Artikolo el la cxi-semana El Temps. Tre leginda.

L'estat nació reforçat
L'atac terrorista de 1' 11-S va trencar un mite: la invulnerabilitat
dels Estats Units d'Amèrica. Ni durant les guerres mundials, ni arran de
cap altre conflicte bèl·lic en el qual hagin participat els EUA, ni mai
al llarg de la seva història, els nord-americans havien patit un atac en
el seu territori.
No em proposo justificar ni assenyalar les causes directes de 1' 11-S
però sí que voldria fer esment de dos factors que contribueixen a
explicar el context en què es desenvoluparen els fets. Aquests són el
colonialisme i la guerra freda. El llegat d'aquests, afegit a les
desigualtats associades amb la globalització, han provocat un fort
ressentiment en contra d'Occident, tant al Pròxim Orient com en algunes
altres parts del món. Després del 1918, el colonialisme occidental va
crear un sistema d'estats a 1'Àfrica i 1'Àsia. En particular, al Pròxim
Orient va deixar sense resoldre un seguit de qüestions punyents
-Palestina, els kurds, Kuwait- que han generat conflictes i ressentiment
en contra dels EUA i altres països occidentals.
L'era del colonialisme (1870-1945) va ser succeïda per la guerra freda
(1945-1990). A hores d'ara, alguns comentaristes interpreten 1' 11-S com
1'esdeveniment que posa fi a la guerra freda i marca 1'inici d'una nova
etapa; altres afirmen que el conflicte entre Occident i el món islàmic
enceta una nova guerra freda en la qual 1'enemic tradicional de1
comunisme exemplificat per 1'URSS- ha estat substituït pel
fonamentalisme islàmic. Però caldria tenir ben present que 1'emergència
de grups fonamentalistes va ser una part integral de la mateixa guerra
freda i no una conseqüència d'aquesta. És del tot coneguda 1'estreta
relació entre el finançament de grups armats islamistes i 1'objectiu
d'ofegar 1'esquerra, més específicament el comunisme. Per exemple,
milícies islàmiques amb el suport dels EUA lluitaren en contra del
Partit Democràtic del Poble Afganès, PDPA (en el govern 1978-1992), i
del Partit Socialista del Iemen (en el govern al Iemen del Sud
1967-1990), tots dos prosoviètics. El primer va caure el 1992 després de
la retirada d'ajut soviètic i del sostingut suport nord-americà a les
guerrilles mujahidin que lluitaven en contra del PDPA, i el segon va ser
vençut en la guerra civil del 1994.
Un factor afegit al context en el qual es va desenvolupar 1' 11-S té a
veure amb 1'impacte del que Samuel Huntington ha anomenat "xoc de
civilitzacions" entre Orient i Occident, argument sovint utilitzat de
manera retòrica per alguns representants d'ambdues parts amb 1'objectiu
de promoure el conflicte. Aquesta teoria, però, ignora la confrontació
oberta que existeix en el món àrab entre aquells qui defensen la
secularització de les seves societats, tot seguint el model occidental,
i els qui volen aconseguir el poder en nom del fonamentalisme. Vénen
immediatament a la memòria els conflictes que en les darreres dècades
han assetjat països com el Pakistan, 1'Iran, Egipte, Turquia i, d'una
manera especialment violenta,1'Afganistan.
Els intents d'occidentalitzar 1'anomenat Tercer Món, fins a cert punt
han fracassat. El benestar que semblava prometre 1'adopció del model
europeu no s'ha fet realitat en la majoria de les antigues colònies, on
milions de persones viuen en la pobresa. Tot el contrari, la seva
dependència s'ha accentuat. Aquesta situació ha fet palesa la necessitat
de trobar alternatives a les idees imposades per Occident, car aquestes
no han resolt ni els problemes socials, ni els polítics o els econòmics
als quals s'enfronten aquests països. La reemergència de 1'islam i
específicament del fonamentalisme islàmic s'ha d'enfocar des d'aquesta
perspectiva.
La repercussió de 1' 11-S per a les minories nacionals i ètniques no és
homogènia i, per tant, es fa difícil generalitzar. Tot i això voldria
destacar tres processos molt importants que han estat o bé encetats o bé
accentuats i precipitats per 1' 11-S; em refereixo a 1'enfortiment de
1'estat, el qüestionament del multiculturalisme i 1'exigència de
lleialtat a 1'estat.
Fins ara s'ha especulat molt sobre el possible afebliment de 1'estat
nació i fins i tot sobre la seva possible desaparició. Res més lluny de
la realitat immediata i a mig termini. L' 11-S ha generat un refermament
de 1'estat que es manifesta mitjançant una explosió de patriotisme
(especialment potent als EUA), una insistència renovada en el poder de
1'estat per a controlar i exercir la violència dins de les seves
fronteres (atribut clàssic definit per Max Weber) i per la ratificació
de 1'estat com a actor polític més poderós en les relacions
internacionals. Els EUA lideren aquest procés i els seus aliats són
estats que, un a un, han decidit i manifestat de diverses maneres la
seva posició i nivell d'intervenció en la "guerra contra el terrorisme".
Les nacions sense estat no compten per res; en tot cas, cal que estiguin
a 1'aguait per tal de no ser titllades de possible niu de terroristes.
La manca d'estat condiciona totalment la possibilitat d'intervenir en
les institucions supranacionals i internacionals. En moments crítics com
el generat arran de 1´11-S el tipus de relació de les nacions sense
estat amb els estats que les contenen determina el seu grau
d'influència, que sovint és nul. L'estat és qui decideix ignorar o
reconèixer les seves minories nacionals i ètniques, i quan 1'estat se
sent amenaçat, corn ha succeït de manera indeterminada en la majoria de
països occidentals arran de 1'11-S, tothom qui qüestiona 1'estat pot
esdevenir sospitós.
L'enfortiment del poder de 1'estat en 1'esfera política ve acompanyat de
noves iniciatives per defensar 1'homogeneïtat cultural entre els
ciutadans. La diferència s'interpreta com una amenaça. Els estats es
posen a la defensiva i s'intenten establir els límits de la tolerància
cultural. A tall d'exemple, voldria referir-me a 1a Gran Bretanya, on
els polítics i 1'opinió pública van quedar horroritzats després de saber
que un nombre indeterminat de ciutadans britànics musulmans havien
lluitat al costat dels talibans i que almenys dos britànics es troben
empresonats a la base nord-americana de Guantánamo. Els polítics es
preguntaven: Cal acusar-los de traïció? Com explicar la seva manca de
lleialtat a la posició de 1'estat britànic, que des del primer moment ha
fet costat als EUA? En aquest context, la ministra laborista Patricia
Hewitt afirmava que la por de generar racisme fins ara ha impedit que
els polítics britànics denunciessin costums culturals inacceptables per
les societats occidentals. Es referia específicament als matrimonis
"concertats", habituals en les comunitats d'origen asiàtic que viuen al
Regne Unit. Hewitt també condemnava la discriminació envers les dones i
la violència domèstica tolerada en aquestes comunitats, mostrant així
una preocupació sobtada pel benestar de les dones que, donades les
circumstàncies en què es manifesta, podria semblar parcial i
oportunista. La ministra, sintetitzant la seva actitud, va declarar: "És
hora d'anar més enllà del multiculturalisme" (The Guardian, 4 de
novembre del 2001, pàgina 15).
A Europa en general, i de manera particular al Regne Unit, els fets de
l' 11-S han estès i reforçat la percepció d'alguns immigrants, definits
pel color de la pell i la religió, com "1'enemic a casa". La
desconfiança envers cert tipus de diferència s'ha radicalitzat fins a
1'extrem de provocar una discriminació oberta que, en algunes ocasions,
ha desembocat en 1'agressió. Recordo el cas d'un jove taxista londinenc
d'origen paquistanès apallissat per tres joves anglesos. L'únic motiu va
ser el seu origen ètnic; les conseqüències; la paràlisi irreversible del
taxista. L'abús racial en missatges deixats al contestador de diverses
entitats culturals i religioses rnusulmanes a Birmingham, el trencament
dels vidres de restaurants i botigues portades per musulmans en diversos
indrets del Regne Unit, palesen aquesta renovada crispació que enverina
certs sectors de la societat.
L' 11-S també ha servit per a atorgar nous arguments als qui defensen la
necessitat d'una ciutadania culturalment homogènia i que s'identifiqui
amb el país. A hores d'ara sembla imposar-se la necessitat de limitar la
tolerància i de calcular el grau de diversitat que un estat nació pot
consentir en el seu si. L'estat nació necessita i exigeix la lleialtat
dels seus ciutadans, però, com sempre en situacions crítiques com
1'actual, cal filar molt prim per tal d'evitar la transformació d'una
explosió de patriotisme en pur racisme. No sigui que en alguna ocasió,
sota el pretext de lluitar en contra de possibles terroristes i de
preservar la cohesió social, s'amagui l'odi als diferents i 1'excusa per
a eliminar-los.
L'estat nació democràtic ha d'esforçar-se per bastir un conjunt de
valors compartits que permetin la cohesió social des del respecte mutu i
el diàleg. Imposar un seguit de valors seleccionats per una minoria amb
la finalitat d'excloure'n els qui no hi combreguen equival a crear
mecanismes d'exclusió segmentadors de la societat.
Lligat amb el debat sobre la viabilitat i els límits del
multiculturalisme s'imposa 1'alarma d'un estat que descobreix que alguns
dels seus ciutadans tenen lleialtats alienes. Pensem en el cas britànic
ja mencionat però recordem també que entre els detinguts que feien
costat als talibans hi ha dos ciutadans nord-americans que han estat
traslladats a presons en el territori dels EUA i no a la base de
Guantànamo com la resta: A1 Regne Unit, amb una comunitat musulmana de
dos milions de persones, el ministre d'Interior, David Blunkett, no ha
dubtat a proposar la introducció de "classes de ciutadania", exigir que
els nous immigrants parlin anglès (un nombre important d'immigrants,
sobretot dones educades a 1'interior de les seves comunitats, no el
parlen), i que estiguin disposats a jurar lleialtat a 1'estat, seguint
el model dels EUA o el Canadà. Tot i això, Blunkett afirma: "No existeix
una contradicció entre mantenir una identitat cultural distinta i 3a
identificació amb el Regne Unit" (The Guardian, 12 de desembre del 2001,
pàgina 4).
Tant la necessitat de posar límits al multiculturalisme com la
necessitat d'exigir la lleialtat dels ciutadans s'han d'emmarcar en un
enfortiment del nacionalisme d'estat (alguns en diran patriotisme) que,
com tot nacionalisme, pot definir-se com a democràtic o no. És
previsible que en les democràcies occidentals aquest nacionalisme
d'estat prengui un caire democràtic. Amb tot, però, la qüestió és quina
actitud adoptarà aquest nacionalisme democràtic envers els també
nacionalismes democràtics de les nacions sense estat. La qüestió roman
oberta.

Montserrat Guibernau Professora de Ciència Política a L'Open University
(UK) i professora visitant a la London School of Economics