des
del punt de vista economicofinancer (transferint fons provinents de
l'organització terrorista o del seu entramat per a l'adquisició
d'aquestes societats i d'altres societats per elles participades),
com des de l'enfortiment d'un dels seus objectius terroristes (creant
una estructura informativa en euskera)".
Pel que fa a l'euskera i a la línia editorial del diari, que des del
govern espanyol es va negar dijous que fossin els objecde l'operació
policial, l'acte contradiu aquestes afirmacions quan assegura que amb
Egunkaria "es facilita l'empara i difusió (amb el suport de l'euskera
o basc com a cobertura cultural per a aquest fi) de l'ideari
terrorista".

IL·LUSIONS DEL BLOC per Aureli Ferrando

	 Llegisc en El Punt que el meu amic Enric Nomdedéu, del BNV de
Castelló, proposa que a l'edifici on es van signar les Normes
Ortogràfiques del 32 --antiga seu de la Societat Castellonenca de
Cultura, ara de la Diputació de Castelló, reivindicada per la flamant
Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a instal·lar-hi una
subseu—siga compartit alhora per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) –
que ja disposa d'una oficina a la capital de la Plana—i per
l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV).
Supose que,  ara per ara,  ja ens estaria bé als valencians que  els
tres organismes més directament implicats en la salvaguarda de la
nostra llengua tingueren el detall de compartir "piset" com aquell
que diu; i millor encara ens estaria que tingueren els tres la
voluntat suficient per a arribar a acords de col·laboració. Tant de
bo, la ciutat i el poble de Castelló ho pogués aconseguir, tal com va
fer possible l'any 32 la signatura de les Normes. Voldria jo
equivocar-me, però molt em sembla que ni les circumstàncies de
l'època ni les intencions de l'AVL deuen ser les mateixes, però per
proposar-ho que no quede, que d'il·lusions també es viu, diuen.
Ara bé, viure només d'il·lusions arriba a ser molt frustant i, posat
que es tracta de viure i no de morir de desesperament, posat que es
tracta de la pervivència d'una cosa tan important com és la nostra
llengua, de la dignitat del poble valencià i inclús de la pervivència
del nostre païsatge, amenaçats tots ells per aquesta febrada
del "neoliberalisme" del PP de les majories absolutes, hauríem d'anar
tots els que estem pel País Valencià més enllà d'aquesta política de
gestos simbòlics i fer possible les majories progressistes en els
ajuntaments i en les Corts Valencianes. I això, que hauria estat
possible amb l'acord preelectoral entre l'Entesa i el Bloc, una volta
més s'ha desaprofitat. Esperem que no per sempre, però de moment ja
veurem quants vots  llençarem a la parerera. I que conste que voldria
equivocar-me en aquesta previsió per tal de fer possible encara,
després de les eleccions del proper mes de maig, una nova política
més il·lusionadora per a la nostra terra.

Aureli Ferrando (Esquerra Valenciana-L'ENTESA)

NOTA DE SOLIDARITAT DEL GRUP DE PERIODISTES RAMON BARNILS AMB
EGUNKARIA I ELS SEUS TREBALLADORS/ES

El Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) expressa el seu més
enèrgic rebuig davant l'operació policial ordenada aquesta matinada
per l'Audiència Nacional contra el diari Egunkaria, que ha culminat
amb la detenció del seu director, Martxelo Otamendi, i de diversos
treballadors del diari, a més de la clausura de les seves seus al
País Basc.

El GPRB considera que aquesta operació policial és un atac frontal a
la llibertat d'expressió, perquè tancar un diari és sempre retallar
la llibertat i és un acte impropi d'un estat que es reclama
democràtic. Amb aquesta actuació, l'estat espanyol evidencia la seva
manca de respecte a la llibertat de premsa i d'informació. L'operació
representa també un atac a la normalització de l'euskara, ja que
Egunkaria és l'únic diari escrit íntegrament en la llengua basca.

Davant d'aquests fets, el GPRB expressa la seva solidaritat envers
els treballadors i directius d'Egunkaria, demana a les autoritats
espanyoles l'aixecament de la suspensió del diari i exigeix la
immediata llibertat dels periodistes detinguts. Així mateix, també
insta el conjunt de la professió periodística catalana a denunciar
amb fermesa aquest nou acte de censura perpetrat per les autoritats
policials i judicials espanyoles.

Barcelona, 20 de febrer de 2003

GRUP DE PERIODISTES RAMON BARNILS

UN ANTI-ELOGI DE LA MARGINALITAT
per Francesc Santacatalina *

ANNA notícies ha publicat un text
http://es.groups.yahoo.com/group/agenciaanna/message/327
signat per Miquel García d'Espai Alternatiu que, pels seus continguts
estratègics val la pena comentar.

A més a més, com a membre d'Esquerra Valenciana, crec que comparteixo
amb els companys d'EA un bon grapat de preocupacions i d'esperances
i, per això, qualsevol discurs que se genere entre les nostres
formacions i que mire cap al futur trobe que té un gran interès per a
tots i, per tant, val la pena esmerçar un temps en fer-nos les
puntualitzacions que estimem necessàries o convenients.

I, en aquest cas, es fa molt necessari fer un toc d'atenció donat que
la darrera frase de l'esmentat escrit té (o pot tindre) una gran
potencialitat destructora.  Pot ser el dir que el nou món pel que
tots treballem és "un projecte de nova societat pel qual hauran de
seguir lluitant els sectors més lúcids, anticapitalistes i
alternatius dels moviments socials" no signifique res més que un
recurs literari, una forma d'acabar un text que vol ser
encoratjador.  Però, probablement, no és així ja que sembla ser una
mena de conclusió que, a més, no té un sentit concret si no es posa
en relació amb la tesi que s'enuncia abans: "Els partits
socialdemòcrates jugaran segurament un paper important, si més no en
un primer moment, dins del nou cicle que s'obri. Comptaran, com en el
passat, amb poderosos suports i, en principi, amb un ampli suport
social".  I amb aquesta tesi la frase final té un significat clar: la
lluita per l'altre món que és possible la faran els lúcids, els
anticapitalistes i els alternatius ... però no allò que els clàssics
anomenaven les masses, el poble, la classe obrera o, si us plau més,
el gran públic.  Per la raó de que aquestes majories estaran, un cop
més, amb la socialdemocràcia.

ELS ELEMENTS DEL NOU GIR EN LA SITUACIÓ MUNDIAL

Certament, als darrers temps estan despuntant amb certa gallardia els
ideòlegs burgesos, o simplement compromesos amb la continuïtat del
sistema, que critiquen els excessos neoliberals.  Però, no sembla
molt creïble que aquesta entrada en escena signifique l'existència
d'una preocupació especial per part de la gran burgesia envers els
possibles esclafits socials al Tercer Món.

Anem a pams.  La burgesia està ja molt jerarquitzada.  De fet, sembla
que hi ha molt pocs centres mundials de pressa de decisions
estratègiques.  Les burgesies nacionals són definitivament incapaces
de desvincular-se, molt menys d'enfrontar-se, a la plutocràcia
financera internacional.  Però, la burgesia encara no és una.  No ho
és des del punt de vista territorial, ni sectorial.  I el
neoliberalisme no sols té conseqüències per als treballadors, les té
també i, de vegades terribles, per a sectors importants de les
burgesies territorialment o sectorialment perifèriques.  L'estratègia
neoliberal ha significat una nova embranzida en el procés
d'acumulació i concentració del capital i això fa cadàvers també
entre elements de la burgesia, màxim quan la crisi econòmica no
declarada és reconeguda ja per tots aquells que tenen accés a una
informació poc ideologitzada.  Són aquestos sectors amenaçats els que
fomenten i financien els `filòsofs' humanitaris del capitalisme,
els `neokeynesians'.

Aquesta deriva esquerrosa de determinades minories burgeses ha pres
nou impuls a partir de l'11 de setembre.  Aquestes minories sí que
han entès que l'embit de la colla dirigent del complexe financer-
industrial-militar basat en les grans petroleres americanes va
dirigit a la constitució d'un estat major internacional de la
plutocràcia que no puga ser contestat ni resistit per ningú: ni pels
poders locals nord-americans, ni per les burgesies imperialistes de
base francesa o alemanya, ni per les neoburgesies russa o xinesa, ni
per cap altre que es pense massa poderós.  Evidentment, aquesta nova
concentració de poder significarà nous cadàvers de milionaris que, no
passaran fam, però es voran exclosos dels centres de decisió i, fins
i tot, de la possibilitat de continuar acumulant capital d'una forma
o altra.  El recurs a Keynes significa que estan preparant una línia
de defensa ... a la desesperada.

Sí, a la desesperada, perquè el més xocant de l'escrit de l'amic
Miquel és l'afirmació de que "els recursos materials per a dur
endavant aquest objectiu (l'endolciment del capitalisme amb
l'extensió de la Seguretat Social, la beneficència o el que siga)
existeixen amplament sense que siga necessari per a això cap canvi en
el control de les palanques efectives del poder econòmic i polític".
Home! Si ens referim a allò de que haver, hi ha, però està mal
repartit, doncs sí, tindries raó.  Però no en cap altre cas.  Perquè
no es tracta de les riqueses que atresoren els capitalistes, ja que
els bons capitalistes, els que sobreviuen, no les atresoren que les
tenen totes invertides.  Es tracta d'allò que poden fer amb eixos
recursos dintre dels límits que imposa eixa relació social especial a
la que diem capitalisme.  I aqueixos límits són ara per ara ben
estrets.

En efecte, els capitalistes que actualment aconsegueixen completar un
cicle d'acumulació (inversió+producció+venda amb beneficis) tenen dos
problemes greus que superar: primer trobar un lloc on posar el nou
capital tot just acumulat amb possibilitats d'encetar un nou cicle
d'acumulació, i després mantenir el valor de tot el capital cosificat
en cicles anteriors mantenint o ampliant la capacitat acumulativa de
les inversions que ja té fetes.

Evidentment, les dificultats creixents per a aconseguir això neixen
de la presència de molts capitalistes amb molt de capital acumulat a
la mà, durant molts cicles acumulatius exitosos.  El ritme de
creació/destrucció de branques noves/velles d'activitat no arriba a
donar coll per al volum de capital que busca el seu lloc per a
succionar plusvàlua.  La terciarització de la societat no dona més de
si (no tots podem ser cambrers, encara com!).  La solució clàssica és
la destrucció massiva del capital sobrant mitjançant una guerra ben
destructiva.  Abans poden assajar-se solucions més civilitzades ...
que difícilment tindran èxit: el capital a destruir sol tindre amo i
aquest es resisteix, per exemple, aventant el fantasma de Keynes.

El keynesianisme d'abans de la Segona Gran Guerra (el New Deal, el
feixisme, etc.) sols va ser una etapa en el camí cap a la guerra que,
evidentment, no va evitar.  I el keynesianisme de post-guerra,
els `trenta gloriosos', venia forçat per la presència en Europa de
zones amb la burgesia oficialment expropiada, la qual cosa feia
necessari un capitalisme amb rostre humà per si de cas el monstre
stalinista no espantaba prou el personal, i el va fer possible
l'enorme buit que havia creat la guerra, el progrés tecnològic, les
enormes despeses militars de la guerra freda, etc.

Ara no val la pena estendre's en detalls sobre els anys 60.  Només
recordar que després vingueren els 70 i l'anomenada `crisi del
petroli' demostrà que allò era insostenible, que la intervenció, una
vegada rera altra, de l'estat per a sostenir l'economia acabava
provocant inflació desbocada i, al final, el colapse del sistema.  A
més a més, si el neokeynesianisme s'ha d'introduir sense "cap canvi
en el control de les palanques efectives del poder econòmic i
polític", aleshores és encara més difícil.  Els anys 50 i 60 foren
possibles per la protecció aranzelària dels mercats, no sols
europeus.  Ara les polítiques dites de `rellençament econòmic' –obres
faraòniques, despeses militars, etc- tenen molta menys eficàcia.  Per
dues raons.  El progrés tecnològic fa que cada cop siga més difícil
utilitzar massivament la mà d'obra i, a més, el desarmament
aranzelari provoca que l'ona d'increment de la demanda final s'escape
ràpidament de l'àrea on s'ha donat la inversió rellençadora de
l'economia.  Keynesianisme sense aranzels és com intentar omplir
d'aigua una cistella de vímet.  I un rearmament aranzelari sí que
seria un "canvi en el control de les palanques del poder" molt i molt
sensible, tocaria el viu dels muntatges internacionals tipus OMC,
FMI, i d'altres més discrets però no menys importants.

EL REFORMISME CLÀSSIC ÉS JA IMPOSSIBLE

Però, si del que es parla és de la possibilitat d'incrementar, o
mantenir, els nivells de protecció social sense que el sistema haja
de recórrer a polítiques de tipus keynesià, aleshores la cosa sembla
ja un impossible absolut.  L'actual `mundialització' de l'economia
imperialista es fonamenta precisament en l'intent d'incrementar el
marge comercial (o la taxa d'explotació, si ho preferiu) en base a
fer competir ambients socials diferents, és a dir, classes
treballadores amb diferents nivells de conquestes socials i de
salaris monetaris.   Açò sempre ho ha intentat fer el capitalisme,
però ara té les condicions tecnològiques i polítiques per fer-ho
sense gaires entrebancs.  Bàsicament entre les condicions econòmiques
podem destacar l'abaratiment dels transports i les tecnologies de la
informació, que permeten una producció desconcentrada o distribuïda
(tot renunciant a importants economies d'escala) per tot el món, i
entre les condicions polítiques potser la més decisiva siga
l'inqüestionable superioritat militar nordamericana que permet una
uniformització mundial de les normes del comerç, dels standards de
producció, fins i tot de l'idioma i la cultura `universalistes'.

Encara que els defensors ideològics del sistema s'entesten en
magnificar els factors que distorsionen o retarden aqueixa
competència social (dumping social), res no ens hauria de fer dubtar
que la tendència general del sistema és erosionar els nivells de
cobertura social, en tant aquesta cobertura és un salari diferit, un
cost salarial, que genera greus desavantatges competitius.  La
lògica, o retalls salarials i socials, o atur laboral, actua a tot
arreu i constantment.

Que amb això el sistema s'estrangula a sí mateix?  És clar que sí.  I
què?  El capitalisme és això: al final de períodes més o menys llargs
d'esplendor econòmic sempre s'arriba a la crisi de superproducció.
Que aquesta crisi ja no es manifeste de forma cataclismàtica com fins
al 1929, que les tècniques de gestió macroeconòmica eviten, de
moment, l'explosió financera, no vol dir que no hi haja crisi, molt
menys vol dir que la crisi siga fàcilment remuntable.  Les fàbriques
argentines no es posaran en marxa perquè no hi ha consumidors que
puguen comprar els seus productes, ¡per mot barats que els facen!
Sempre hi haurà algú en Xina, l'Índia o Sudàfrica, que ho farà més
barat i, qui sap si millor?  De moment la gestió de la crisi
consisteix en desplaçar cap a zones menys vistoses els seus efectes
més cridaners, de forma que fins i tot els que semblaven enclavaments
estratègics per a rebre inversions i empreses `desplaçades' comencen
a caure en l'exclusió i la marginalitat.  Perú, Ecuador, Bolivia,
Argentina, però també Indonesia, Egipte, etc., van caiguent com a
víctimes de la competència ... amb els enclavaments tercermundistes
millor disposats! No amb el primer món que continua i continuarà
desplaçant inversions cap a àrees socials menys escrupuloses.

Evidentment, per a tallar eixa dinàmica cal tocar "les palanques
efectives del poder econòmic i polític".  La socialdemocràcia no
sembla preparada per donar una resposta ni temporalment
tranquil·litzadora.  El lideratge d'aquest tipus de formacions es
comptarà, d'ara endavant, més per mesos que per anys.  Perquè milions
d'europeus estan comprenent la magnitud de les amenaces –i dels atacs-
  que estan ja rebent, i s'estan adonant que no hi pot haver una
seguretat social que no estiga garantida per un poder polític amb
capacitat real i, es clar, voluntat política per garantir-la.  La
construcció d'eixe poder i d'eixa voluntat polítics és el tema
d'actualitat, i això no és un assumpte de minories. Si de cas ens
hauríem de dedicar les `minorias esclarecidas', a proveir els
elements ideològics, culturals, artístics i tècnics, per a que les
immenses majories troben el camí del poder i afermen la voluntat de
viure en un món, si més no, civilitzat.

A la vella Europa es concentren els element de la nova situació:
crisi econòmica, compartida amb tot el món capitalista, i crisi
política més greu que a d'altres indrets perquè la sempre pendent
construcció europea qüestiona l'estabilitat dels estat-nació, en tant
indispensables eines de domini de classe, i es revela incapaç de
substituir-los definitivament.  ¡La burgesia està presonera de les
institucions heretades de la Història! La crisi dels estat-nació es
desenvolupa davant dels ulls de tot el món, semi-oculta per una
nebulosa mediàtica conscientment teixida i sufragada, però que no pot
evitar que l'olfacte de les masses la detecte: la qüestió nacional es
manté, contra tots els pronòstics més assenyats, al centre de
l'escena política.  I, per altra banda, les classes treballadores de
l'Europa occidental (a diferència del que sembla que passa a l'Europa
Oriental) conserven pràcticament intacte el seu potencial de combat
polític, el seu bagatge cultural i organitzatiu del segle XX, i els
seus costums adquirits que les lliguen vitalment a les garanties
socials públiques.

Heus ací que l'autèntic gir en la situació mundial consisteix en que
ara tenim un continent complet, Europa, i extensíssimes zones d'arreu
del món, on hi viuen milions de persones que tenen un interès
objectiu, cada cop més conscient, per escoltar què és el que té que
dir allò que tradicionalment s'ha dit l'extrema esquerra: per primera
vegada en molt de temps podem navegar a favor de la corrent,
aprofitem-ho!  La gent sap, perquè ho sent, perquè ho intueix, que la
cuirassa del poder presenta escletxes, i estan esperant que algú els
explique com aprofitar-ho.  I no ens encantem, perquè aquest vent
favorable bufarà molt de temps però no serà etern, quan la classe
obrera europea siga derrotada físicament i política, el gir serà el
contrari i haurem perdut l'oportunitat històrica d'aquesta
generació.  NO ÉS EL MOMENT DE RESIGNAR-SE A ESTAR ENTRE LES MINORIES
PROTESTATARIES, ARA PODEM I DEGUEM ANAR A PER LES MAJORIES
REVOLUCIONARIES.

* Francesc Santacatalina  és membre del Consell Polític d'Esquerra
Valenciana

Nota de premsa d'Esquerra Valenciana

JA ÉS PÚBLICA LA PONÈNCIA POLÍTICA DEL IV CONGRÉS D'ESQUERRA
VALENCIANA A www.esquerravalenciana.org
LA PONÈNCIA ANALITZA EL DIA DESPRÉS DEL 25-M I FA PROPOSTES PER A LES
PROPERES ELECCIONS ESTATALS.

La Comissió Organitzadora del IV Congrés d'Esquerra Valenciana,
convocat per al dia 13 d'abril de 2003 a Castelló de la Plana, ha fet
pública la Ponència Política  d'aquest històric partit valencianista,
republicà i d'esquerres.

La Ponència Política que serà sotmesa al Congrés, amb les esmenes que
es presenten fins al dia 13 de març, valora molt positivament
l'Entesa, la coalició electoral amb Esquerra Unida del País Valencià
i Els Verds del País Valencià, i el paper que ha jugat Esquerra
Valenciana fins ara en aquesta coalició.

Però a més, la Ponència Política, enceta el debat de cara al futur
establint els criteris mínims per donar suport a un possible govern
del PSOE o amb el PSOE, o suggerint les estratègies per anar a les
eleccions generals amb possibilitats d'èxit.

En aquest sentit, cap destacar el plantejament de dues vies que poden
ser indistintament, simultànies o alternatives.

Una d'elles seria la proposta d'una Entesa dels Valencians, que
hauria d'incloure tant el Bloc com EUPV, i que es fonamentaria en un
acord programàtic i en el compromís de constituir un grup
parlamentari valencià propi, cas d'obtenir el nombre d'escons
suficient per fer-ho: és a dir portar una veu valenciana i
d'esquerres al parlament de Madrid.

L'altra consistiria en llençar la proposta de conformar un front
polític a nivell estatal, per tal d'agrupar totes les formacions que
reconeixen el dret d'autodeterminació i, alhora, comparteixen una
sensibilitat i unes mínimes coincidències en el temes socials.
Aquest Front Sobiranista hauria de concórrer a les eleccions amb la
pretensió d'ofertar un model de societat i d'estat ben diferents als
que sostenen els partits que estan hipotecats per la transició i, per
tant, amb la ferma determinació de formar govern, o participar en la
seua formació.

Els debats d'aquest Congrés estaran oberts a tots els militants i
simpatitzants que, prèviament, s'hagen inscrit per participar-hi.

Tota la informació sobre el IV Congrés d'Esquerra Valenciana, la
podeu trobar a la pàgina: www.esquerravalenciana.org

[article de Miquel Garcia d'Espai Alternatiu, traduït al català per
ANNA]

Milions de persones s'oposen en tot el món a la guerra de Bush, Blair
i Aznar
Una victòria difícil de digerir: primeres reflexions sobre la
mobilització mundial contra la guerra.
Miquel Garcia.

Havent passat unes poques hores des del final de les
macromanifestacions per la pau i contra la guerra que s'han
desenvolupat a nivell mundial i amb l'ànim encara feliçment alterat
per l'impacte que suposa l'haver presenciat en directe una d'elles
(la de la ciutat de València, en l'estat espanyol), se m'imposa la
necessitat d'intentar una primera aproximació al significat social i
polític d'allò ocorregut, així com les seues conseqüències tant
immediates com en el futur que s'acosta. Com m'ha comentat mig en
sorna un amic "estem acostumats a les derrotes i les  encaixem
fàcilment, però les victòries ens resulten per això mateix difícils
de digerir".
Començant pel primer i més important en aquests moments, es pot
plantejar la pregunta de si l'atronador crit antibel·licista que s'ha
escoltat aquest 15 de febrer de l'any 2.003 serà capaç d'impedir la
guerra decidida pel govern dels EUA i secundada per fidels sicaris
com Blair i Aznar. Si a la política li fora aplicable el sentit comú,
en la forma en què una persona de peu l'entén, és obvi que per molt
ferms que foren els plans del president Bush i els seus aliats,
aquests haurien de ser ràpidament revisats i alterats. Fer el
contrari pot suposar, diu novament el sentit comú, el pagament d'un
preu polític molt alt que pot portar en termini relativament breu a
la pèrdua de presidències, governs i majories parlamentàries. Fins i
tot a processos de fortes crisis en partits (com el cas del PP
espanyol, ja molt sacsat per la catàstrofe del Prestigie) que fins fa
poc semblaven molt sòlids. Açò és el que diu el sentit comú...
No obstant hi ha raons per a dubtar que els responsables de la
massacre en potència vagen a voler rectificar el seu objectiu de
llançar una guerra contra Iraq. Per què? En primer lloc perquè es pot
tenir l'esperança que per molt massives que hagen sigut les
manifestacions produïdes en tot el món, aquestes no deixen de ser un
fet puntual i aïllat, una rabiola molt fort però rabiola al cap i a
la fi, incapaç d'oposar-se en la pràctica a una voluntat ferma,
sostinguda i dotada d'ingents mitjos de tota classe com són els dels
agressors. Aquests estan molt acostumats a la política de fets
consumats, havent confirmat la pràctica repetides vegades que quan
les coses "es fan", al final la immensa majoria acaba acceptant les
conseqüències. En aquest sentit els guerrers imperials podrien
reflexionar de la següent forma: "Si fem una guerra ràpida i
hipercontrolada informativament aconseguirem prompte els nostres
objectius, ens ficarem el petroli a les butxaques i l'opinió pública
mundial acabarà callant. Al cap de poc de temps, tot oblidat. Fins i
tot per a les pròximes eleccions". Efectivament tal reflexió no pot
qualificar-se d'esvalotada -es basa en moltes experiències- encara
que pot tenir en els moments d'ara un inconvenient: que la capacitat
de "posar la memòria col·lectiva a zero", de fer-li oblidar
ràpidament allò que s'ha succeït a la majoria social, se seguisca
mantenint tal com s'ha mantingut en els últims decennis. Sembla que
les coses han canviat, encara que coste digerir-lo.
Hi ha un segon element en aquesta situació prebèl·lica que tampoc no
pot ser ignorat. Més allà dels sinistres personatges protagonistes i
dels partits que lideren estan els interessos que ells representen,
els de la classe social dominadora i posseïdora actualment del món.
La burgesia tant mundial com local ha demostrat de sobra al llarg de
la història ser capaç de valdre's de molts diferents instruments
polítics a l'hora d'aconseguir els seus objectius. Partits i líders
poden ser "cremats" si això fa falta, perquè moltes vegades hi ha
recanvis i "acceptants de testimoni" per a ells. Dit de manera més
plana, pot donar el mateix que Bush, Blair, Aznar i Berlusconi se'n
vagen al en orris amb els seus corresponents partits, sempre que es
puga continuar garantint el manteniment del sistema. "Cremar" uns
quants governs en una guerra molt productiva pel control d'una font
energètica bàsica pot ser considerat "rendible". Un "bon preu", per a
entendren's.
Dit tot l'anterior està clar que si les massives mobilitzacions
hagudes contra la guerra comencen a cristal·litzar en un moviment
antiguerra relativament sòlid isi la mobilització de les persones i
de les consciències es manté de manera sostinguda, les dificultats
amb què es trobaran els bel·licistes seran molt majors. Aquesta
guerra es pot aturar, efectivament, però assegurar-nos d'això
requereix fins i tot més esforç del realitzat. No es pot abaixar la
guàrdia.
Passant ara a contemplar de manera més general el significat de les
mobilitzacions succeïdes, aquestes semblen confirmar la hipòtesi
últimament plantejada repetides vegades del cridat "canvi de cicle
històric", el final de l'època fosca dominada pel neoliberalisme. Des
de l'any 1.999 a Seattle fins avui han passat a penes quatre anys,
durant els quals s'ha vingut produint un ascens de les mobilitzacions
a nivell mundial contra les polítiques globalitzadores i neoliberals.
Davant d'aquest ascens del moviment antiglobalització els governs
neoliberals, encapçalaments pels EUA, van respondre amb una
contraofensiva brutal que ha tingut el seu punt àlgid després del 11-
S amb la doctrina Bush de "guerra mundial contra el terrorisme". I és
justament l'expressió més dura de la contraofensiva- la guerra
neocolonial -a la que ha vingut a oposar-se la mobilització mundial
contra la guerra del 15-F. El contraatac neoliberal ha trobat una
vegada més una forta resposta. Poden insistir i tornar a la càrrega,
però tot té un límit. Fins i tot per a ells. La qual cosa no vol dir,
com abans es plantejava, que no es pretenga deixar resolt el tema de
la "conquesta" d'Iraq. No obstant ara mateix "la guerra contra el
terrorisme que duraria decennis" de Bush sembla abocada a un final
semblant al del III Reich de Hitler que "havia de durar mil anys".
Després de la crisi de l'Argentina i la recent victòria de Lula a
Brasil, per citar només dos dels fets més significatius succeïts en
relació a què vam plantejar, les polítiques econòmiques neoliberals
semblen tocades de mort (encara que de moment només al terreny de les
idees, no en el dels fets). Ja prou veus entre els ideòlegs,
representants i agents de la burgesia- fins no fa molt units com una
pinya per a defensar les bondats del neoliberalisme -comencen a
advocar pels "canvis" i la "suavització" en les receptes neoliberals.
Molts partits socialdemòcrates, sense haver realitzat una autèntica
reflexió crítica sobre el seu seguiment de les polítiques
neoliberals, han pres ja posicions per a assegurar-se avantatges en
el "nou cicle". S'ha produït un cert "desembarcament" d'aquests
partits i de persones i organitzacions afins en el moviment i als
fòrums antiglobalització. Indubtablement aquests partits i els
sindicats pròxims a ells han sigut un dels motius (no l'únic) de la
èxit de les mobilitzacions del 15-F. Què vol dir tot açò?
Podem assistir en els pròxims temps a un intent
de "socialdemocratització" de les polítiques a nivell mundial que,
salvant les distàncies, tindria un cert paral·lelisme amb què es va
produir a Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial. El
dit intent comptaria amb el suport de sectors importants de la classe
burgesa dominant, en la mesura en què aquests han percebut la
necessitat de "integrar" a un conjunt de països i de zones
geogràfiques la permanència del qual en el "tercermundisme" es valora
i palpa com potencialment explosiva. Els recursos materials per a
portar endavant aquest objectiu existeixen àmpliament sense que siga
necessari per a això cap canvi en el control de les palanques
efectives del poder econòmic i polític. Matise per a no donar lloc a
malentesos i a rau del polèmic plantejament. No es tractaria de cap
concessió gratuïta, sense la presència de les mobilitzacions a nivell
mundial i dels canvis que s'han produït des de 1.999 fins avui,
l'anterior seria impensable. Podríem estar patint un neoliberalisme
feroç durant cent anys més si no s'hagués alçat un moviment potent en
el seu contra. Tal socialdemocratització tampoc no pot equiparar-se a
una paradisíaca "mundialització del benestar" ni a res no semblant,
únicament pretendria integrar en el sistema aquells punts o nodes més
calents i/o problemàtics que ara existeixen per a disminuir la
pressió de la caldera social.(verbigràcia Brasil i Sud-amèrica en
general, determinats països del sud-est asiàtic, potser els antics
països de l'Est...) A tals efectes pot resultar del tot indiferent
que àrees senceres del planeta continuen sumides en la pobresa i en
la misèria, sempre que per si mateixes no plantegen problemes d'ordre
(per aquesta raó crec que, per exemple, l'Àfrica Subsahariana
continuarà per prou temps abandonada a la seua miserable sort). En
suma, un arranjament de la casa que en els últims temps havia
començat a estar un tant desordenada com fruit de la rapinya
desmesurada del neoliberalisme. Finalment no s'estaria davant d'un
procés destinat a l'èxit inevitable. La prepotència adquirida durant
els últims decennis per la burgesia i la seua pròpia cobdícia
individual (que moltes vegades transcendeix qualsevol plantejament
d'allò que pot ser convenient per als seus interessos generals com a
classe) pot portar a obstaculitzar i fins i tot a impedir qualsevol
transformació (encara que repetisc mitjos crec que sobren), amb les
conseqüències explosives que es deriven d'això.
Els partits socialdemòcrates jugaran segurament un paper important,
si més no en un primer moment, dins del nou cicle que s'obri.
Comptaran, com en el passat, amb poderosos suports i, en principi,
amb un ampli suport social. Intentaran satisfer al mateix temps a les
majories socials i a la classe dominant, amb la tremenda contradicció
que això representa.Benvinguts siguen tots els canvis que ajuden a
pal·liar la misèria i el patiment humans. No obstant el "món nou que
és possible" és en concepte i en pràctica quelcom molt distint d'un
capitalisme suavitzat i desproveït dels elements més durs del
neoliberalisme. És un projecte de nova societat pel qual hauran de
seguir lluitant els sectors més lúcids, anticapitalistes i
alternatius dels moviments socials.

Acaba d'aparèixer, i aviat es trobarà als punts de venda habituals, el
número 12 de la revista L'ESPILL. El sumari d'aquest número és el
següent:

Editorial
Michael Walzer, Les quatre guerres d'Israel/Palestina.
Charles Tilly, Violència, terror i política.
Ernest Reig, Visions i realitats. L'economia valenciana: una
perspectiva històrica.
Miquel Nicolás, Del jo al nosaltres: els dilemes de la identitat
lingüística.

DOSSIER: MÉS ENLLÀ DE CARNER
Vicent Alonso, Benvinguda polèmica.
Sebastià Alzamora, D'una cultura acomplexada. El model literari
unívoc i el cànon accidental de la literatura catalana moderna.
Jaume Subirana, Afirmacions i negacions de Josep Carner.
___________________________________________________________________

DOCUMENTS
Robert Musil, Sobre l'estupidesa.
Michel de Certeau, Dominique Julia, Jacques Revel, Una política de la
llengua. La revolución francesa i els patois.
___________________________________________________________________

Josep Lluís Gómez Mompart, La informació glocal.
Josep Vicent Boira, L'eix mediterrani o la revenja austracista.
Salvador Company, El mapa en la pàgina i el llibre inexistent.
Simona Skrabec, Els cenotafis de Danilo Kis.

LLIBRES
Gerard Horta (Anthony Smith, La nació en la història)
Vicenr Raga (Isaiah Berlin, Freedom and its Betrayal)
Daniel Arenas (Zygmunt Bauman, la sociologia com a empresa ètica)
Carles Sirera (Joan del Alcázar, Història d'Espanya: què ensenyar?)


_________________________________________________________________
L'ESPILL. REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER
Publicacions de la Universitat de València - Edicions 3i4
Redacció, Administració i Subscripcions:
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Tel. 96 386 41 15 - E mail: lespill@...


Gustau Muñoz
Universitat de València
Servei de Publicacions
Arts Gràfiques, 13
46010 València

E-mail: Gustau.Munoz@...

tel. 96 386 41 15
fax  96 386 40 67

Comunicat d'Esquerra Valenciana
Valencians, valencianes:
Aquesta no és una guerra com qualsevol altra
Que uns bàrbars, ací o allà, es dediquen a matar gent, pels motius
més impresentables, i que no puguem fer-hi res per impedir-ho, és una
vergonya per a tots.
Però, que el president del país més super-poderós del món, que té
armes per a destruir varies vegades seguides la vida sobre el
planeta, faça befa dels principis més elementals del dret, i monte
una guerra de rapinya amb els arguments de la més rància pirateria
imperialista, és una amenaça per a tota la Humanitat.
I el pitjor és que no sols es tracta d'una amenaça d'espoli econòmic,
en funció dels interessos circumstancials de l'imperi ianqui, es
tracta d'un desafiament a la civilització, a la convivència entre
persones diferents en base a normes jurídiques formalment
equilibrades.
L'espoli del poble iraquià ens importa a tots, a més a més, perquè el
que ve després és el monopoli mundial del petroli controlat pels USA
i les empreses afins, el que ve després és la deportació massiva del
poble palestí, el que ve després és el lliurament del poble kurd a
mans dels militars turcs.  El que ve després és, en realitat, la
liquidació de l'Europa de la cohesió social, que és un referent per a
tot el món, especialment per al poble nord-americà, que demostra que
els drets socials dels treballadors i el sector econòmic públic no
són un obstacle, sinó un mitjà per al desenvolupament econòmic i per
a la pau social i política.

Treballadores, treballadors:
¡Diguem NO!  ¡Unim-nos a la causa comuna dels pobles del món!  L'únic
problema real que tenim els valencians, com els europeus i com tot el
món, és el domini de l'ínfima minoria opulenta i supranacional, sobre
els recursos essencials del planeta, i les activitats criminals
d'aquesta minoria per mantenir el seu poder contra tota raó legítima.
Diguem no als patriotes constitucionals, als "demòcrates de tota la
vida", que només coneixen els mètodes de la violència institucional
per a resoldre (¡!) els problemes polítics que la democràcia hauria
de resoldre en les urnes.  Diguem no als neo-liberals que "estimen
tant la Llibertat" que ens recomanen que acceptem la dictadura dels
mercats i avorrim la sobirania dels pobles, en especial, la sobirania
del nostre Poble.
Diguem no als patriotes de l' imperi que, embogits, una vegada més
criden "¡Que vivan las cadenas!"

Poble treballador valencià:
No cal oblidar mai que els treballadors de totes les classes SOM LA
MAJORIA i, per això, si volem ara podem infligir una derrota a les
tropes de l'imperi expulsant els seus aliats i lacais locals de les
nostres institucions públiques

Per l'Entesa dels Valencians:
Fora el PP de la Generalitat !!

¡ No a la base militar de Bétera !
¡ Per una Europa forta i solidària que no estiga al servei de
l'imperialisme americà!
¡ No a la complicitat de l'ONU amb l'agressió imperialista !
¡ Cap solidaritat amb els exercits assassins !
¡ Expulsem els liberticides de les institucions democràtiques !
¡ Exigim garanties democràtiques per a tota utilització legítima de
la força pública!

¡¡ Que no puguen fer cap maldat en nom nostre !!

Esquerra Valenciana
partit de l'esquerra nacional i transformadora al País Valencià,
per la sobirania política dels valencians, per la lliure Confederació
del País Valencià amb Catalunya, les Illes i la Catalunya Nord.
www.esquerravalenciana.org

[article d'Olivier Herrera Marin d'Alcalà de Xivert (Baix Maestrat)
traduït al català per ANNA]
PAU!!!
SE-NYO-RS PRE-SI-DEN-TS
Sabíem que l'or i l'or negre tot ho compra i aconsegueix, tot, el
plaer i la glòria, tot, la llei i la corona, tot, menys la vergonya i
la dignitat. Sabíem que repartir els peixos i els pans és subversiu.
Donar de menjar al famolenc, donar de beure a l'assedegat no és
negoci i si moren per falta de medicines i de menjar, ells tenen la
culpa de l'embargament o de la sequera. Els morts no compten si no
compten amb l'American Express. Sabíem que Palestina va pagar ahir el
genocidi comès pels nazis amb el poble jueu i paga avui els crims del
Nou Imperi. Sabíem que només el coneixement de si mateix i de l'altre
ens fa lliures i ens capacita per a respectar i amar la diferència
mentre que la ignorància ens torna mesquins i impotents avivant la
por al que desconeix.
Xoc de civilitzacions, cristians contra musulmans, guerra justa
contra guerra santa, tot és trampa i mentida, tot és una cruel i
immensa traïció de la CIA i del Pentàgon, de Bond i del bigot del
Gran Dictador. Aquesta no és la guerra del bé contra el mal, aquesta
no és la guerra de Déu contra Satan, aquesta és la Guerra del Petroli
contra els pobres del món, pobres de l'Islam. Avui per l'or negre,
demà per les fonts i reserves d'aigua. Sabem que l'amo té una gran
estàtua però no té estatura moral, té les televisions però no té
raons. El Déu venjatiu de la justícia infinita busca suports i
coartades per a matar els coloms i arrancar les oliveres perquè un
mire malament el seu papà. Infermers sense fronteres del Fòrum Social
Mundial li regalaran una camisa de força perquè oblide els seus
joguets bèl·lics d'extermini massiu i deixe viure en PAU als nous
dinosaures.
Sadam contra Iran i Bin Laden contra l'URSS a Afganistan havien sigut
bons aliats d'EUA. En caure el mur i evaporar-se el comunisme era
necessari fer un nou repartiment dels papers en el gran teatre del
món per a poder seguir amb la producció, el comerç i el trafique
d'armes. Amb déu i la llei dins del puny l'amo ho té tot. Bush-padre-
pare veu que Sadam té petroli i cara de roín, l'ideal per a una
guerra que reporte bons dividends i entretinga a la plebs amb el circ
de la televisió. El fill del pare va aprendre bé la lliçó, -Nixon i
Vietnam són el passat- les guerres del futur les guanyaran: experts
en filtració i manipulació d'imatges i notícies, mestres del
terrorisme legal i psicològic, maletins replets de dòlars per a
adormir les consciències i comprar les voluntats, criminals amb
llicència per a assassinar selectivament als insubornables. El altres
és la posada en escena i els castells de foc per a lluir-se i guanyar
el dia del repartiment dels premis tots els Oscar. Que Bush ens vol
vendre la seua pel·lícula per a poder acabar l'obra del Papi i ser
més que Neró en la història de la infàmia mundial.
L'11 de Setembre el poble d'EUA encaixa i acusa el cop més salvatge
que li podien donar en la cara i l'estómac al gegant intocable. Tot
acte terrorista és un crim. Amb el de les Torres Bessones s'obri una
nova era en la que Bin Laden li serveix Bush en safata la coartada
ideal perquè el lobby del petroli i dels fabricants d'armes (made in
USA) puguen imposar-li a la seua Veïnatge Universal el seu poder
militar i la seua llei. Els seus actes de fe li serveixen per a
assimilar i amortitzar el cost econòmic i humà de la tragèdia. La
magnitud de l'atemptat terrorista anul·la tota capacitat d'anàlisi en
Bush i els seus ineptes serveis de seguretat, els que miraven cap a
un altre costat i avui donen pals de cec a dreta i esquerra veient en
cada cantó un fantasma i en cada musulmà un terrorista. Bush dóna
l'ordre de bombardejar les cabres i camells de les aldees indefenses
amb el pretext que en elles i en les coves de les seues muntanyes
s'amaga i protegeix un cert Bin Laden i els seus sequaços. Després
d'arrasar Afganistan sense importar-li les víctimes innocents ni
trobar rastre del fugitiu s'inventa l'eix del mal per a distreure i
confondre a qui li pot demanar explicacions per la qualitat dels
serveis públics, certes fallides fraudulentes, i la marxa de la
pròpia economia.
Avui Bush no pot enganyar cap persona responsable i decent, només els
seus iguals i els rèptils que escriuen al dictat poden seguir els
quatre genets de l'Apocalipsi. Bush i els seus iguals si volen acabar
amb el terrorisme el tenen molt fàcil. Bastaria d'amar i defensar el
mar, respectar la vida de rius i selves, la mare naturalesa que els
va donar el Ser, respectar a tots els pobles i ètnies, els seus
costums i credos, llengües i cultures. Després fer el que ha fet Lula
donar als més pobres l'esperança i la dignitat, els mitjans perquè
puguen menjar i viure en PAU. Les mesures contra el terrorisme són
hospitals i metges, escoles i mestres, medicines, llibres i la
aliments necessària perquè tots visquen i gaudisquen un poc de la
vida. Sempre haurà d'haver-hi policia per a detenir als il·luminats
de torn i fer valdre les lleis i normes de convivència, però el
terrorisme s'aïlla i extingeix amb LLIBERTAT i JUSTÍCIA, amb
DEMOCRÀCIA REAL.
Bush, dèspota entre els dèspotes, menysprea i desafia a les Nacions
Unides i a l'opinió del món en partir en croada contra els infidels.
Des de l'últim indi de la reserva al Papa de Roma tots li deuen
obediència i han de tancar files darrere dels seus estendards i
tambors de guerra. El Torquemada del Texas rural i profund, presoner
dels seus propis pecats i incapaç d'enfrontar-se a si mateix, fuig
espantat de la seua ombra. Tele predicador i exorcista reputat ens
pretén ficar la seua por en el cos i fer combregar amb les seues
bombes de xanglot per a arrossegar-nos a tots en la seua carrera
suïcida a l'abisme. Però ni Hitler ni Franco ni Stalin ni Nixon ni
Bush pare i fill ens arrossegaran amb ells al seu infern. Que eixirem
de les cases, de les universitats i dels col·legis, de les tombes
eixirem per a invadir les places i prendre els carrers. La PAU és ja
un clamor que s'eleva al cel fent tremolar els fonaments del Kremlin
i del Capitoli, de Buckingham, la Moncloa i el Coliseu. Units en la
paraula PAU els fills de Crist i de l'Islam li aturarem els peus a la
Bèstia Terrosa. Avui anem a guanyar la PAU impedint que la guerra
seguisca alimentant i expandint el càncer del terrorisme.
Senyors: Presidents, Ministres i Generals
"Si un home pot morir per un poble, mai un poble ha de morir per un
home"
Preteneu assassinar a quants van donar la seua vida per la vida i la
pau, per la llibertat dels altres, sense veure que tot l'or i l'or
negre no valen el preu del menyspreu humà, ignorant que ens van parir
per a fer florir les roses a la boca dels canons, perquè jueus i
palestins, cristians i musulmans, unim les mans per damunt dels
filats derrocant els murs del fam i la ignorància, perquè tots
tinguem el mar, la terra i l'aigua, i la nostra ració diària de llet
i dàtils, formatge i mel, oli i pa. Nosaltres volem respectar-nos i
amar-nos per damunt de totes les diferències, per damunt de tots els
fanatismes, dogmes i credos, per damunt dels vostres interessos
petrolífers i míssils intel·ligents, encara floreixen els clavells,
encara brolla l'aigua i viuen els peixos a les fonts de l'Alhambra,
encara besa la lluna els fills del desert i somriu una xiqueta en
Chiapas i Guatemala, encara sent i dóna la vida una mare enamorada,
encara queden a la terra rossinyols que canten amb Federico i Miguel,
volem nàixer, viure i créixer en pau, en LLIBERTAT i en PAU SE-NYO-RS
PRE-SI-DEN-TS.
Senyors: L'únic compromís real i legítim d'un govern és el de vetlar
per la vida plena i digna del seu poble donar-li en tot lloc i
circumstància les explicacions degudes i defensar fidelment els seus
drets i interessos en totes les instàncies nacionals i
internacionals. Mai seran lícits els compromisos que directa o
indirectament li puguen portar perjuí algun als ciutadans, atempten a
la seua seguretat o menyscaben la seua dignitat. Els governants que
l'obliden acabaran per rendir comptes a les urnes al poble sobirà.

Signat:. Olivier Herrera Marín

[Rebut de redakn@...   http://red-akn.net/ i traduït al
català per ANNA]
ELS COMPTES "NEGRES" DELS MONARQUES ESPANYOLS
Equip d'Investigació de l'Agència Kanaria de Notícies (AKN), Ricardo
Perdomo i Pedro González.
UN PAÍS AMB UNA TAXA DE DESOCUPACIÓ QUE SOBREPASSA EL 16% DE LA
POBLACIÓ ACTIVA, QUE PRESENTA INFINITES CARÈNCIES EN SANITAT,
EDUCACIÓ, PENSIONS. QUE VA MUNTAR UNA VAGA GENERAL CONTRA EL GOVERN
PER L'APROVACIÓ D'UNA LLEI QUE ATEMPTA CONTRA ELS DRETS DELS
TREBALLADORS, QUE TÉ SERIOSOS CONFLICTES DE LLUITA ARMADA EN LES
DIFERENTS ZONES QUE TÉ OCUPADES PER LA FORÇA DE LES ARMES, ES PERMET
EL LUXE D'ABONAR UNES QUANTITATS ASTRONÒMIQUES A LA SEUA "FAMÍLIA
REIAL"
En l'actual 2003 el govern espanyol destinarà a càrrec dels
pressuposts generals d'aqueix país la quantitat de 7,2 milions d'euros
( 1.200 milions de pessetes aproximadament), el que suposa un
augment "salarial" del 3,44%, que ja volguessen per a si els
treballadors d'aqueix país, al manteniment de la "casa reial
espanyola". Però no queda aquí la cosa, les despeses de manteniment
de palaus, "palacetes", iots, habitatges privats, inversions en
borses d'altres països, comptes en paradisos fiscals, negocis
petroliers i altres negocis bruts propis de les monarquies europees i
per descomptat que l'espanyola no s'escapa d'això, van a banda.
Independentment d'açò, els monarques espanyols reben quantitats el
suma dels quals es desconeix des de diferents ministeris d'aqueix
país, entre ells dels fons reservats del ministeri de l'interior, per
a cobrir una altra sèrie de despeses que tampoc es relacionen. La
quantitat ressenyada és només per a despeses dels "reyezuelos"
espanyols, i sinó continuen llegint.
L'article 65.2 de la constitució dels espanyols diu... "que el rei
podrà disposar lliurement de la quantitat assignada en els
pressuposts generals de l'estat per a "el sosteniment de la seua
família i sa Casa". Per a l'any 2003, la Casa REIAL disposarà de més
de set milions d'euros (1.202 milions de pessetes) per a cobrir les
seues despeses, encara que en aqueixa quantitat no s'inclouen, per
exemple, el manteniment i restauració d'edificis reials o els costs
derivats de la posada al punt del iot Fortuna, o, en fi, per a altres
partides abonades per distints Ministeris.

En els Pressuposts de l'estat espanyol, aprovats pel Congrés d'aqueix
país i el debat contínua dels quals al Senat, no es detalla, no
obstant, que emprarà el rei espanyol la partida assignada per al
sosteniment de la seua família i sa Casa. És un dels secrets millor
guardats de la "corona": el Govern no facilita el desglossament de
les partides al·legant raons de seguretat. Només se sap que des de
1995, la partida assignada a cobrir les despeses dels monarques ha
augmentat en un milió i mig d'euros (sobre 250 milions de pessetes).

Per examinar els últims sis anys, en 1997se li van assignar als borbó
5.944.009,71 euros (989 milions de pessetes); en 1998, van ser
6.154.363,95 (1.024 milions de pessetes); en 1999, la partida va
ascendir a 6.388.758,67 (1.063 milions de pessetes); en 2000 va ser
de 6.514.971,21 (1.084 milions de pessetes); en 2001 va ser de
6.744.050 euros (1.222 milions de pessetes); en 2002 va aconseguir la
xifra de 6.980.090 euros (1.162 milions de pessetes), i, finalment,
per a aquest anys 2003 la "casa reial" té pressupostada una partida
de 7.224.390 euros (1.202 milions de pessetes).
A nivell patrimonial declarat, a nom del rei espanyol només figura
una propietat que diuen va ser heretada del seu avi.
En els pressuposts generals d'aqueix país no es desglossa la partida
de despeses dels esmentats 7,2 milions d'euros. Del poc que es coneix
se sap que el rei espanyol ha de sufragar els costs de "una casa" que
compta amb una plantilla de cent funcionaris distribuïts en deu
departaments: direcció de la casa reial, secretaria general, per
descomptat el quart militar, protocol, premsa, gabinet de coordinació
i intendència i comunicacions, a més de les respectives secretaries
de la reina i dels tarats jóvens dels fills d'aquests.
Infructuosos han sigut els intents per conèixer com es distribueix
tremenda despesa i l'única cosa que hem pogut esbrinar de fonts
governamentals d'aqueix país és que "llevat que es modifique la
constitució, serà molt difícil saber com reparteix el rei el seu
pressupost. Pot disposar lliurement d'aqueixos diners".
El que sí que sabem és que en les quantitats assignades en els
pressuposts no s'inclouen, per exemple, ni l'cuidat i restauració
dels distints edificis utilitzats pel rei o la seua família, com el
Palau de Marivent, en Palma de Mallorca, les despeses del qual corren
a càrrec del pressupost del Patrimoni de l'Estat, ni tampoc els costs
que ocasionen l'ús i gaudi del iot Fortuna.
El que sí que vam esbrinar és que el rei espanyol suposadament ha de
pagar amb el seu "sou" el cost dels vehicles, amb els seus
corresponents xofers, que formen part de la flota del Parc Mòbil
Ministerial (PMM) assignat al Palau de la Sarsuela. Segons consta en
la memòria del Parc Mòbil, la Casa REIAL disposa d'una flota total de
70 vehicles. En 1996 aquest organisme va procedir a la renovació
d'aquells cotxes que tinguessen una antiguitat superior als cinc anys
i que "presentaven un elevat percentatge de quilometratge
recorregut". Igual que qualsevol altre ciutadà d'aqueix país.

També hem pogut saber no sense dificultats, que la casa reial
espanyola va ser la institució que, al llarg de 1994, va gastar més
gasolina a càrrec del Parc Mòbil: gairebé 175.000 euros (uns 29
milions de pessetes) en combustible, la qual cosa llança una mitjana
d'uns 462 euros (sobre les 77.000 pessetes diàries). En aquesta
partida no s'inclou la despesa que, en gasoil, es va facturar per
l'ús del iot Fortuna. El consum de carburants no es va incloure en
els Pressuposts de l'Estat com partida destinada a la Casa REIAL,
sinó que va ser abonada directament pel Ministeri d'Economia i
Hisenda, de qui depèn el Parc Mòbil.
Segons les informacions que hem pogut demanar, en 1994 la casa reial
espanyola tenia al seu servei 65 conductors i altres vuit
treballadors destinats a distintes funcions i es va situar en el
número 1 del rànquing d'organismes i institucions que més gastaven en
gasolina. Immediatament després es trobava Presidència del Govern,
amb una despesa total de 102.000 euros (sobre els 17 milions de
pessetes). Aquestes dades, no obstant, van ser suprimits en les
memòries d'aquest organisme a partir de 1995.
El "patrimoni" personal del rei espanyol
Com dèiem abans, a nom del rei espanyol només figura al seu nom una
propietat, que al seu torn pareix està compartida amb les germanes
d'aquest i que suposadament va heretar. La propietat en qüestió és un
luxós xalet ubicat en la madrilenya i elitista urbanització de Puerta
de Hierro.
Segons figura en el Registre de la Propietat, va ser l'únic bé
immoble que el pare del rei espanyol va deixar a aquest en un
testament que incloïa, a més, un edifici, siti en el madrileny carrer
de Gran Via, destinat al lloguer d'oficines i locals comercials; un
apartament en Estoril (Portugal) i una quantitat de 36.000 euros,
dipositada en un compte en un banc ubicat fora d'aqueix país.

Segons hem pogut saber, l'apartament d'Estoril va ser venut, però no
se sap en quant. Pel que es refereix als 36.000 euros dipositats en
el compte bancari fora d'aqueix país, el seu saldo es va liquidar en
un fugaç viatge del rei espanyol, el fill d'aquest i un cert comte
dels Gaitanes, uns dels marmessors testamentaris del pare del rei
espanyol.
Altres esbrinaments que hem realitzat ens parlen que el pare del rei
espanyol, en la clàusula novena del seu testament, va establir que a
la seua mort "els fons d'aquella compte passarien al cridat al seu
dia a ocupar la Direcció de la Casa REIAL i, per tant, el tron
d'Espanya". El problema va sorgir quan, després de la mort d'aquest,
Joan Carles I no era llavors "el cridat a ocupar el tron d'Espanya",
ja que ja era rei, sinó el seu fill, el príncep Felipe, que s'havia
convertit, per tant, en el successor a la Corona, per la qual cosa
Juan Carlos no podia cobrar aquells diners, ja que no complia ja el
requisit d'hereu a la Corona. Va ser per aquesta raó per la qual, per
a poder apoderar-se d'aqueixos diners va necessitar la signatura del
seu fill Felipe.

A pesar de tot allò que s'ha exposat sobre el patrimoni del rei
espanyol, encara figuren a nom del pare d'aquest propietats inscrites
en els termes municipals d'Aranjuez i Segòvia; una finca sítia en el
terme de Sant Ildefons (Segòvia); el Palau de Valsain, i un altre
tros de terra de 159 metres quadrats als terrenys del Palau de
Riofrío, en el terme municipal de La Llosa (Segòvia).
  Dels ingressos del rei espanyol per participacions en empreses
privades vinculades al petroli i l'energia elèctrica, inversions en
borses d'altres països, negocis a mitges amb magnats saudíes i nord-
americans que fins i tot podrien estar vinculats amb el tràfic
d'armes no se sap res.
  Dels maneigs de la reina espanyola amb les seues "fundacions" i la
resta de parafernàlia tampoc no hem pogut esbrinar res, està tot molt
ben organitzat perquè siga del tot impossible poder indagar més sense
alçar sospites i dels negocis i inversions dels fills dels reis
espanyols l'única cosa que hem pogut esbrinar és que Felipe té algun
tipus de participació en empreses constructores que han realitzat
importants injeccions de diners per a l'adquisició de solars en
diferents zones de la capital espanyola, principalment, que dins de
poc es convertiran en zones d'alt standing.
  Dels centenars de milions que van ser desviats dels "Fons Reservats"
del ministeri de l'interior espanyol per a la "casa reial" poc se sap
fins al moment.
De l'únic baró dels seus fills, Felipe de Borbó, tot se cenyeix a la
rumorologia de la premsa, majorment del cor, que no es cansa
d'exposar i promocionar al "solter d'or" de la corona espanyola. La
seua solteria es justifica contínuament adaptant-lo amb una i una
altra –suposada- núvia, sense que cap d'elles arribe a quallar.
Encara que el fet puga semblar dins de l'ètica lògica imposada per
l'estatus de la reialesa, quan observem que totes les parelles que se
li associen "oficialment" no són de sang reial, s'ha arribat a
comentar des de mitjans d'informació alternatius que les seues
relacions són programades des de la pròpia Casa REIAL, per a emmudir
rumors sobre la seua homosexualitat. El fet és que en aquest país
tenim constància que diversos membres de la guàrdia reial, que tenien
la seua mateixa edat, es van veure involucrats en una baralla i van
ser expulsats del club privat gai "Lepanto", al Port de la Cruz,
durant la seua visita a Tenerife a principis dels 90.
Va ser la mateixa premsa que citàvem abans la que va descobrir també
que la seua relació amb Eva Sannum va començar mitjançant contracte,
exercint aquesta com a acompanyant de l'agència de models Magic per a
Felipe. La veritat és que la dita agència, que en 1997 va passar a
anomenar-se Fashion Traffic (amb distint domicili social, però el
mateix telèfon) és de Carlos Mundy, amic íntim de Felipe i la seua
germana Elena. Destacar que la model sol viatjar acompanyada d'amics
íntims, i ningú tan sols ha arribat a insinuar gelosia per part del
seu suposat "solter d'or reial".
El fet és que els últims rumors situen al princepet emparellat amb
una altra model de Fashion Traffic, en semblar de la mateixa
nacionalitat que Sannum i el mateix patró físic.
Entre tant, i basant-nos en les últimes declaracions del primogènit
durant el seu recent aniversari (30 de Gener) quan es refereix
que "Em casaré amb una persona de què em senta enamorat", apostem per
una "sortida de l'armari" de les monarquies clàssiques o un suïcidi
literal d'aquest jove, que va tenir la desgràcia de veure's embolicat
en l'embolic monàrquic que va truncar per a sempre la seua vida
sexual.

NOTA: Aquestes informacions les ha anat treient l'AKN de distints
mitjans de comunicació espanyols i d'altres països així com del
butlletí oficial d'aqueix país i de diferents organismes.
Sabem que no és tota la informació que es podria recopilar a aquest
respecte però és el que hem pogut accedir amb els nostres mitjans, i
l'exposem aquí per a general coneixement, perquè entre altres, els
habitants d'aqueix país i de les colònies desconeixen perquè vies es
recapta els diners per a l'absurd sosteniment d'una figura com és la
d'un rei.

[Tret de Vilaweb]
Barcelona farà un Fòrum Social del Mediterrani http://www.fsmed.info/
com el de Porto Alegre  Una de les decisions que s'han adoptat en el
darrer Fòrum Social Mundial (FSM) de la ciutat brasilera de Porto
Alegre ha estat 'internacionalitzar' el procés que s'està duent a la
capital de Rio Grande do Sul 'per fer arribar al màxim de territoris
possibles la lluita contra la globalització neoliberal' a través de
la creació de fòrums regionals i temàtics. És a partir d'aquesta
decisió que s'ha presentat aquesta setmana el Fòrum Social Mediterrani
(FSMed), que s'organitzarà a Barcelona el març de 2004. La iniciativa
barcelonina, impulsada per un centenar d'organitzacions i col·lectius
del país, ha rebut el vist-i-plau del consell internacional de l'FSM,
i té la intenció de 'crear un espai d'encontre i diàleg que pugui
afavorir l'intercanvi d'iniciatives i la creació d'alternatives als
efectes de la globalització neoliberal'. Els continguts del Fòrum
Social Mediterrani, elaborats de manera 'participativa, oberta i
assembleària', es basaran en eixos temàtics com el diàleg
intercultural, migracions, conflictes, militarisme i pau,
desenvolupament i drets econòmics i socials, i sostenbilitat
ambiental.
----------

Dissabte passat s'ha celebrat a Crevillent la concentració de
germanor per la solidaritat entre pobles, races i cultures.
Els assistents han demostrat que la convivència i la normalitat és
possible i han assenyalat la intransigència, el racisme i el
belicisme com les ideologies a combatre.

Us adjunte la benvinguda i el manifest que s'han llegit a l'acte.

Salut i solidaritat.

J.Julià

------------------------
PRESENTACIÓ I BENVINGUDA:

BON DIA ALS DEFENSORS DE LA PAU!
BON DIA A LES DEFENSORES DE LA SOLIDARITAT ENTRE LES PERSONES!
BON DIA ALS DEFENSORS I DEFENSORES DE LA JUSTÍCIA I LA LLIBERTAT!

BON DIA I BENVINGUTS SIGUEU  TOTS VOSALTRES QUE HEU VINGUT DESAFIANT
EL VENT QUE ENS ACOMPANYA, NO SOLS EL CLIMATOLÒGIC, SINÓ EL DE LA
INCOMPRENSIÓ, LA INTOLERÀNCIA, L'EXPLOTACIÓ  DE LES PERSONES I EL
MEDI NATURAL PELS QUI DETENTEN ELS PODERS ECONÒMICS.

GRÀCIES PER VENIR, I  PER OPOSAR A AQUELL VENT , EL NOSTRE VENT: EL
VENT DEL POBLE.

A CONTINUACIÓ BEGONYA I JORDI DONARAN LECTURA AL MANIFEST UNITARI
ELABORAT PER LES PERSONES I GRUPS QUE CONSTITUEIXEN LA PLATAFORMA PER
LA SOLIDARITAT ENTRE POBLES, RACES I CULTURES DE CREVILLENT


CREVILLENT (EL BAIX VINALOPÓ). 1 DE FEBRER DE 2003
CONCENTRACIÓ-ACTE DE GERMANOR

MANIFEST

Companyes i companys, ciutadanes i ciutadans de Crevillent, som aquí
per donar un testimoni. Hem vingut per demostrar que el nostre poble
és capaç de mobilitzar-se per la solidaritat i la convivència
pacífica entre els diferents pobles, races i cultures.
Aquest acte és també la resposta cívica a l'intent d'un partit
d'extrema dreta de fomentar l'odi, l'enfrontament i la persecució
contra els immigrants. Un partit, l'ideari del qual, s'inspira en els
foscos anys del franquisme i en l'irracional sentiment racista.

Ara i aquí declarem que "MAI MÉS" la llavor del feixisme, el nazisme
i el racisme en qualsevol de les formes en que es disfresse,
germinarà al nostre poble. No estem disposats a que se'ns manipule i
se'ns enfronte contra uns sers humans que a la seua immensa majoria
han vingut  a treballar, a crear riquesa i a contribuir com qualsevol
de nosaltres al progrés general.

Als immigrants, que amb dolor han deixat les seues famílies, pàtries,
terres, pobles. A aquells que soporten els treballs més durs i pitjor
pagats, aquells que amb freqüència cauen sota el control
d'empressaris sense escrúpols que els exploten, els menyspreen i els
fan sentir por d'estar aquí, por de viure, por de treballar. Els
podem repetir les paraules que Rafael Alberti va dedicar a les
Brigades Internacionals: "Venís desde muy lejos, mas ésta lejanía, no
es para vuestra sangre que clama sin fronteras".

Per a nosaltres, la solidaritat entre pobles, cultures i races és més
que paraules, més que frases que amaguen la falsa caritat que llava
consciències. Representa la unió en la lluita per la millora de les
condicions de vida de tots, ells i nosaltres, perquè tots som poble.
Un poble construït sobre la base del treball, la suor, l'esforç i el
sacrifici.

A nosaltres, crevillentines i crevillentins, ens ha tocat la
responsabilitat de donar un pas endavant per a frenar el feixisme i
tot allò que represente la negació de la llibertat i la igualtat
entre els sers humans.
Nosaltres formem part d'un poble clarament definit per la seua
llengua i cultura, estabert a un territori determinat i format
després de segles d'història. Però aquestes característiques no són
sinó el fruit de la barreja entre diferents pobles i cultures també
diferents. És per això que negar-nos a enriquir el nostre bagatge
cultural amb l'aportació que poden fer-nos altres sers humans amb
també llargs segles d'història, és negar la nostra pròpia essència i
les arrels de la pròpia cultura.
Ara i aquí declarem que l'internacionalisme, la solidaritat, la
comprensió i l'intercanvi cultural entre pobles diferents, assenten
els pilars per a la construcció d'un món en pau que treballe per la
justícia i la igualtat social.

I si parlem de la pau entre els pobles, no podem defugir de denunciar
cap a on ens volen conduir els poders econòmics del planeta. Ja sonen
els tambors de guerra contra el poble d'Irak, al que es comdemna a la
mort i la destrucció per tenir la doble desgràcia de ser governat per
un cacic i per tenir petroli al seu subsòl. I aquests poders fàctics
no dubten en presentar-se com a demócrates i defensors de la pau,
quan tots sabem que aquests no han dubtat en donar suport a regímens
sanguinaris i dictatorials quan han servit els seus interessos.

Denunciem també l'imperialisme nordamericà i als seus acòlits
europeus, com l'espanyol, que intenten convéncer-nos que la invasió i
atac a Irak ens lliurarà d'un futur apocalíptic. Quan ha importat als
imperialismes els drets humans? Quan els ha importat la fam i misèria
de la major part del planeta? Quan els ha importat la sobreexplotació
i saqueig dels recursos naturals? Quan les consideracions morals?

Nosaltres estem convençuts que hi ha alternatives, sabem que un altre
món és possible i assumim i fem nostres les propostes realitzades des
del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Ciutadanes i ciutadans de Crevillent, la denúncia que ara fem del
racisme i el feixisme en el nostre poble, està intimament lligada a
altres veus que en altres llocs clamen contra  la guerra, contra
l'opressió d'unes persones per altres, contra la destrucció de la
natura,...

A partir d'ara, cadascú de nosaltres ens hem de convertir en
transmissors i transmissores d'aquest missatge de lluita contra la
intolerància i per la Solidaritat i l'Enteniment entre Pobles, Races
i Cultures.

Endavant amigues i amics: EL FUTUR ÉS NOSTRE, QUE NO ENS EL FURTEN.

Plataforma per la Solidaritat entre Pobles, Races i Cultures.
Crevillent

Paterna (L'Horta).
Estimats amics us enviem, com a adjunt, les paraules que han donat
tancament a la Concentració Contra la Guerra a Iraq que s'ha celebrat
avui diumenge a Paterna ( València).

La concentració estava convocada per la Plataforma Ciutadana de
Paterna contra la Guerra a Iraq formada per diversos col·lectius
socials, ciutadans i polítics de Paterna.

A l'acte han acudit mes de 200 persones i ha estat presidit per una
pancarta unitària contra la Guerra. Al costat del parlament que us
vam enviar s'ha donat lectura al Manifest de la Plataforma i a la
declaració aprovada per l'ultim ple de l'ajuntament de Paterna
declarant la nostra ciutat municipi contra la Guerra a Iraq.

En una mesa s'han recollit desenes de signatures, que se sumen a les
centenars ja recollides, que s'entreguessen proximament al Consolat
dels Estats Units. Musica contra la guerra, dolçaines i tabalets, i
un ambient reinvindicatiu i d'esperança han estat presents durant tot
l'acte.

La Plataforma Ciutadana de Paterna contra la Guerra a Iraq vos
agraeix a totes les persones , col·lectius , organitzacions i mitjans
de comunicació vostra presència en la concentració.

Plataforma Ciutadana de Paterna Contra la Guerra a Iraq

LECTURA PER A INICIAR
BENVINGUDES TOTA I TOTS
BENVINGUDES TOTES LES PERSONES DE PATERNA I D'ALTRES LLOCS QUE CONTRA
LA GUERRA A IRAQ I EN DEFENSA DE LA PAU SOU AVUI I ACÍ CIUTADANES
D'UN MUNICIPI QUE ES DECLARA MUNICIPI CONTRA LA GUERRA.
Aquesta Concentració ciutadana vols ser una manifestació cívica del
poble de Paterna. Tant de bo que la nostra veu i la nostra paraula
servisquen per a silenciar els tambors de guerra, injustícia , dolor
i mort que el govern dels Estats Units i alguns dels seus governs
colonials a Europa fan sonar en el món.
Sorolls, no música, de sabres i míssils, ombres de bombes que mai
poden ser ni seran intel·ligents. Olor de petroli que els mercaders
converteixen en sang. Olor de poder i dominació a canvi de vides
humanes. Olor d'imperi que xafa els drets.
La Plataforma Ciutadana de Paterna contra la Guerra a Iraq, que ha
convocat aquesta concentració, aquesta formada per dones i homes de
Paterna, per col·lectius socials i partits polítics de Paterna de
molt divers signe cultural i polític.
No obstant a totes i a tots ens uneix la convicció que no és possible
callar ni mirar cap a un altre costat quan en nom de la paraula
llibertat es planeja una guerra injusta i innecessària.
Les paraules de guerra del President dels Estats Units Georges Bus i
dels qui als seus desigs se sotmeten oculten la veritat dels seus
interessos i pretenen convertir-nos a nosaltres els ciutadans del món
en mercenaris inconscients i enganyats d'una agressió militar contra
iraq que res té de croada i tot de cruel guerra de pirates i corsaris
a la recerca d'un botí anomenat petroli i poder. Una marea negra que
inunda les platges de l'esperança dels Pobles en un món mes just i
menys violent..
Perquè la Guerra contra Iraq només interessa als governs governats
per les multinacionals del petroli i les armes, als governs que es
donen a si mateixos el dret de ser amos i senyors del món.
La Plataforma Ciutadana de Paterna contra la Guerra a Iraq ve
treballant des de fa mes d'un mes per a evitar que aquest cruel
engany es convertisca en una cruel guerra. Hem estat als carrers i
places de Paterna dient NO a la Guerra, hem traslladat a l'Ajuntament
aquest desig de justícia i de Paz i seguirem fent-lo.
A continuació donarem lectura al Manifest de la Plataforma Cívica de
Paterna a a la Declaració aprovada per l'Ajuntament declarant la
nostra ciutat MUNICIPI CONTRA LA GUERRA.

LECTURA PER A ACABAR, MILLOR DIT PER A CONTINUAR
Paterna s'ha alçat en peu de Paz i Dignitat. Anem a continuar
defensant la Paz fins que la Paz de la Justícia i els Drets, no la
Paz del silenci i la submissió, il·lumine el futur, és a dir
il·lumine el present.
El pròxim dia 15 de febrer en centenars de ciutats de tot Europa se
celebressen grans manifestacions contra la Guerra a Iraq..
A València gairebé cent col·lectius socials i polítics ens criden a
manifestar el nostre desacord amb la Guerra a Iraq i la nostra
negativa a què Espanya participe en aquesta Guerra. La manifestació
partirà a les des de la Plaça de Sant Agustí. Tan debó siguem
centenars de ciutadans de Paterna els qui estiguem allí també.
El dimarts dia 4 a l'aula Magna de la Universitat de València, c/ de
la Nau, a les 19.00 es realitzarà una Conferència a càrrec de
Fernando Valderrama , ex-ambaixador d'Espanya a Iraq que va dimitir
del seu càrrec pels seus desacords amb les política bel·licista del
govern espanyol.
La Plataforma ciutadana de Paterna contra la Guerra a Iraq us demana
a totes i a tots que seguim en peu de Paz i Dignitat, que no creguem
que aquest acte és prou, que no tornem a tancar-nos en el desanime ,
que ja mai mes pensem que no es pot fer res.. Ser dignes i
conscients, ser actius en la lluita pel món que volem deixar als que
vénen darrere de nosaltres és el mas bell que podem fer.

[Notícia de Gara traduïda al català per ANNA]
Impulsen una nova oferta política que tindrà com referent
l'autodeterminació
Un canvi polític
Els signants del manifest consideren que euskal herria «no està
condemnada a seguir dividida» i que és possible «construir el futur
que somia la ciutadania basca»

Cent representants polítics, sindicals, del món de la cultura i
l'educació han subscrit un document, baix l'epígraf «Som molts, unim-
nos!», que es va presentar ahir com el preàmbul de la «nova oferta
política» que es donarà a conèixer el pròxim 15 de febrer a la
capital de Nafarroa. En aquest manifest s'advoca per dinamitzar
un «canvi polític» que tinga com a base l'autodeterminació d'Euskal
Herria, des del convenciment que, precisament, aqueix
dret «facilitarà la resolució del conflicte polític i l'èxit d'una
pau duradora».

DONOSTIA
Amb el compromís de «fer realitat» una nova «oferta política» que
tinga com a referència el dret de tots els ciutadans d'Euskal Herria
a «construir lliurement i en pau nostre futur», ahir es van donar
cita en DONOSTIA gran part dels cent signants d'un manifest
encapçalament pel lema «Som molts, unim-nos!».
En el document ­que es recull íntegrament en euskara en la pàgina
següent­ es destaca que la majoria social d'Euskal Herria reclama
un «canvi polític» basat en l'autodeterminació, ja que «aquest dret
facilitarà la resolució del conflicte polític i l'èxit d'una pau
duradora».
Entre els promotors d'aquesta iniciativa, que es concretarà en la
cita del pròxim dia 15, es troben moltes cares conegudes, procedents
de distints àmbits. Al Costat de mahaikides de la suspesa Batasuna
com Arnau Otegi, Karmele Aierbe, Pernando Barrina i Xabi Larralde, es
troben dirigents històrics de l'esquerra abertzale com Tasio Erkizia,
José Luis Elkoro i Txomin Ziluaga.
El món sindical també aporta noms destacats, entre ells es troben els
del secretari general de LAB, Rafa Díez; l'exsecretari general d'ELA
Alfonso Etxeberria; Maite Aristegi i Marije Insausti, d'EHNE; Esteban
Murumendiaraz, de Hiru; i Jon Fano, d'ESK.
També subscriuen la crida un bona nombre d'electes independentistes ­
entre ells la parlamentària Araitz Zubimendi, l'alcalde d'Elorrio,
Niko Morè, i l'edil bilbaïna Arantxa Urkaregi­, així com la periodista
i impulsora de Gernika Deialdia Amparo Lasheras, la representant de
Segi Emile Laplacette i Xanti Iparragirre, un dels exiliats polítics
que ha tornat recentment al seu poble.
El llistat inclou, a més, a un nombrós grup de persones relacionades
amb la cultura i l'espectacle: des dels bertsolaris Xabier Silbeira,
Xabier Amuriza i Amets Arzallus fins als cantants Evaristo i
Esparver, passant per l'actor Ramon Agirre, Txan Magoa i Joxe Marí
Agirretxe, Porrotx.
El manifest va ser llegit en euskara, castellà i francès per Begoña
Zabala ­militant internacionalista i feminista­, Goio Acer ­ex president
de la Federació de Surf d'Euskal Herria­ i Arantxa Hirigoien ­filóloga
i expresentadora d'ETB­, sense més presentació que unes paraules que
va pronunciar aquesta última per a anunciar una nova cita per al
pròxim dia 15 a la capital navarresa.
El manifest comença al·ludint a la història d'Euskal Herria per a
assenyalar que aquesta ha quedat conformada per «passatges en què
s'entremescla la vocació de seguir existint d'aquest poble i els
intents d'avortar la voluntat de les seues gents», i subratllar que
l'euskara és el «fil conductor» de la cultura pròpia i «la major
aportació que podem fer al planeta».
Precisament, es porta a col·lació el lema «un altre món és possible»
per a comentar que «resulta impossible imaginar un món nou que, en
aquest arrancada de segle, seguisca silenciant la veu d'Euskal
Herria», és a dir, «el dret a actuar com a poble i, al costat del
resta de les nacions, construir aqueix món nou i més just».
Aqueix plantejament es reforça en afirmar que els ciutadans bascs no
estan «condemnats a viure davall el domini de França i Espanya», com
Euskal Herria «tampoc està condemnada a seguir dividida».
«Enfront dels qui, fins i tot reclamant en el seu discurs el 'zazpiak
bat', només es plantegen optimar els marcs que divideixen al nostre
país, diem que Euskal Herria té dret a l'autodeterminació»,
s'incideix en el document, abans de passar a concretar quin és
el «canvi polític» que es reclama a través de les seues línies.
«El nostre país reclama la pau i la llibertat. I, encara que sofreix
avui una vulneració general de drets individuals i col·lectius, té
una oportunitat immillorable per a guanyar un futur de pau i
llibertat». A aquesta reflexió se suma la convicció en què «mils i
milers de bascs i basques han interioritzat ja aqueix missatge i
demostren cada dia, en els diferents àmbits i sectors del país, el
seu compromís amb el reconeixement de tots els drets».
Aquesta anàlisi i els plantejaments realitzats de cara al futur s'han
plantejat, segons va comentar Arantxa Hirigoien, des d'una
perspectiva abertzale i d'esquerres i tenint en compte una situació
com la que es viu actualment en Euskal Herria, que va definir
com «difícil però al mateix temps esperançadora».

[Una, mil, multitud, de Mary Kelly's al món. ANNA]

Mary Kelly, mare i activista de 50 anys, es va servir d'un xicotet
martell per a posar a l'avió fora de joc.

Fantàstiques notícies: Mary Kelly, del Campament de Paz de Shannon,
entra al recinte aeroportuari el dimecres matí i causa danys estimats
en 500.000 euros amb un martell a un avió de guerra nord-americà.

Mary Kelly, l'activista que l'any passat arriscà la seua vida per a
portar ajuda mèdica als Palestins atrapats en l'assalt a la Basílica
de la Natividad en Bethlehem, i a qui probablement coneixeran per
l'Atlantis Community, va ser arrestada aquest matí a l'aeroport
irlandès de Shannon per causar considerables danys a un un avió
militar de l'exèrcit yankee amb un xicotet martell.

La policia irlandesa (Gardai) està investigant el dany causat al
Boeing 737 C40 pertanyent a la 59é Esquadró de Flota Logística.

Estimen que el dany sofrit pel morro, rodes, hidràulics i complex
elèctric de l'aparell ascendeix a mes de 500.000 euros, encara que
temen que la xifra pogués ser major.

Aquest tipus d'avions és utilitzat per a transportar tropes,
armament, munició i explosius a Orient Mitjà. Encara que aquest en
qüestió sembla que no anirà a cap lloc de moment...

La dona de 50 anys va comparèixer al Jutjat de Killaloe District
aquesta vesprada acusada de causar danys a l'avió nord-americà. Se la
va acusar de causar danys a un avió 737 de la marina nord-americà
sense una excusa legal.

El Jutjat va escoltar per part de la defensa de Mary que ella havia
actuat amb una excusa molt legal. Mary va ser retinguda en custòdia
baix fiança de 5,000 euros. Li la va ordenar abandonar el comtat de
County Clare immediatament, renunciar al seu passaport i firmar tres
vegades per setmana en la comissària de Skibbereen. Ella es va negar
a firmar la fiança i va ser retinguda fins a comparèixer al Jutjat
del Districte de Tolisca el 5 de Febrer.

En aquests moments es troba a la Presó de Limmerick, però li poden
enviar una carta mostrant el seu suport a:

Mary Kelly
19, Inis Ealga
Shannon
Co. Clare
Irelan
Tel: 353 (0) 61-365871

O enviar un e-mail a: shannonpeacecamp@...

Per a més informació: www.shannonpeacecamp.org

[Traduïda al català per ANNA notícies]
(reexpedeix-la, que circule per tot el món)

CARTA A BUSH DE GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Article de Gabriel García Márquez sobre l'11 de setembre:

Com se sent? Com se sent veure que l'horror esclata en el teu pati i
no en el living del veí? Com se sent la por estrenyent el teu pit, el
pànic que provoquen el soroll ensordidor, les flames sense control,
els edificis que s'ensorren, aqueixa terrible olor que es fica fins
al fons als pulmons, els ulls dels innocents que caminen coberts de
sang i pols?

Com es viu per un dia en la teua pròpia casa la incertesa del que va
a passar? Com s'ix de l'estat de xoc? En estat de xoc caminaven el 6
d'agost de 1945 els sobrevivents de Hiroshima. Res quedava en peu a
la ciutat després que l'artiller nord-americà de l'Enola Gai deixés
caure la bomba. En pocs segons havien mort 80.000 homes dones i
xiquets. Altres 250.000 moririen en els anys següents a causa de les
radiacions. Però aqueixa era una guerra llunyana i ni tan sols
existia la televisió.

Com se sent avui l'horror quan les terribles imatges de la televisió
et diuen que el que ocorre el fatídic 11 de setembre no va passar en
una terra llunyana sinó en la teua pròpia pàtria? Un altre 11 de
setembre, però de 28 anys arrere, havia mort un president de nom
Salvador Allende resistint un cop d'Estat que els teus governants
havien planejat. També van ser temps d'horror, però això passava molt
lluny de la teua frontera, en una ignota republiqueta sud-americana.
Les republiquetes estaven en el teu pati posterior i mai te vas
preocupar molt quan els teus marines eixien a sang i foc a imposar
els seus punts de vista.

Sabies que entre 1824 i 1994 el teu país va portar a terme 73
invasions a països d'Amèrica Llatina? Les víctimes van ser Puerto
Rico, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Haití, Colòmbia, Cuba, Hondures,
República Dominicana, Illes Verges, El Salvador, Guatemala i Granada.

Fa gairebé un segle que els teus governants estan en guerra. Des del
començament del segle XX, gairebé no va haver-hi una guerra en el món
en què la gent del teu Pentàgon no hagués participat. Clar, les
bombes sempre van explotar fora del teu territori, amb excepció de
Pearl Harbor quan l'aviació japonesa va bombardejar la Setena Flota
en 1941. Però sempre l'horror va estar lluny.

Quan les Torres Bessones es van venir baix al mig de la pols, quan
vas veure les imatges per televisió o vas escoltar els crits perquè
estaves aqueix matí en Manhattan, vas pensar per un segon en el que
van sentir els llauradors de Vietnam durant molts anys? En Manhattan,
la gent queia des de les altures dels gratacels com a tràgics
titelles. A Vietnam, la gent donava alarits perquè el napalm seguia
cremant la carn per molt de temps i la mort era espantosa, tant com
les dels qui queien en un bot desesperat al buit.

La teua aviació no va deixar una fàbrica en peu ni un pont sense
destruir a Iugoslàvia. A Iraq van ser 500.000 els morts. Mig milió
d'ànimes es va emportar l'Operació Tempestat del Desert...Quanta gent
dessagnada en llocs tan exòtics i llunyans com Vietnam, Iraq, Iran,
Afganistan, Líbia, Angola, Somàlia, Congo, Nicaragua, Dominicana,
Cambotja, Iugoslàvia, Sudan, i una llista interminable? En tots
aqueixos llocs els projectils havien sigut fabricats en factories del
teu país, i eren apuntats pels teus xicots, per gent pagada pel teu
Departament d'Estat, i només per a que tu poguesses seguir gaudint de
la forma de vida americana.

Fa gairebé un segle que el teu país està en guerra amb tot el món.
Curiosament, els teus governants llancen els genets de l'Apocalipsi
en nom de la llibertat i de la democràcia. Però has de saber que per
a molts pobles del món (en aquest planeta on cada dia moren 24.000
pobladors per fam o malalties curables), Estats Units no representa
la llibertat, sinó un enemic llunyà i terrible que només sembra
guerra, fam, por i destrucció. Sempre han sigut conflictes bèl·lics
llunyans per a tu, però per als qui viuen allà és una dolorosa
realitat pròxima, una guerra on els edificis es desplomen davall les
bombes i on aqueixa gent troba una mort horrible. I les víctimes han
sigut, en el 90 per cent, civils, dones, ancians, xiquets efectes
col·laterals.

Què se sent quan l'horror colpeja a la teua porta encara que siga per
un sols dia? Què es pensa quan les víctimes a Nova York són
secretàries, operadors de borsa o empleats de neteja que pagaven
puntualment els seus imposts i mai van matar una mosca?

Com se sent la por? Com se sent, ianqui, saber que la llarga guerra
finalment l'11 de setembre va arribar a ta casa?

Gabriel García Márquez

(INICIAT PEL PROFESSOR:
Dr. Juan-Alberto Kurz
Professor Titular de la Universitat de València
Salamanca 49 -8 46005 València (Espanya)
Tel. (34) (9)6 395 88 72 E-mail: Kurz@uv.és )

Els sindicats ANPE, CSI-CSIF, F.E.CC.OO.PV, FETE-UGT-PV i STEPV-IV ha
fet públic el calendari de mobilitzacions unitàries.
Els sindicats han convocat una jornada de vaga general a secundària
per al 27 de febrer.

Els sindicats ANPE, CSI-CSIF, F.E.CC.OO.PV, FETE-UGT-PV i STEPV-Iv
han anunciat, en roda de premsa, el calendari de mobilitzacions per a
tot el mes de febrer.
El sindicats demanen la paralització del procés d'adscripció del
professorat de secundària per considerar que aquest suposa la
destrucció de llocs de treball al Instituts, l'incompliment de
l'acord de plantilles de secundària, un atac a l'ensenyament públic i
la mobilitat del professorat fora de la seua localitat de destinació.
Els sindicats han demanat una reunió amb el conseller Manuel Tarancón
per desbloquejar la situació. En eixe sentit, li van demanar una
entrevista el passat 21 de gener i encara no han rebut cap resposta.
En la roda de premsa estaven presents Manuel Millán del sindicat
ANPE, Beatriz Rabsa de CSI-CSIF, Manuel Picó de la Federació
d'Ensenyament de CCOO-PV, Miguel Asensio de la FETE-UGT-PV i Vicent
Maurí de l'STEPV-Iv.  Per a aquests representants sindicals la
situació actual està motivada per l'incompliment de l'acord de
plantilles de secundària signat pel propi conseller Manuel Tarancón
l'any 1999. Front a aquesta actuació han dissenyat un calendari de
mobilitzacions durant tot el mes de febrer que tindrà el punt àgild
en la convocatòria de vaga del 27 de febrer. Els sindicats esperen
una participació massiva dels 18.000 professors i professores de
secundària. També han anunciat que traslladaran aquesta problemàtica
als partits polítics (ja s'han concretar reunions amb el PP, PSPV-
PSOE, EUPV, BNV i EV per a la propera setmana), a la Comunitat
Educativa i al conjunt de la societat valenciana, en considerar que a
més de ser un problema laboral, la reconversió de secundària, també
hi és un problema social que afecta al servei públic educatiu.

València, 31 de gener de 2003.

Calendari de mobilitzacions unitàries

Setmana del 3 al 7 de febrer
Dilluns 3: Concentració de delegats i delegades en les Direccions
Territorials d'Alacant i Castelló i en la Conselleria de Cultura i
Educació a València. 18 hores
Dimecres 5: Reunió de la Plataforma per l'Ensenyament Públic para
aprovar accions de tota la Comunitat Escolar.

Durant tota la setmana:
Arreplegada d'adhesions de Claustres a les propostes sindicals.
Publicació d'anuncis en premsa dels acords dels Claustres.
Entrevistes amb els grups parlamentaris i partits polítics.

Setmana del 10 al 14 de Febrer
Dilluns 10: Concentració de professorat a les Direccions Territorials
de Castelló i d'Alacant i al Palau de la Generalitat a València
(Plaça de Manises). 18 hores.
Dímecres 12: Tancaments de la Comunitat Educativa als Instituts de
tot el PV.
Pel matí concentració de delegats i de delegades sindicals a la
Conselleria de Cultura i Educació de València.

Durant tota la setmana:
Continua la campanya d'arreplegada de les adhesions dels claustres i
la publicació dels anuncis a la premsa.
Aprovació de resolucions de suport als Consells Escolars de Centre.

Setmana del 17 al 21 de Febrer
Dimecres 19: Manifestació a les 19 h des de la Plaça de Sant Agustí
fins la Plaça de Manises de València. Concentracions / Manifestacions
davant de les Direccions Territorials de Castelló i Alacant.

Durant tota la setmana:
Continua la campanya d'arreplegada de les adhesions dels claustres i
dels Consells Escolars de Centre i la publicació dels anuncis a la
premsa.

Setmana del 24 al 28 de febrer
Dilluns 24: Assemblees territorials a:
Alacant (18 hores). IES Jorge Juan
Castelló (18 hores). IES Penyagolosa.
Valencia (18 hores). IES Lluis Vives.

Dijous 27: VAGA GENERAL DE L'ENSENYAMENT SECUNDARI PÚBLIC.
Manifestacions a Alacant, Castelló i València.

Divendres 28: Reunió de los sindicatos ANPE, CSI-CSIF, FE CCOO PV,
FETE-UGT PV i STEPV-Iv per avaluar la situació i proposar noves
mobilitzacions.

Encarna Canet (CGT) torna a guanyar les eleccions i Lonerson
consultarà a la Conselleria la readmissió de la treballadora.

València.ANNA.31.01.03
Aquest mati vint sindicalistes, homes i dones, de la CGT s'han
personat a les oficines de l'empresa Lonerson- Tissat, una UTE
contractada per la Conselleria de Benestar Social, encarregada del
Centre de Dones 24 hores.

El Gerent Únic de l'empresa, Oscar Varea Montolio, ha rebut una
comissió de CGT encapçalada pel seu Secretari General Javier Ruiz,
pel Secretari del Sindicat de l'Administració Pública, per la
Coordinadora de la Secció Sindical de la CGT a la Generalitat
Valenciana i per un sindicalista lligat a l'equip de premsa del
sindicat. El gerent ha admès que la Conselleria va ser informada per
part de l'empresa de les accions que s'anaven a fer en contra de la
treballadora, consistents en impugnar les eleccions sindicals en les
que Encarna Canet havia sigut elegida delegada per a, posteriorment,
procedir al seu acomiadament en base, segons consta en la carta
signada pel gerent, a un article publicat en Levante-EMV en setembre
de l'any passat, on es criticava la política social de l'actual
govern de la Generalitat.

En aquest primer contacte amb la UTE Lonerson-Tissat, els
representants del sindicat anarco-sindicalista de la CGT han deixat
clar que no s'anaven a quedar impassibles davant d'aquest
acomiadament d'una delegada sindical i pels motius al·ludits, de
llibertat d'expressió, dret fonamental en una societat lliure i
democràtica. Que el sindicat anava a utilitzar totes les accions
legals per a fer front a aquest fet i que posava el cas en la punta
de llança de la seua acció sindical. Que la CGT no tenia cap
compromís ni lligam en cap partit polític i que tenia les mans
lliures per exercitar la seua política a favor i en defensa dels
treballadors. I que finalment desitjaven una reconsideració de
l'empresa per solucionar amigablement la situació creada. El gerent
Oscar Varea Montolio s'ha compromès a consultar amb el seu client, la
Conselleria de Benestar Social, la readmissió de la treballadora.

Aquesta mateixa vesprada s'han tornat a realitzar les eleccions
sindicals impugnades per l'empresa i la treballadora Encarna Canet ha
tornat a ser elegida, i com a segona persona més votada una altra
companya de la CGT.
ANNA notícies.

CONSELL POLÍTIC COMARCAL D'ESQUERRA UNIDA
DE LA VALL D'ALBAIDA. 25/01/2003

RESOLUCIÓ: "ESQUERRA UNIDA DE LA VALL D'ALBAIDA CONTEMPLA L'ENTESA
COM L'ÚNIC PROJECTE ESTRATÈGIC DE CARA ALS PROPERS COMICIS DE MAIG DE
2003".

Davant les recents noticies aparegudes en premsa en les quals es
parlava d'un possible pacte entre EUPV i el PSPV que donaria pas a
una coalició electoral en la Comarca de la Vall d'Albaida entre les
dues formacions polítiques, el Consell Polític Comarcal d'Esquerra
Unida de la Vall d'Albaida, per unanimitat, es pronuncia en el
següent sentit:

"EUPV de la Vall d'Albaida fa públic, per a que no quede cap mena de
dubte ni als/les afiliats/des ni a l'opinió pública de la comarca,
que el projecte estratègic d'EUPV tant al País Valencià com a la
Comarca de la Vall d'Albaida és la coalició electoral amb Els Verds i
Esquerra Valenciana, és a dir l'ENTESA. Aquesta afirmació és ferma i
queda perfectament sustentada en el fet de que en els últims mesos
s'han presentat tant la Mesa per l'ENTESA de la Vall d'Albaida com la
Mesa per l'Entesa en diferents poblacions (Ontinyent, Llutxent, Otos,
etc.). Així doncs, qualsevol rumor o noticia que aparega en els
mitjans i que informe sobre altres possibilitats, manquen de tota
credibilitat.

EUPV de la Vall d'Albaida aposta per l'Entesa "PERQUÈ ALTRA VALL
D'ALBAIDA ÉS POSSIBLE"."

CONSELL POLÍTIC COMARCAL D'EUPV DE LA VALL D'ALBAIDA

Ontinyent, 25 de gener de 2003

[Article publicat al Levante-EMV el 26 de setembre del 2002 i de
difícil accés en les actuals pàgines digitals del periòdic]

[A continuació carta de la treballadora als treballadors socials
denunciant el fet]

POLITICA (SÍ) SOCIAL (NO)
Al llarg d'aquest any  hem tingut l'ocassió de coneixer i patir en
profunditat quin tipo de Política Social està portant-se endavant des
de  la Generalitat Valenciana. La gent necessitada en general així
com els i les Treballadores Socials som testics d'aquesta Política
de la qual el Diari Levante EMV s'ha fet resó:

-"La imprevisión obliga a Blasco a mantener la teleasistencia con un
contrato para catástrofes" 21 Agost de 2002. La empresa Quavitae que
gestiona la teleasistencia per a persones majors va advertir al
Conseller de Benestar Social que la seua relació contractual estaba a
punt de finalitzar (10 d'Agost) i que si no renovaven centenars de
persones podíen quedar-se sense atenció. Davant la falta de previsió
del Conseller es va tindre que negociar amb l'empresa un nou
contracte aprobat per tràmit d'emergència que s'utilitza en
esdeveniments catastròfics, de greu perill, o necessitats que afecten
a la defensa nacional.

-"La Fiscalía de Alicante denuncia que el Registro de Malos Tratos no
funciona" 31 d'Agost de 2002.

-"Las familias de enfermos mentales califican la falta de centros de
tercermundista". 3 de Setembre de 2002.

-"Servicios Sociales avisa que mil ancianos se quedarán sin ayudas si
no recibe más dinero " 5 de Setembre de 2002. La Directora General de
Serveis Socials constata una insuficiència pressupostària de 9
mil.lions d'euros i no hi ha fons per a pagar als 4000 ancians als
que l'any passat els van subvencionar l'estancia en una residencia
privada de tercera edat a través del bono-residència.

-"Lonerson llegó a ser excluida del concurso de teleasistencia por no
acreditar su solvencia" 31 d'Agost de 2002. La taula de contractació
de la Consellería de Benestar Social va rebutjar l'oferta que va
presentar la UTE Lonerson Trade- Asispa al concurs de teleasistència
convocat al 2001 per no quedar acreditada la seua solvència técnica-
profesional. Tanmateix,  misteriosament se li va adjudicar aquest
servei que li serviría d'entrada per a que al 2002 també li foren
adjudicats els Centres Dona 24 Hores. La experiència d'aquesta
empresa Lonerson tant en teleasistència com en malstractes a la dona
és nula, pero casualment és d'un empresari d'Alzira vinculat a la
familia Blasco. "Qui té padrí el bategen...".


-"Olivas anuncia un plan de choque con justicia gratuita para mujeres
maltratadas" 2 de Setembre de 2002. Entre les mesures que anuncia el
nou president de la Generalitat están les mateixes que anuncià en el
seu día l'antic president que s'anomenen cada vegada que hi ha morts
escandaloses: ajudes a la formació, justicia gratuïta, contractació
preferent, més cases d'acollida, ajudes per a vivendes, judicis
ràpids, pensions no contributives...

- "Los sindicatos de policía discrepan sobre la viabilidad del
sistema de telealarmas" 17 de Setembre de 2002. Com és evident,  si
no s'augmenta el personal als centres on s'instale la telealarma per
a dones maltractades, no es pot fer el seu seguiment, i si no
augmenta el nombre de policíes no es pot vigilar que les mesures
d'allunyament dictades pels jutjes es complisquen per banda dels
agressors.

-"Blasco anuncia una ley de rentas familiares tras el recorte en las
ayudas a marginados". 17 de Setembre de 2002. Segons el Conseller la
finalitat d'aquesta llei és que cap ciutadà quede exclós de les
condicions de benestar social i ho diu deprés d'haver reduït el
pressupost per a la PER en aproximadament un 84%.

-"Bienestar Social acoge a mujeres ilegales y luego las denuncia". 14
de Setembre de 2002. La Direcció General de la Dona va comunicar en
als Centres d'Acollida de dones, que les inmigrants ilegals acollides
per situació de necessitat o de malstractes havien de presentar-se
davant el Grup d'Extranjería. Els directors/es d'aquestos centres
així com les Treballadores Socials s'han mostrat escandalitzats i
recalquen que es tracta d'una actuació molt discutible tant en
l'aspecte moral com en l'étic. La Consellería diu que s'està complint
la Llei d'extranjería.

Però si llegim el Còdi Deontològic del Treball Social, es tracta
d'una aberració professional  que obligaría als Treballadors Socials
a violar per ejemple els següents articles:

-Art. 11- Els TS han de tenir en compte els principis del dret a la
intimitat, confidencialitat i ús responsable de la informació en el
seu treball professional. Respetaran la confidencialitat justificada,
inclús en els casos en que la legislació del seu país estiga en
conflicte amb aquest dret.

-Art. 26-  El TS quan informe regularment de la seua activitat als
responsables i directius de l'entitat on preste el seu servei, ha de
fer-ho dins els límits compatibles amb el secret professional i els
principis bàsics de la professió.


-Art. 33- Davant práctiques no ètiques d'alguna organització o
entitat que lessionen els drets o la dignitat dels usuaris, el
diplomat en Treball Social ha d'utilitzar els mecanismes ètics per
acabar amb aquestes pràctiques.


Les expectatives que les "campanyes publicitàries" ( "planes de
choque, actuaciones conjuntas, leyes integrales, medidas
pioneras"...) de les diferents Conselleríes creen en la població, es
converteixen en frustració per a les persones más necessitades i més
vulnerables, i en situacions d'esquizofrenia per als/les
professionals que donem la cara davant l'usuari en nom de
l'Administració. Som les Treballadores Socials les que li diem a la
familia sense ingresos que enguany no cobraran la PER,  li diem a la
familia d'una persona esquizofrènica que el millor que poden fer és
tindre-la a casa perquè no hi ha recursos per a d'ells; un donar la
cara que ni tan sols es manifesta en condicions laborals dignes per
als/les treballadores; tot al contrari, les successives
privatitzacions del que abans eren Serveis Socials Públics han
empijorat les condicions per a usuaris i treballadors.

La gestió de centres per a persones malaltes mentals, les residències
per a persones majors, els centres per a dones maltractades... són
assignades a empreses que en molts casos no tenen cap experiència en
Serveis Socials que imposen els seus criteris comercials als
professionals que sí tenen formació i experiència i que moltes
vegades són criteris contradictoris amb una bona intervenció social.

No es destinen els recurssos necessaris per a les persones en
situació de desigualtat social i açò produeix com a resultat que no
es puga treballar com cal i que els usuaris no obtinguen la
satisfacció de les seues necessitats més básiques reconegudes per la
Constitució (dret a la igualtat social real i efectiva, a la
superació de tot tipus de discriminacions i a l'eliminació dels
obstacles que impossibiliten el seu ple desenvolupament tant personal
com social). Per aixó cal dir que no hi ha residències
especialitzades per a malalts mentals i les families no poden fer-se
càrrec. No hi ha suficients places residencials per a persones majors
i els iaios es moren a sa casa i a soles. Moltíssimes families
pateixen necessitats bàsiques que pensem que sols existeixen als
documentals. Les associacions i organismes que es dediquen a atendre
necessitats que no cobreix l'Administració veuen reduïdes
considerablement les seues subvencions i han de deixar la feina que
veníen desenvolupant. La situació de marginalitat i de violència de
les dones que exercixen la prostitució no es sol.luciona en una carpa
de quatre díes. La telealarma per a dones maltractades no pot
funcionar si no es dediquen més recursos humans.

	 La Política Social actual a la Comunitat Valenciana es pot
resumir en els següents items:

-Reducció de partides económiques.
-Manca de recurssos institucionals i materials
-Privatització dels Serveis Socials, l'Educació,  la Sanitat...
-Assignació de l'assistència social a empreses que no tenen ni idea.
-Precarització laboral i professional de les persones que treballen
en el camp social.


Davant este panorama, no podem quedar-nos esperant unes properes
eleccions o un hipotètic relleu institucional, si no que ciutadans i
professionals hem d'exigir sol.lucions inmediates a qui vullga
nomenar-se Govern Valencià.

Encarna Canet Benavent. Treballadora Social.
Col.legiada nº 568. Col.legi Oficial de Diplomats en Treball Social
de València.

****************************************************
CARTA D'ENCARNA CANET ALS TREBALLADORS/ES SOCIALS

Valencia a  27  de Enero de 2003.

A/A: Trabajadora Social/ Trabajador Social.
DE: Encarna Canet Benavent
Trabajadora Social col. Nº 568 CODTS de Valencia.
Centro Mujer 24 Horas. Dirección General de la Mujer de Valencia.


Estimadas compañeras/Estimados compañeros:

	 Me dirijo a vosotros como compañera de profesión para poner
en vuestro conocimiento un hecho que aunque parezca insólito ha
ocurrido en mi puesto de trabajo.

Estoy trabajando en el Centro Mujer 24 Horas de Valencia desde 1996.
Este Centro se dedica a la atención de mujeres víctimas de violencia
de género y aunque pertenece a la Dirección General de la Mujer y a
su vez a la Consellería de Bienestar Social de la Generalitat
Valenciana, lo gestiona una empresa privada. La empresa en cuestión
es una Unión Temporal de Empresas y se denomina UTE Centros Mujer 24
Horas y está integrada por Tissat y Lonerson.
En septiembre de 2002 publiqué un artículo en el Diario Levante EMV
(26-11-02) titulado "Política (si) social(no)" en el que daba mi
opinión profesional sobre la política de  Servicios Sociales que está
llevando adelante el Gobierno Valenciano, basándome en noticias
aparecidas en el propio Diario. Este artículo fue publicado también
en la revista del Sindicato CGT y en la revista Papers del Col.legi
nº 12 del Colegio Oficial de Diplomados en Trabajo Social de Valencia.
Cuatro meses más tarde, el 21 de Enero de 2003 he recibido una carta
de la empresa para la que trabajo notificándome la apertura de un
expediente disciplinario por falta muy grave (sancionado con 1 a 3
meses de suspensión de empleo y sueldo o despido) por la publicación
de este artículo, al entender los señores de la UTE que he sido
desleal con la empresa y que he abusado de su buena fe.

Lógicamente ya he emprendido las acciones legales oportunas pero os
agradecería, si es posible, alguna muestra de rechazo contra estas
actuaciones que sancionan el derecho de libertad de expresión como
profesional y como persona. Podéis remitirlo por fax a:

- Centro Mujer 24 Horas. Atención de Encarna Canet Benavent.
             Fax:  963925867           Tfno: 900580888

- Y a Lonerson. Atención de Oscar Varea (Gerente de la Empresa)
Fax: 963941947       Tfno: 963943427

Agradeciendo de antemano vuestro apoyo.

NOTA: Si queréis saber algo más podéis localizarme en el 96 186 24 18
o en el 900 58 08 88. Podéis hacerlo llegar a quien consideréis
oportuno.

¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
En               a               de Enero de 2003.

Dña./D.:
como profesional
de:

deseo manifestar mi desacuerdo con la sanción impuesta por la empresa
UTE Centros Mujer 24 Horas contra la Trabajadora Social Encarna Canet
Benavent (colegiada nº 568 CODTS Valencia) por el hecho de manifestar
su opinión profesional en el artículo "Política (si) Social(no)".

Fdo:


¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨

ERPV denuncia Lonerson per expedientar a Encarna Canet

Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) ha volgut denunciar
públicament Lonerson, empresa que gestiona un Centre Dona 24 Hores,
per haver expedientat una treballadora per publicar un article
titulat Política (sí) Social(no), al Levante-EMV.

Encarna Canet, delegada sindical de la CGT, ha rebut una carta de
l'empresa, on feia referència a l'article publicat, en la qual se
l'acusava de "deslleialtat i abús de confiança", entre altres coses.

Des d'ERPV es contempla aquest cas com un exemple més de
la "retallada de llibertats a les quals s'estem veient sotmesos els
treballadors", declarava Agustí Cerdà, candidat a les Corts
Valencianes.

Cerdà apuntava que "aquesta és una altra conseqüència de la
progressiva privatització (no oblidem que Lonerson és un subcontrata)
que el PP n'està fent dels serveis de Benestar Social. Ara per ara,
ni tan sols els professionals de l'àmbit, com ho són els treballadors
socials, poden posicionar-se al respecte".