A Olot, per una via verda bruta

El magnífic paisatge de l'antiga ruta del carrilet té l'excepció a Olot: un
desolador entorn de ferralla i monuments al mal gust

la crònica. Diari El Punt (versio digital)

21/02/2004
RAMON ESTÉBAN
El passeig de vianants i bicicletes que uneix Girona i Olot resseguint el vell
traçat del carrilet es pot considerar, des de molts punts de vista, un magnífic
exemple del reaprofitament de vells equipaments. Sobre el paper, era un projecte
magnífic. A la pràctica, no ho està sent tant, per més que les administracions
implicades ho presentin com una mena de paradís del turisme verd, com si fos un
traçat equiparable als que gaudeixen a la riba del Cantàbric o a molts països
europeu! s. Res de res. Com en tantes i tantes obres d'aquest país, s'han deixat
molt al marge aspectes com ara la seguretat dels usuaris, el manteniment de la
infraestructura i la cura de l'estètica.


Qui vulgui adonar-se que la fama de bonica i endreçada que té la ciutat dels
volcans comença a ser només un tòpic, té un clar exemple en el carril bici a
l'altura de Sant Roc.
De la seguretat, em temo que les administracions no se'n preocuparan fins que
algun vianant o ciclista quedi aixafat per un cotxe que surti de la carretera
que passa paral·lela al passeig, a Sant Esteve d'en Bas o al terrorífic trajecte
entre Anglès i Bescanó. En alguns punts d'aquests trams, els vehicles passen a
escassos dos metres dels usuaris del carril, sense que hi hagi cap mena de
barrera entre uns i altres. Algun negoci privat que ocupa part del passeig i la
presència continuada de convidats il·legals completen el galdós panorama: hi
abunden cotxes i motos, i a vegades cavalls i quads hi campen tan tranquils, tot
i els senyals que els ho prohibeixen explícitament.


Menys transcendent, però sí important, és l'aspecte de deixadesa que ofereixen
alguns dels 56 quilòmetres del traçat, bé perquè el manteniment deu ser difícil
i costós o bé per la poca educació d'alguns usuaris, que hi deixen llaunes,
plàstics i qualsevol cosa inútil que els faci nosa. En altres casos, és tot un
barri -tota una ciutat, de retruc- la que queda retratada als ulls del visitant.
El paradigma d'això últim és Olot. Qui vulgui adonar-se que la fama de bonica i
endreçada que té la ciutat dels volcans comença a ser només un tòpic, té un clar
exemple en el carril bici a l'altura de Sant Roc. El que hauria de ser un
paisatge de tossols (unes singulars formes produïdes per lava, de gran interès
científic i inquietant bellesa plàstica) és una desoladora deixalleria on les
barraques, els trossos d'uralites, els somiers, les llaunes i tota mena de
metal·lúrgia reaprofitada per tancar horts i bastir cabanes ha guanyat a la
Natura la batalla de l'estètica. És el que ! queda d'un paratge que algú, a
principis del segle XX, va proposar acotar-hi el que hauria estat el primer parc
natural de Catalunya. La brutícia al terme d'Olot, a més, queda magnificada pel
contrast que suposa comprovar com, a pocs metres de distància, el paisatge
volcànic modelat pel pas dels mil·lennis està sent mimat per l'Ajuntament de les
Preses.


La d'aquest punt del carril bici a Olot no és una situació irreversible, ni de
bon tros. Es pot corregir. Només és qüestió que posin fil a l'agulla els
governants locals, els mateixos que s'omplen la boca amb conceptes tan bonics
com «ciutat educadora» i «respecte a l'entorn natural».






[Se han eliminado los trozos de este mensaje que no contenían texto]