Hola,

Us envio una ressenya d'Aristòfanes publicada a l'Avui d'ahir.

Salutacions,

Sebastià.

La comèdia política
TEATRE
PAU DITO TUBAU

Aristòfanes, Lisístrata.
Introducció i traducció de Joan Pagès. La Magrana. Barcelona, 2004.

L'anècdota divertida i descarada que alimenta l'argument d'una
de les comèdies de més èxit, entre les que encara avui són
representades als escenaris i a les pantalles, de les obres del
grec antic Aristòfanes, és una vaga sexual pactada entre les
dones ateneses i espartanes per aconseguir que els marits tornin
a casa de la guerra i es dediquin a pactar un pròsper armistici.
L'eclosió contemporània de moviments com el feminisme i el
pacifisme ha col·laborat a donar-ne una visió progressista que
subratlla l'esforç de les dones, encapçalades per la icona i
heroïna Lisístrata, a l'hora d'apaivagar els humors guerrers
dels mascles amb un ardit enginyós com és el d'atacar-los el
punt feble de la incontinència.
La idea que l'obra ve a ser una victòria del fem l'amor i no la
guerra servida amb obscenitats gracioses i mofes mordaces té no
obstant alguns detractors. Les sospites provenen de la filiació
política d'Aristòfanes que es pot deduir de les seves obres,
atesa la gairebé inexistència de dades biogràfiques fiables, amb
la hipòtesi que seria un conservador partidari dels oligarques
que tractaven d'atenuar l'avenç de les reformes radicalment
democràtiques durant l'Atenes clàssica, quan no un partidari del
règim oligàrquic dels Trenta Tirans.
En un passatge de la Política Aristòtil relaciona l'establiment
de règims polítics del seu temps en funció dels equilibris entre
els estaments que operen en les guerres; afirma que les forces
lleugeres i navals són sempre democràtiques, i que, en cas de
conflicte, els oligarques que comanden la cavalleria i la
infanteria pesant tenen les de perdre davant de la plebs
insubordinada; el remei que recomana als generals que provenen
de l'oligarquia és una sàvia combinació d'alts comandaments amb
capacitat de domini i classes pobres ben dirigides, així com un
sistema d'accés a les quotes altes de poder que afavoreixi els
interessos de les classes governants.
L'aposta per la pau d'Aristòfanes seria així una manera astuta
d'evitar que es produïssin revoltes internes a favor dels
desheretats, camperols, assalariats, dones i esclaus, que amb
l'arribada de les reformes democràtiques havien pogut accedir
amb molts esforços a diversos drets de ciutadania abans
desconeguts. La remuneració de càrrecs públics havia permès la
participació en política dels condemnats a la inexistència com a
ciutadans a causa d'unes rendes baixes que els mantenien
permanentment sota l'esfera productiva; les dones i els
estrangers havien accedit al dret de paraula en les
deliberacions públiques formalment paritàries a l'àgora; i els
esclaus havien rebut l'inusual benefici d'haver de ser ben
tractats pels seus amos. Però, si es llegeix Lisístrata sense
contrastar-ne històricament els equilibris de forces, els planys
de l'heroïna per les maldats i els marasmes que ocasiona la
guerra semblen un al·legat a favor de la pau com a preludi de
l'atenció als plaers de la vida, una mena de reclamació moral de
justícia, feta amb intel·ligència, per part de les víctimes que
més en pateixen les conseqüències.

ARISTÒFANES NO ÉS JOHN LENNON

L'introductor i traductor Joan Pagès, que se suma a les
temptatives del pare Balasch i de Cristián Carandell, ja deixa
ben clar en el pròleg que no es pot confondre l'Aristòfanes de
l'Antiguitat amb una mena de John Lennon imbuït de filosofia
índia antiga, però una de les característiques de la nostra
ceguesa a l'hora d'interpretar el passat és la projecció dels
prejudicis del present sobre un objecte molt més escàpol,
incomprensible i remot del que ens agradaria creure. De fet, un
mer repàs a les interpretacions històriques de qualsevol obra
clàssica valuosa revela que les manies de cada comentarista i de
cada època s'imposen gairebé sempre a la recerca parcial de
veritats cada vegada més refinades i compartides. Sigui com
sigui, el valor literari i la gràcia d'una obra com aquesta
Lisístrata romanen encara intactes, aptes per a nosaltres com si
no fes vint-i-cinc segles que les frivolitats i lascívies seves
van ser representades per primera vegada entre aplaudiments i
rialles.