http://www.e-noticies.com/opinions/cristina-peri-rossi-un-cas-d%92impot%e8ncia-intel%b7lectual-29289.html
Cristina Peri Rossi, un cas d’impotència intel·lectual
És
realment divertit veure com els nacionalistes espanyols –nascuts
dintre o fora d’Espanya- s’enfilen per les parets quan els toquen els
esquemes d’un imperi que s’enfonsa molt més ràpidament que Venècia. És
en aquesta línia que s’inscriu la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que
després de trenta-tres anys vivint a Catalunya té la barra de no parlar
català quan hi ha persones gairebé analfabetes, procedents de països
immensament pobres, sense cap possibilitat de moure’s en ambients
intel·lectuals, que en tenen prou amb un any per expressar-se força bé
en la nostra llengua. Són gent anònima nascuda al Senegal, al Perú, a
l’Equador..., gent que no surt als diaris, que viu en precari i que,
sense renunciar a la seva identitat, ha fet seu el país que els ha
acollit. Són persones que, a diferència de Peri Rossi, tenen un
concepte integrador de la vida, no pas excloent. Hi ha actitud més
excloent que viure trenta-tres anys en un país sense dignar-se parlar
la seva llengua? “Es que me expreso mejor en castellano”,
diu Peri Rossi sense ruboritzar-se. Després de trenta-tres anys. A ella
li passa amb el català el mateix que a mi em passa amb el japonès. Jo
també m’expresso millor en català que en japonès. La veritat és que
tindria força gràcia que m’expressés bé en japonès sense parlar-lo mai.
Cristina Peri Rossi, que es proclama Premi Ciutat de Barcelona –un
premi profundament espanyolitzat i sense cap mena de prestigi que el
PSC, disfressat d’Ajuntament, lliura cada any als seus acòlits-, no
parla català perquè no li dóna la gana. Aquesta és la veritat, però no
pas el problema. El problema és que pretén guanyar-se la vida en
mitjans de comunicació en llengua catalana com si no s’hagués mogut de
l’Uruguai. Doncs bé, la gent que cobra per parlar en mitjans de
comunicació en català té l’obligació de parlar en català. Exactament
igual que la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en
espanyol té l’obligació de parlar en espanyol. Cada mitjà té la seva
llengua i és aquesta la que determina qui pot treballar-hi i qui no,
independentment de quines siguin les seves idees polítiques. No es pot
ser carter sense saber llegir ni bomber sense una condició física
determinada. Així de senzill. Proclamar-se discriminat quan no s’està
preparat per a una feina és el recurs de l’impotent.
El circ seria una bona sortida per a la senyora Peri Rossi, ateses les
seves provades facultats per a la pallassada. Diu que “ha sufrido
un claro caso de persecución lingüística” i que “los fascismos
tienen algo en común: siempre son excluyentes [...] pot motivos de
raza, de sexo o de lengua”.
Pobreta, ja és ben cert que no ofèn qui vol... És clar que potser es
refereix a Espanya, un Estat amb ciutadans de primera i ciutadans de
segona; ciutadans de segona obligats a parlar dues llengües per tal que
els ciutadans de primera només n’hagin de parlar una. Quan Cristina
Peri Rossi sàpiga distingir entre un privilegi i un dret estarà
capacitada per distingir entre feixisme i drets humans. De moment,
ella, el diari El Mundo i tots els ciutadans que li donen
suport semblen estar molt més a prop del primer que dels segons.
www.victoralexandre.cat
Enviar mensaje