Curiosament la història oficial, la del nacional catolicisme, sí, encara que en l'Estat governi el tripartit amb preponderància del PSOE presidit per ZP, la nostra història oficial segueix sent la del nacional catolicisme, curiosament, dic, la història oficial nacional catòlica, és cíclica en cicles de 365 dies, circular, nostàlgica, celebrant, cada any finalitza amb el Nadal, naixement del Senyor, comença amb la Circumcisió, equivalent al nostre bateig, o la seva cristianització, la de Crist, al març o abril celebrem la passió i mort del Senyor, sempre la cultura de l'agressió i mort infligida i rebuda (la nostra associació humanista canta la vida, l'alegria, la solidaritat, l'amor i rebutja totes les agressions, violències, bloquejos i morts infligits o rebuts, tant els reals com els commemorats),... i, per sort, també, la Resurrecció del Senyor. Alguna cosa havia d'haver de bo, encara que fos màgic i, per això, irracional (“sobrenatural” diuen els mags de la tribu), en el cristianisme; si no fos així tot seria negatiu en el seu missatge modern de celebracions, ja que no en els manaments, benaurances, virtuts cardinals, obres de misericòrdia,... tan alegrement infringides, sense rubor ni penitència (la penitència pública en les celebracions de Setmana Santa, com tot el fervor de tot el conjunt, és pur teatre, el primer, i fervor col·lectiu massificadament induït el segon. Per això, encara sent creient i practicant de la religió, la política i el civisme social fujo de tots els actes que exacerben l’histerisme col·lectiu sigui religiós, polític o social, que sempre suposa alienació racional personal).
Mentre que la història real de cadascun, sigui persona o grup, és lineal, neix, creix o no, es reprodueix o no i mor. És per això que divendres passat, divendres sant, celebràvem l'enèsim cicle, més de 2000?, de la mort de Crist, així com el “primer” o únic cicle de 75 anys del naixement de la II República Espanyola, i Catalana, i Basca, i..., repúbliques que significaven el naixement del més alt grau de llibertat, democràcia, cultura i acció social que mai hagi arribat a Espanya i totes les seves nacions i regions; repúbliques que, totes elles, també cinc anys després, morien a mans i armes, precisament, del nacional catolicisme militar, civil i religiós, aquesta mitja Espanya que assegura que està legitimada per Déu i la història per a imposar la seva autoritat, creences i normes de vida, fins i tot per les armes si calgués, sobre tots els homes, dones i urnes d'Espanya. Divendres passat, a Palma de Mallorca, vam anar només unes cinc-centes persones a celebrar un fet tan gran, democràtic, positiu i real com la Proclamació de la Segona República. El dia abans, el Dijous Sant, a Palma de Mallorca, eren milers, semblaven milions, de natzarens qui celebraven la processó del Dijous Sant i eren milers, semblaven milions, les persones que presenciaven el pas de la processó i veneraven, semblava que adoraven, les diferents imatges i passos de la processó, que va durar més de set hores i que aterria una vegada entrada la nit. Aquest és el gran poder, Crist del Gran Poder!, del nacional catolicisme, encara que estigui basat en el totemisme, molt per sobre del poder real democràtic de la persona humana. És per això que, encara que molts mags i molts caps de les tribus respectives perdessin la fe i creguessin que tot això té el mateix valor folklòric que les “Corridas de toros”, per exemple, ens seguirien venent el producte com un producte de la fe, mentre que els actors seguirien emocionant-se pel fervor contagiat (com les emocions col·lectives experimentades en els camps de futbol) i els diferents nuvis i amants de la mort seguirien fidels a la seva fe i passió, sempre menys comprometedora que la reflexió i responsabilitat personal. És per això que avui hem celebrat la Pasqua de la Resurrecció de Crist, mentre que la celebració de la resurrecció de la democràcia plena i humanisme social haurà d'esperar algun temps més. És immensa majoria qui creu en la primera i immensa minoria a qui importa la segona. És per això que el PP exigeix la Religió en el currículum ordinari del sistema educatiu i rebutja una assignatura que eduqui en la responsabilitat ciutadana i social als alumnes (això, tan necessari i evident per a tots els ciutadans de qualsevol fe, creença, religió, condició, gènere, ètnia,..., per a aquesta secta, és adoctrinament. Què són, llavors, per a la secta, les creences dogmàtiques, i psicosocialment induïdes, de la Religió Catòlica?). Personalment, de la religió catòlica, rebuig tots els dogmes, totes les creences, i tot el folklore; sols me quedo amb la seva doctrina social i els seus testimonis socials.
Palma, 16 d'abril, Diumenge de Resurrecció, de 2006.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Social
President de la Associació Humanista de Comunicació (AHC)
Sin conexión 
Enviar mensaje