Fa quatre anys, el 14 de març del 2004, vàrem ser molts, moltíssims, els qui decidíem que havia arribat l’hora, que no deixaríem escapar l’oportunitat que, de nou, ens oferia el sistema democràtic: la gent corrent, tots per un igual, sense diferències de cap mena, adquiríem, per uns moments, la capacitat inapel·lable de fer girar la truita.  

La dreta espanyola, que havia recuperat perfils i reflexos autoritaris, ens havia posat impunement en la guerra il·legal de l’Irak, fent un seguidisme irresponsable de la bogeria “neocon” de Bush, contra l’opinió majoritària dels ciutadans i les ciutadanes. Per fer-hi front, havíem omplert massivament carrers i places, havíem fet concerts de clàxons i cassoles, encapçalats per les més joves generacions, que desmentien així suposats apoliticismes i es feien abanderats de la solidaritat humana, amb la convicció que “un altre món és possible”. Per si fos poc, la manipulació oficial de l’11-M, la mentida calculada i reiterada enmig del dolor generalitzat, donaven la mesura del que no podia continuar. I una autèntica marea humana, des de la indignació que sorgeix de la intel·ligència ofesa del poble, va visitar les urnes i va dictar sentència.

El govern socialista que en resultava, presidit per un jove Zapatero de mirada clara, sorprendria el món amb el seu coratge. Cap “real politik” no s’imposaria després de la festa, ni hi hauria temps perquè s’alcessin les poderoses forces adverses que volien neutralitzar la voluntat popular. L’endemà d’haver parlat les urnes, Zapatero retirava l’exèrcit espanyol de l’Irak. “No ens va fallar”.

Aquest, però, seria només el començament: s’obria una legislatura amb una forta càrrega reformadora, amb un tarannà raonable i dialogant, encara que no menys coratjós i audaç. Aquesta manera de fer, que contrastava amb les formes matusseres i les velles idees de la dreta, ha esdevingut un referent internacional, fins a generar en alguns països (França, Itàlia ...) el que s’ha conegut com a “zapateromania”. I ha tret de polleguera la dreta.

Ha estat sobretot una legislatura de reformes socials, en la qual ha tingut lloc l’articulació de la quarta pota de l’Estat del Benestar (al costat dels sistemes públics de sanitat, educació i pensions), destinada a atendre la dependència dels qui no es poden valdre per ells mateixos. Ha estat també una legislatura d’avenços pioners en el terreny dels drets personals, particularment amb l’impuls de la igualtat de gènere, el reconeixement de les parelles homosexuals i la diversitat dels models familiars, el desbloqueig de la recerca biomèdica... I ha estat una legislatura amb una política econòmica exemplar, que ha mantingut Espanya al capdavant d’Europa, amb uns comptes públics sanejats que permeten afrontar les oscil·lacions de l’economia mundial en unes millors condicions.   

Pel que fa a Catalunya, ha estat la legislatura en què ha tingut lloc l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia que, més enllà de qualsevol altra consideració, comporta un nou estadi competencial i financer de l’autogovern català, així com un avenç en el desenvolupament de l’Estat compost i plurinacional. És així, tot i els costos polítics i humans. I és que el debat sobre l’Estatut de Catalunya ha sigut el cavall de batalla de la dreta fins al paroxisme, fins a l’aberració: o no és aberració el nacionalisme espanyol excloent que promou la catalanofòbia a Espanya amb la conseqüent reacció nacionalista a Catalunya? És una dreta encasellada en la tradició imperial, que s’oposa al nostre projecte federal, que tracta d’encallar-ne la marxa. Tothom sap, però, que en democràcia no hi ha projecte comú sense construcció prèvia del consens i que els reflexos monolítics són vestigis inútils d’un passat autocràtic que, en el marc europeu, és ja irrepetible.  
           

El 9 de març, els ciutadans i ciutadanes tindran ocasió de dir la seva, de determinar altre cop en quina direcció es governarà Espanya els propers quatre anys. És molt el que hi ha en joc. Les coses no es presenten amb el dramatisme del 2004, però ens hi juguem moltes coses més. Perquè, encara que algú pugui considerar que en alguns terrenys no hem avançat prou o no ho hem fet amb el ritme i l’amplitud que hauria estat desitjable, no és menys cert que hem avançat en la bona direcció, que estem ben encaminats: en el camp de les reformes socials i dels drets personals, de la política econòmica, d’una política internacional solidària, de l’autogovern de Catalunya, de la progressió de l’Estat compost, de la lluita antiterrorista i per la pau...    
 
I sabem que el retorn de la dreta representaria un retrocés molt greu. I que no és gens improbable, sinó que pot produir-se, que només cal un grau suficients de relaxament del vot socialista. Cal que se sàpiga, que ho sàpiguen els socialistes, els progressistes, els catalanistes, els federalistes... És l’hora de revalidar un projecte progressista o de retornar, no ja al govern de l’11-M, sinó al govern de la dreta que s’ha destapat durant aquests quatre anys, una dreta desaprensiva, capaç d’aixecar les pitjors banderes, que sovint desprèn el tuf inconfusible del franquisme.

En aquest context, l’abstenció o el vot en blanc -democràticament legítims- són un autèntic perill en el camp de l’esquerra, sempre insatisfeta i hipercrítica, sempre nostàlgica d’un futur que mai és perfecte. Un comentarista remarcava que el PP, en les dues anteriors eleccions legislatives, va obtenir una nombre de vots semblant, si bé va guanyar en unes i va perdre a les altres. La diferència va estar en la participació de l’esquerra social. Va ser l’escreix de participació d’esquerra allò que va produir el tomb del 15 de març del 2004. Aquest mateix escreix és el que pot garantir, ara, el 9 de març de 2008, la continuïtat en el camí emprès.

Segur que hi ha hagut coses que no ens han agradat gaire o gens, coses que voldríem fetes i que han restat a mitges... Per arribar als objectius desitjats, tanmateix, no serveix recrear-se en les frustracions, llepar-se les ferides, “plorar de nit per la llum del sol”, cosa que, com diu Tagore, “només ens privarà de veure els estels”. Allò que cal, un cop verificat que som en la bona direcció, és garantir que no ens en separarem i que vetllarem perquè aquest futur perfecte sigui cada vegada més una realitat.

Nou Cicle